Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Romano Prodi va passar dificultats però es va mantenir com a primer ministre

Tot i la davallada del suport popular, la Lliga Nord va continuar amb el seu pla secessionista

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Fausto Bertinotti (5)
Giovanni Maria Flick (2)
Massimo D`Alema (19)
Romano Prodi (88)
Silvio Berlusconi (102)
Umberto Bossi (31)
Entitats Entitats
Forza Italia (23)
Govern d`Itàlia (18)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Partit Comunista Italià (11)
Partit Democràtic de l`Esquerra -Itàlia- (9)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
52 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Prodi aguanta
Itàlia
La política italiana es va iniciar el 1997 amb una forta tasca legislativa que tractava de donar sortida als problemes plantejats en els darrers anys a Itàlia per la corrupció, la crisi dels seus principals partits polítics, l’anquilosament de les institucions heretades de la postguerra i els desequilibris territorials.

El 10 de gener, el ministre de Gràcia i Justícia, Giovanni Maria Flick, va presentar un projecte de llei que promovia un canvi radical del sistema judicial en permetre als acusats de pactar prèviament la condemna pels delictes amb el jutge, previ reconeixement de la falta i amb exclosió dels delictes relacionats amb la màfia, el tràfic de drogues, el terrorisme o la violència sexual. En última instància, el nou sistema judicial anava adreçat als imputats per corrupció i permetia d’estalviar els llargs i costosos processaments públics que el 1997 involucraven 45.000 acusats. Sis dies més tard, el Senat italià va aprovar un projecte de llei de reforma institucional de l’estat que preveia, entre d’altres qüestions, l’elecció directe del president del govern i que preveia la designació d’un candidat alternatiu de govern, en els casos d’alternància forçada en l’executiu.

Aquestes reformes volien donar més joc als nous partits sorgits com el Partit Popular Italià del primer ministre Romano Prodi, la Refundació Comunista de Fausto Bertinotti o la Forza Italia de Sílvio Berlusconi, alhora que contenir les aspiracions secessionistes de la Lliga Nord d’Umberto Bossi. L’estira i arronsa entre l’estat i els leghisti va ser posat a prova el 27 d’abril, dos mesos després de la celebració del tercer congrés de la Lliga Nord a Milà, durant la celebració de la primera volta dels comicis convocats per renovar 1.115 alcaldes i sis presidències de província. Els mals resultats assolits per la Lliga Nord (va perdre tres presidències de província i va quedar desconvocada de la segona volta de l’11 de maig) van impedir la seva presentació a la segona volta, si bé la formació nacionalista va organitzar la seva particular “revenja”el 25 de maig en el referèndum alegal d’autodeterminació de la Padània, on el sí a la independència a obtenir un vot majoritari. Les conseqüències del referèndum, però, van ser inexistents, ja que l’autonomia efectiva de la Padània depenia de la reforma constitucional que discutia la Comissió Bilateral nomenada a principis d’any i composada per 70 parlamentaris, presidits pel líder del PDS, Massimo d’Alema.

En relació a aquesta reforma, l’1 de juliol, un acord entre l’Olivera governant i la coalició del Pol (Forza Italia i Aliança Nacional) va permetre de presentar un borrador preconstitucional ja operatiu, en el que quedaven intactes els 54 articles de la I part de la Constitució de 1948, relatius “als principis fonamentals i als drets i deures dels ciutadans” i es preservava el nombre total d’articles: 139, però, redefinia Itàlia com a república constituïda en municipis, províncies, regions i estat, admetent però que cada regió pogués decidir la seva forma de govern i el seu sistema electoral, a més de reconèixer la seva autonomia tributaria i financera.

En el borrador es preveia que el Parlament passés de 620 diputats a 400 amb les mateixes competències legislatives de sempre i un mandat de 5 anys. El Senat passava de 315 a 200 membres i s’encarregava d’elegir els membres del Consell Superior de la Magistratura i del Tribunal Suprem, admetent en el seu sí una comissió de les autonomies, formada a parts iguals per senadors, presidents regionals i presidents d’ens locals, encarregada de decidir sobre les iniciatives legislatives de les autonomies. En la reforma prevista, el primer ministre seguia essent nomenat formalment pel cap de l’estat, d’acord amb els resultats electorals, i podia ser objecte d’una moció de censura, sempre que ho exigís una cinquena part dels diputats. Pel que feia al cap de l’estat, hauria de ser elegit directament pel poble i no, com fins ara, pel Parlament, es rebaixava de 50 a 40 l’edat mínima per a ocupar el càrrec i el mandat es reduïa de 7 a 6 anys, podent optar només un cop a la reelecció.

Les propostes de la Comissió Bilateral no van satisfer gens les aspiracions dels leghisti, que el 14 de setembre van organitzar una nova marxa festiva a través del riu Po fins arribar a Venècia, on Umberto Bossi va proclamar el naixement de la República Padana davant 15.000 persones (60.000 segons els organitzadors) i va inaugurar la nova seu del govern padà, en presència de 29 ministres provisionals i del cap de l’executiu provisional, Roberto Maroni. Per augmentar els efectes de la celebració, Maroni va anunciar la celebració d’eleccions constituents el 26 d’octubre de 1997, que, finalment, es van fer per elegir 1.146 candidats entre les 43 llistes presentades, si bé la resta de forces polítiques del país van presentar els comicis com un afer intern de la Lliga Nord, sense més transcendència.

A mitjans d’any, els problemes plantejats per la convergència europea constituïen el gruix de les preocupacions del govern, que estava rebent una creixent contestació sindical a les mesures de contenció del dèficit públic i de la inflació anunciades. Les manifestacions convocades pels tres principals sindicats del país, CGIL, CSIL i UIL el 20 de setembre a Milà i Venècia, que van reunir més d’un milió de persones en favor del manteniment de la unitat d'Itàlia i contra les pretensions secessionistes de la Lliga, que el mes d’agost havia creat el seu propi sindicat, el SinPa (Sindicat de la Padània), van servir per demostrar davant el govern el gran poder de convocatòria sindical i fer un seriós advertiment contra la destrucció de l'Estat social.

La discussió dels pressupostos va precipitar l’esclat polític de les qüestions econòmiques i socials, en plantejar Romano Prodi una reducció de la despesa pública d’1,2 bilions de pessetes (mig bilió de pessetes en despesa social), com a primer pas cap a la reducció del deute de l’estat, xifrat en un 123,2% (el doble de l’establert per Maastricht), la contenció de la inflació en el 2,2%, la reducció del dèficit respecte al PIB en un 3% i l’aminorament de l’atur, situat el 1997 en un 12%, qüestions totes fixades en els principis de convergència europea i condicions indispensables per a fer efectiva l’entrada d’Itàlia a la moneda única.

La proposta pressupostària pel 1998 no va comptar amb el suport del principal aliat de l’Olivera, Refundació Comunista, que s’hi va oposar frontalment, provocant la primera crisi de govern en 18 mesos i obligant Prodi a dimitir el 9 d’octubre, en no haver obtingut suficients garanties de continuïtat per part del partit de Bertinotti. Finalment, després de la pressió exercida pels sindicats, Bertinotti va fer marxa enrera el 14 d’octubre, donant el seu suport als pressupostos del 1998, l’aprovació dels quals havia passat a ser una qüestió de supervicència nacional per garantir la integració d’Itàlia en el tren europeu. A canvi, Refundació Comunista va obtenir el compromís d’elaboració d’una llei marc per a la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals en l’horitzó de l’any 2001 i l’aminorament fins a només 50.000 milions de pessetes de les retallades assistencials i de pensions previstes.

Prodi havia triomfat momentàniament i el país havia aconseguit un termini d’un any, fins als nous pressupostos, per a normalitzar els seus dèficits i permetre augmentar el seu índex de creixement, de l’1,2% del 1997 al 2,1% previst pel 1998. El proper episodi crític, segons assenyalaven tots els especialistes, arribaria potser l’any vinent amb la política de privatitzacions que tenia previst d’impulsar Romano Prodi, amb l’objectiu de liberalitzar el sector públic, que era la principal font de problemes estructurals del país, en representar el 60% de la indústria i el 80% de la banca d’Itàlia.