Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
El nou Parlament italià

Silvio Berlusconi va tornar a ser elegit primer ministre

Articles dependents
Silvio Berlusconi
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Fausto Bertinotti (5)
Francesco Rutelli (5)
Gianfranco Fini (15)
Giuliano Amato (7)
Massimo D`Alema (19)
Silvio Berlusconi (102)
Umberto Bossi (31)
Entitats Entitats
Aliança Nacional (Itàlia) (13)
Forza Italia (23)
Govern d`Itàlia (18)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Olivera (Itàlia) (17)
Parlament d`Itàlia (15)
Partit Comunista Italià (11)
Senat d`Itàlia (4)
51 lectures d'aquest article
El retorn de Berlusconi
Itàlia
El 13 de maig del 2001, Itàlia va celebrar simultàniament eleccions legislatives (630 diputats i 315 senadors), regionals i municipals, que van ser guanyades aclaparadorament per la coalició de la Casa de les Llibertats, que encapçalava l’exprimer ministre, líder de Forza Italia i magnat dels mitjans de comunicació italians, Silvio Berlusconi, amb el suport de la Lliga Nord d’Umberto Bossi i l’Aliança Nacional de Gianfranco Fini. La governamental Olivera, que presentava com a candidat el fins llavors alcalde de Roma, Francesco Rutelli, va ser la gran perdedora dels comicis.

El retorn de Berlusconi es produïa set anys després que les acusacions de corrupció, ja dilucidades el 2001 davant de la justícia, posessin fi a la seva breu experiència com a primer ministre i després que totes les enquestes el donessin com a guanyador clar davant un centreesquerre en retirada que no havia sabut trobar un líder alternatiu a Romano Prodi, havia perdut totalment la confiança en Massimo d’Alemai Giuliano Amato i patia el setge constant de la Refundació Comunista de Fausto Bertinotti. En aquestes condicions, Rutelli no va ni poder fer ombra a Berlusconi.

La jornada electoral va estar marcada per una alta participació (81%) i un caos organitzatiu considerable, que va obligar els 16 milions d’electors a fer llargues cues per votar i va allargar els recomptes fins a altes hores de la matinada. La Casa de les Llibertats va aconseguir 367 diputats (30 de la Lliga Nord) i 177 senadors (17 de la Lliga Nord), mentre que l’Olivera n’aconseguia, respectivament, 248 i 128; Refundació Comunista, 11 i 3, i altres partits, 4 i 7. A les municipals, l’Olivera va aconseguir mantenir les alcaldies de Roma, Torí i Nàpols, i els candidats de la Casa de les Llibertats es van imposar a la resta de ciutats importants.

En el nou govern, Berlusconi va donar una vicepresidència a Gianfranco Fini i 5 de les 23 carteres van ser per a l’Aliança Nacional, mentre l’exsecessionista Umberto Bossi ocupava el ministeri de Reformes Institucionals i Devolution i el seu partit, la Lliga Nord, obtenia 8 carteres. Forza Italia se’n va reservar 9, entre les quals hi havia Economia, Defensa i Interior.

Al llarg de l’any, Berlusconi va demostrar el seu particular tarannà en les intervencions que va fer durant la crisi de l’11 de setembre, en què va parlar de la superioritat de la civilització cristianooccidental i va desafiar constantment les decisions de la Unió Europea. Justament aquest tarannà, allunyat de les formes polítiques tradicionals, era, segons les enquestes, una de les claus del seu èxit en una país cansat de l’etern compromís entre les forces polítiques i de la inoperància de les institucions.