Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Alfredo Biondi

Silvio Berlusconi jura el seu càrreg davant de Oscar Luigi Scalfaro, president de la República

Articles dependents
Silvio Berlusconi
Antonio di Pietro
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder judicial i jutges (405)
Personatges Personatges
Alfredo Biondi (2)
Antonio di Pietro (11)
Arnaldo Valente (1)
Lamberto Dini (13)
Oscar Luigi Scalfaro (14)
Paolo Berlusconi (4)
Roberto Maroni (3)
Silvio Berlusconi (102)
Umberto Bossi (31)
Entitats Entitats
Aliança Nacional (Itàlia) (13)
Fininvest (6)
Forza Italia (23)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
41 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
La república mediàtica
Itàlia
Itàlia va assistir durant l'any 1994 a l'accelerat ascens i la precipitada caiguda del govern de Silvio Berlusconi, víctima de l'enfrontament amb la magistratura i de les divisions amb els seus aliats, la federalista Lliga Nord i la neofeixista Aliança Nacional.

Només amb dos mesos de campanya, Silvio Berlusconi, magnat de la televisió privada i un dels homes més rics d'Itàlia, va aconseguir crear el moviment polític Força Itàlia. En coalició electoral al nord amb la Lliga Nord i al sud amb Aliança Nacional -amb el nom de Pol per a la Llibertat-, Silvio Berlusconi va aconseguir la victòria a les eleccions que es van fer el 27 i el 28 de març. En aquella ocasió, els italians van estrenar un nou sistema electoral, majoritari i a una única volta, que va donar al Pol per a la Llibertat una àmplia majoria a la Cambra de diputats i només una majoria relativa al Senat.

El president de la República, Oscar Luigi Scalfaro, va nomenar el 28 d'abril Silvio Berlusconi com a president del Consell, després de setmanes de discussions sobre la composició del nou govern.

Silvio Berlusconi va reservar per a Força Itàlia i per als seus antics col•laboradors empresarials alguns dels ministeris clau, com ara Afers Estrangers, Defensa i Finances. La Lliga Nord i l'Aliança Nacional van obtenir cadascuna cinc carteres ministerials i una vice-presidència del Consell. La Lliga Nord es va instal•lar al ministeri de l'Interior, i al capdavant s'hi va situar el seu número 2, Roberto Maroni. L'Aliança Nacional, a diferència de la Lliga, no va obtenir ministeris d'importància, però aquesta era la primera vegada des del final de la Segona Guerra Mundial que els neofeixistes tenien presència al govern italià.

La primera prova del nou govern de Silvio Berlusconi va ser obtenir la confiança del Senat. Ho va aconseguir el 18 de març, després de tres dies de discussions i gràcies a quatre senadors centristes que no van respectar la consigna de vot de la seva formació, el Partit Popular Italià (PPI), sorgit de l'antiga Democràcia Cristiana. D'aquesta manera, el govern de Silvio Berlusconi va aconseguir el vot favorable de 159 senadors sobre 314 votants. En contra n'hi van votar 153, i 2 més es van abstenir.

L'estreta majoria al Senat va ser una de les primeres mostres de la fragilitat del nou govern. El banc de proves va ser un projecte de reforma del sistema de pensions que va desencadenar la protesta social. Tres milions de treballadors van participar el 14 d'octubre en la vaga general convocada pels sindicats, amb el suport de l'oposició, per protestar contra la política econòmica, que promovia un pla d'ajustament elaborat pel ministre del Tresor, Lamberto Dini. La protesta contra aquest pla va aplegar el 12 de novembre a Roma un milió de persones.

Però qui va fer caure el govern Berlusconi no van ser els sindicats, sinó els jutges. L'aprovació el 13 de juliol d'un decret llei que limitava el recurs a la detenció preventiva va obrir la guerra entre el govern i els magistrats milanesos, responsables de les investigacions anticorrupció conegudes com a Mans Netes. Sis dies més tard, el govern va retirar el decret llei davant la plantada dels jutges anticorrupció. El primer efecte d'aquesta retirada va ser el mandat de detenció preventiva contra Paolo Berlusconi, germà del primer ministre i un dels responsables del grup de comunicació Fininvest, controlat pel llavors president del consell de ministres.

Des d'aquest moment, les relacions entre el govern i la magistratura es van enverinar. Silvio Berlusconi va denunciar reiteradament el poder desmesurat dels jutges. El conflicte amb la magistratura va esclatar obertament el 5 d'octubre amb la dimissió del ministre de Justícia, Alfredo Biondi, rebutjada pel consell de ministres, que assegurava, textualment, que el poder dels magistrats havia "fotut enlaire tota una generació d'homes polítics".

A més, la investigació judicial a Fininvest va obrir una escletxa en la coalició governamental. Umberto Bossi, líder de la Lliga Nord, va afirmar a començaments d'octubre que Silvio Berlusconi havia de decidir entre la presidència del govern o la presidència del grup de comunicació. Al cap d'un mes, el 22 de novembre, es va obrir una investigació judicial contra Silvio Berlusconi, per corrupció en afers relacionats amb Fininvest.

La primera víctima d'aquest nou episodi va ser el jutge estrella Antonio Di Pietro, que el 6 de desembre va presentar la dimissió assegurant que se sentia manipulat políticament, tant per la dreta com per l'esquerra. La segona víctima va ser el president de la secció penal del Tribunal de Cassació, Arnaldo Valente, que va dimitir per protestar contra els atacs de què era objecte a la premsa per part dels magistrats pròxims a l'oposició, després de la seva decisió de transferir de Milà cap a Brescia el procés contra Silvio Berlusconi. Les dimissions no van poder estalviar la presència davant els tribunals de Milà de Silvio Berlusconi, que va ser interrogat el 13 de desembre pel jutge Francesco Borrelli. El primer ministre va assegurar que no hi havia cap element que fonamentés les acusacions de corrupció de què era objecte, però des d'aquest moment el govern de Silvio Berlusconi es va precipitar en la crisi.

L'oposició va accelerar els esdeveniments i va aconseguir que es trenqués la coalició de govern. Es van presentar al Parlament tres mocions de censura, que recollien la firma de la majoria dels diputats. Al debat parlamentari, que es va fer el 21 de desembre, Silvio Berlusconi va reclamar la convocatòria de noves eleccions. La Lliga Nord va anunciar formalment que li retirava el suport, i l'endemà Silvio Berlusconi va presentar, al Palau del Quirinal, la seva dimissió al president de la República, Oscar Luigi Scalfaro.

El govern de Silvio Berlusconi, el ciquanta-tresè a Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, va durar 226 dies. Una durada inferior a la mitjana del governs italians de la postguerra.