Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
El líder de la Lliga Nord, Umberto Bossi, va ser un dels protagonistes més destacats de l'any polític

Manifestants antisecessionistes reivindiquen la unitat d'Itàlia

Mapa Itàlia

Articles dependents
Umberto Bossi
Romano Prodi
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Antonio di Pietro (11)
Antonio Maccanico (3)
Carlo Azeglio Ciampi (17)
Edo Ronchi (1)
Fausto Bertinotti (5)
Giancarlo Pagliarini (2)
Giovanni Maria Flick (2)
Irene Pivetti (1)
Karol Józef Wojtyła (186)
Lamberto Dini (13)
Massimo D`Alema (19)
Oscar Luigi Scalfaro (14)
Paccini Battaglia (1)
Paolo Berlusconi (4)
Silvio Berlusconi (102)
Umberto Bossi (31)
Entitats Entitats
Aliança Nacional (Itàlia) (13)
Forza Italia (23)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Mans Netes (6)
Olivera (Itàlia) (17)
Partit Democràtic de l`Esquerra -Itàlia- (9)
Partit Republicà Italià (2)
Pol per la Llibertat (2)
Refundació Comunista (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
82 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Entre la Padània i L'Olivera
Itàlia
El 1996 Itàlia va viure un any de convulsions polítiques, però, a diferència d'altres anys, l'actualitat no va estar només ocupada per les crisis de govern, les trifulgues judicials o el descobriment de nous episodis de corrupció política. El 1996 va ser un any marcat per la victòria electoral de la coalició de L'Olivera, que va permetre als excomunistes arribar per primer cop al govern d'Itàlia; l'ofensiva de la Lliga Nord a l'entorn del projecte de constitució de la Padània, i l'intent d'adequar els mecanismes de l'economia a les condicions exigides per a l'ingrés en la unió econòmica i monetària, els anomenats criteris de Maastricht.

L'any es va obrir amb la dimissió de Lamberto Dini l'11 de gener, en no poder posar d'acord els partits sobre el caràcter i l'abast de la reforma constitucional que volia emprendre. El president de la República, Oscar Luigi Scalfaro, va intentar evitar una convocatòria electoral anticipada buscant un nou president. Antonio Maccanico del Partit Republicà, de 71 anys, va rebre l'encàrrec de presidir el govern I'1 de febrer però hi va haver de renunciar al cap de tretze dies, en no obtenir el suport necessari, i va convocar noves eleccions el 21 d'abril. Per aquesta convocatòria, els partits italians es van estructurar en dos grans blocs.

Silvio Berlusconi, el líder de Força Itàlia, va encapçalar novament el Pol de la Llibertat, aquest cop reduït a la coalició amb l'Aliança Nacional de Gianfranco Fini, a qui les enquestes auguraven molt bons resultats i que, havia aconseguit desfer-se parcialment del llast que arrossegava com a hereu de l'ultradreta MSI. Berlusconi havia perdut part de la seva credibilitat per la implicació del seu germà Paolo en diversos processos judicials relacionats amb la corporació Fininvest, creada per Silvio Berlusconi.

La Lliga Nord, l'antic soci de Berlusconi i Finia les eleccions del 1994, es presentava sola confiant a convertir-se en un partit frontissa que pogués decantar la formació d'un nou govern. Des les últimes eleccions del 1994 i, sobretot, des que va trencar l'aliança amb Berlusconi. Umberto Bossi,el líder leghista, havia anat concretant el seu projecte d'autonomia per al nord decantant-se per posicions federalistes radicals i, fins i tot, independentistes.

Bossi es presentava davant l'electorat com la veritable alternativa per a les regions del nord d'Itàlia, que el seu partit anomenava Padània, i criticava amb duresa un Estat italià que considerava un patrimoni de la partitocràcia romana i la Màfia. Els sondejos no auguraven a Bossi gaire bons resultats.

La tercera opció electoral era una coalició de partits —L'Olivera— integrada per formacions sorgides de la desfeta democristiana, com el Partit Popular o l'Aliança Democràtica, i nous partits amb vocació de centre, com la Renovació Italiana del primer ministre en funcions, Lamberto Dini. L'encapçalava el Partit Democràtic de l'Esquerra, l'antic PCI, dirigit per Massimo d'Alema. El cap de llista de la coalició era Romano Prodi, un economista de 56 anys integrat a Aliança Democràtica.

La proposta de L'Olivera era una resposta de les forces de centreesquerra per intentar evitar els resultats de les eleccions del 94, quan la seva dispersió els va impedir arribar al govern. El gran impulsor de la coalició va ser el PDS, el partit més important de tots els que s'integraven a L'Olivera, però que es va mostrar disposat a renunciar al lideratge formal de l'operació.

L'Olivera tenia com a principal objectiu la reforma constitucional. També preveia el reconeixement d'una estructura de tipus federalista que satisfés les aspiracions del nord.

L'Olivera va ser la formació més votada i va obtenir 284 diputats i 157 senadors, mentre que el Pol de la Llibertat en va aconseguir 246 i 116, sobre un total de 630 diputats i 315 senadors. A més de la pèrdua de vots del Pol, les sorpreses de la jornada van ser el manteniment de la Lliga Nord (59 diputats i 27 senadors) i els bons resultats obtinguts per Refundació Comunista, de Fausto Bertinotti (35 diputats i 10 senadors).

Per partits, el més votat va ser el PDS, amb un 21,1% dels vots, seguit de Força Itàlia, amb un 20,6%; Aliança Nacional, amb un 15,7%; la Lliga Nord, amb un 10,1%; Refundació Comunista, amb un 8,6%, i Aliança Democràtica amb un 6,8%.

Els resultats obligaven L'Olivera a garantir-se el suport de Refundació Comunista per disposar de majoria a la Cambra de Diputats. Això va fer témer a alguns observadors que el nou govern girés més cap a l'esquerra del previst. Per evitar especulacions, l'endemà de les eleccions, Romano Prodi va anunciar que retornaria la lira al sistema monetari europeu i es va comprometre a dur a terme l'anunciada reforma constitucional.

Un dels principals afectats pels resultats electorals va ser el dirigent del Pol de la Llibertat i líder de Força Itàlia, Silvio Berlusconi que, malgrat ser el cap de l'oposició en el nou Parlament, va quedar en un segon pla de l'activitat política.

El 17 de maig, Prodi va aconseguir formar govern. A la llista de ministres n'hi havia de tots colors, però amb preeminència del PDS (9), seguit dels partits de centre (7) i dels independents Cario Azeglio Ciampi, Giovanni Maria Flick i el fiscal estrella del procés Mans Netes, Antonio Di Pietro, com a ministre d'Obres Públiques. Els Verds també tenien un representant, a Medi Ambient, Edo Ronchi.

El 22 de maig, Prodi va presentar el seu programa de govern i va explicar la seva intenció de transformar el país en "la Itàlia de les autonomies". Un model directament inspirat en el marc legal espanyol, on "la unitat del país està fora de discussió" i on no hi ha un sistema federal, sinó "una àmplia transferència de poders" a les regions.

Aquestes intencions eren la resposta als resultats obtinguts per la Lliga Nord (el 25% dels vots de la Padània), que demostraven la seva consolidació i desmentien que fos un fenomen passatger, com fins llavors havien declarat les esquerres italianes.

Umberto Bossi va anunciar la continuïtat de la batalla leghista, i va assegurar que només el federalisme permetria al país aconseguir la força necessària per resoldre els seus problemes estructurals. Altres líders leghisti van ser encara més contundents. Irene Pivetti, la presidenta del Parlament sortint, va afirmar: "La gent té les idees cada cop més clares pel que fa a la independència del nord d'Itàlia."

L'eufòria de la Lliga Nord va anar seguida de proclames, que parlaven del passat celto-lombard de la Padània, de la seva identitat històrica, i sobretot de la seva comunitat d'interessos enfront del sud i el govern de Roma. El 4 de maig, Bossi va reivindicar la "secessió" de la Padània des de l'auto-proclamat Parlament padà a Màntua.

El 12 de maig es va constituir el govern de la Padània també amb seu a Màntua, per a l'administració de l'àrea formada per les regions de la Ligúria, el Piemont, la Vall d'Aosta, la Llombardia, el Trentino-Alto Adige, el Friül, el Vèneto i l'Emília-Romanya.

El 2 de juny, coincidint amb el cinquantenari de la instauració de la República italiana, Giancarlo Pagliarini, un economista milanès de 54 anys, va jurar el càrrec de primer ministre de la Padània, juntament amb tretze ministres, en un acte celebrat davant més de 50.000 seguidors a la localitat lombarda de Pontida, presidit pels acords del Va'pensiero del Nabucco de Giuseppe Verdi, que des de llavors va ser considerat l'himne de la Padània.

Durant la seva intervenció, Bossi va fer una crida a la "revolució pacífica com la de Mohandas Gandhi , que obligarà el poder romà a posar-se d'acord amb nosaltres", i va reivindicar la independència i la negociació, perquè "és necessària una altra temptativa perquè al país hi ha un únic problema, la falta de desenvolupament del sud: d'aquí deriven tots els mals".

L'optimisme dels leghisti, però, va ser una mica temperat pels resultats de les eleccions municipals del juny, en què la Lliga Nord no va aconseguir l'alcaldia de cap capital important, mentre L'Olivera i el Pol de la Llibertat de Berlusconi es repartien els papers I de primera i segona força.

Malgrat que l'electorat semblava castigar les propostes secessionistes, la Lliga va continuar amb les seves I accions. El 10 de juny va organitzar la primera sessió plenària del govern de la Padània (anomenat govern del sol en contraposició al govern a l'ombra preconitzat per Berlusconi) a les sales principesques del Palau Baglioni-Da Mosto de Venècia. Giancarlo Pagliarini va firmar les lleis incloses en el primer r número del Butlletí Oficial de la Padània.

El mateix dia, Umberto Bossi va anunciar l'organització d'una "marxa cap a la independència" de tres dies de durada, des del Pla de Re, a les fonts del Po, i fins la ciutat de Chioggia, a la desembocadura del riu, on acabaria el | diumenge 15 de setembre. La iniciativa va merèixer algunes crítiques internes i alguna defecció, com la d'Irene Pivettí, que considerava més oportú esgotar la via de la federació abans de pensar en la independència.

Però Bossi no es va aturar. El 15 de setembre va proclamar la independència de la Padània davant 10.000 seguidors, una xifra molt menor a la prevista inicialment. Després, Bossi va exigir al govern italià que negociés la secessió dels territoris del nord, mitjançant un tractat que hauria de ser firmat abans del 15 de setembre de 1997 i que hauria d'incloure la possibilitat d'annexió de la Toscana, l'Umbria i les Marques. Sis dies després, el govern de la Padània va promulgar la seva primera llei: la creació de la Federació de la Companyia de la Guàrdia Nacional.

Durant aquest procés, van ser constants les reaccions contra l'acció de Bossi, provinents de la classe política italiana i fins i tot de l'Església, que a través dels bisbes, primer, i del Papa, després, va reivindicar la unitat d'Itàlia. Durant una visita al llac de Como, Joan Pau II va al·ludir a la necessitat d'organitzar "un sistema polític sòlid per crear el bé comú a tota la nació".

El president de la República, Oscar Luigi Scalfaro, va invocar també el caràcter "indivisible" de la nació. El primer ministre Romano Prodi va afirmar que la proclamació de la independència de la Padània havia estat un fracàs, i va afegir: "He sentit una gran satisfacció personal... perquè el poble italià no té cap desig d'escissió. Això que ha passat no canviarà la política italiana, que ja inclou la voluntat de crear un Estat federal."

Una altra reacció significativa va ser la dels jutges i policies italians. Cinc fiscalies van obrir processos d'investigació sobre els actes de proclamació de la independència de la Padània, mentre la policia escorcollava la seu milanesa de la Lliga i s'enfrontava violentament amb els dirigents leghisti.

Les enquestes realitzades demostraven també que els italians eren majoritàriament contraris als projectes secessionistes de la Lliga Nord, si bé es manifestaven favorables a reformar l'Estat en un sentit federalista. Així, un sondeig publicat el 22 de setembre indicava que un 85,6% dels italians s'oposaven a la divisió del país i només un 7,6% n'eren partidaris. En canvi, un 52,9% estaven a favor d'una descentralització de l'Estat i un 41,6% afirmaven que comprenien les raons del descontentament del nord.

El protagonisme leghista va servir perquè el president de la República, Oscar Luigi Scalfaro, demanés una resposta política "d'ampli marge i autèntic coratge al malestar que s'amaga darrere les iniciatives de la Lliga". Aquesta crida tenia un aire de crítica a la lentitud que estava mostrant el govern Prodi, que no havia aconseguit moure de la coalició i les aliances amb Refundació Comunista de manera prou ràpida per superar l'examen dels 100 primers dies de govern.

L'única mesura important que havia pres el nou govern era l'aprovació al juliol d'un ajustament pressupostari per reduir el dèficit públic en 16 bilions de lires. Les reformes polítiques estaven en fase de discussió prèvia i l'autèntic ajust econòmic s'havia d'expressar en la llei de pressupostos per al 1997.

Aquesta llei va ser llargament discutida al Parlament, on l'opositor Pol per la Llibertat acusava el govern de Prodi d'abusar en matèria fiscal de les anomenades lleis delegades, que facultaven el govern per adoptar decisions sense consultar prèviament el Parlament. El Pol per la Llibertat va organitzar el 9 de novembre una manifestació amb gairebé mig milió de persones a Roma per protestar contra la política pressupostària governamental, i va aconseguir el suport de la Lliga Nord en la crítica dels pressupostos.

L'impàs creat amb les iniciatives opositores del Pol i la Lliga es va veure reforçat uns dies després, el 12 de novembre, quan el ministre d'Obres Públiques i exmagistrat en cap de l'operació Mans Netes, el jutge Antonio di Pietro, va presentar la seva dimissió irrevocable, a causa de les investigacions per corrupció que se seguien a Brescia contra la seva persona. Di Pietro va qualificar les acusacions de calúmnia i va negar tots els fets que se li imputaven en el cobrament d'unes suposades comissions provinents de l'empresari Paccini Battaglia, implicat en l'afer Enimont de finançament il·legal dels partits.

La dimissió de Di Pietro va ser un cop molt fort per al govern Prodi, que, malgrat tot, el 17 de novembre va aconseguir aprovar els pressupostos amb els vots de L'Olivera i Refundació Comunista. Aquests pressupostos implicaven fortes retallades en la despesa pública i l'establiment d'un nou impost especial (l'anomenada eurotaxa) per fer possible la reducció del dèficit públic en 62,5 bilions de lires.

La primera conseqüència de l'aprovació dels pressupostos va ser el reingrés de la lira al sistema monetari europeu el 24 de novembre. La paritat fixada va ser de 990 lires per marc, notablement inferior a la que tenia abans de la seva sortida, el setembre de 1992, però superior a la pretesa per les autoritats monetàries italianes.

Amb l'aprovació dels pressupostos i el reingrés de la lira a l'SME, semblava que el govern havia aconseguit alguns resultats positius. Però aquest clima es va veure modificat l'endemà en fer-se públic que el primer ministre Romano Prodi estava sent investigat per la fiscalia de Roma, que l'acusava d'abús de càrrec públic i favoritisme en la seva fase de president de l'Institut per a la Reconstrucció Industrial (IRI) per la privatització de la companyia de cervesa Cirio-Bertoli-De Rica, una de les societats de l'IRI, venuda el 1993 a la federació de cooperatives Fisvi. Prodi, que ja havia estat investigat pel mateix cas al febrer, va negar els càrrecs que li atribuïen i es va limitar a comentar: "Els mercats internacionals no acostumen a reaccionar per un delicte d'abús de càrrec públic, sobretot quan, com és el cas, té per objectiu la privatització d'una empresa pública com la Cirio."