Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Frutos i Llamazares, a l'assemblea d'IU que va elegir aquest últim secretari general.

Articles dependents
Gaspar Llamazares
Julio Anguita
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Ángeles Maestro (3)
Antoni Luchetti (8)
Francesc Frutos (19)
Gaspar Llamazares (41)
Joaquín Almunia (68)
Jordi Joan Miralles (4)
Julio Anguita (42)
Rosa Aguilar (6)
Entitats Entitats
Apuntes de Economía (1)
Espai Alternatiu (2)
Esquerra Unida i Alternativa (38)
Iniciativa per Catalunya (87)
Izquierda Unida (222)
Partit Comunista d'Espanya (33)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Pueblos (1)
Tercera Via (2)
Voces (1)
40 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Llamazares agafa el relleu d'Anguita
Izquierda Unida


Gaspar Llamazares,
màxim dirigent de Izquierda Unida a Astúries, es va convertir el 29 d’octubre en el successor de Julio Anguita al capdavant de la formació per només un vot de diferència respecte a la candidatura de Francesc Frutos. En la VI assemblea de la coalició es va fer palesa una profunda divisió interna, agreujada fatalment després de la desfeta electoral del 12 de març, quan la llista encapçalada per Frutos al Congrés dels Diputats només va conservar 8 dels 21 escons que tenia.

Malgrat que va ser el propi Anguita, convalescent d’una operació a cor obert, qui va designar Francesc Frutos com el seu substitut de cara als comicis generals, les relacions entre ambdós van començar a esquerdar-se arran de l’oferta de pacte de govern realitzada a finals de gener per el llavors líder socialista, Joaquín Almunia. El candidat del PSOE va prometre a IU dos ministeris si guanyaven les eleccions i les dues forces van subscriure un decàleg de punts socials i polítics de marcada tendència d’esquerres.

Mentre Frutos va veure en aquesta iniciativa la salvació d’Izquierda Unida, abocada a seguir perdent vots, Anguita, contrari al pacte, ni tan sols va participar en la reunió de la cúpula de la formació que va beneir l’acord. En clau interna s’assegurava que l’antic líder mai no va acceptar que Frutos promogués un gir tan ostensible respecte de la política de confrontació amb el PSOE que Anguita havia mantingut durant anys i que volgués aparèixer com el salvador de la formació.

Però la salvació no va arribar. El 12 de març IU va perdre la meitat de vots -va passar del 10,54% del total aconseguit el 1996 al 5,46%-, i, com a conseqüència, els ingressos anuals de la coalició van caure de 948 a 515 milions de pessetes anuals. Aquest fet va obligar a retallar de manera significativa les despeses de la formació, a hipotecar la seu i a presentar un expedient de regulació que va afectar 39 empleats, la meitat de la plantilla. A més a més es van reduir les despeses dels seus dirigents, inclòs el lloguer de la casa de Julio Anguita, superior a 300.000 pessetes, i es van tancar el diari intern Voces i les revistes Apuntes de economía i Pueblos.

Amb aquests antecedents immediats, i tenint en compte les expulsions i escissions dels anys anteriors que van afectar Nueva Izquierda i Iniciativa per Catalunya, Izquierda Unida va arribar a una VI assemblea enmig d’un fort clima de tensions i divisions. La direcció de la coalició no va aconseguir que Llamazares i Frutos pactessin una llista única i es van disputar el càrrec enfrontats en tot. Quan a Anguita, va acabar ocupant el número dos de la llista de Llamazares. Paradoxalment, un any abans quan aquest últim s’havia autoproclamat candidat apostant per una renovació generacional, Julio Anguita havia donat un suport absolut a Frutos.

La falta d’unitat de l’assemblea federal d’Izquierda Unida es va reflectir també en la resposta a la intervenció de Julio Anguita, quan va presentar el seu darrer informe de gestió després de 12 anys com a coordinador general. El seu testament polític va ser rebut amb escepticisme: només li van donar la seva aprovació el 64% dels delegats (490 vots a favor, 117 en contra i 154 abstencions). Entre els que van votar en contra hi havia els membres de la federació madrilenya i sectors partidaris de Frutos.

Malgrat que en la seva reflexió final es va mostrar autocrític, Anguita no es va estar de lamentar la precipitació amb què es va desenvolupar el pacte preelectoral amb el PSOE. Va admetre que se sentia responsable però no culpable de l’important retrocés de la coalició i va sentenciar que IU va ser posada contra les cordes els últims anys, no tant pels seus errors de càlcul sinó perquè va xocar contra “el sistema”, que li va impedir ser una força decisiva al país.

Rosa Aguilar, promoguda per Llamazares, va presidir la mesa de l’assemblea i va haver d’arbitrar en les nombroses reclamacions per la poca transparència de l’elecció de càrrecs. El coordinador general va ser escollit, com era tradicional, pels 75 membres del Consell Polític i no directament pels delegats. Finalment, es va consumar el triomf de Llamazares amb 31 vots, gràcies a grups com Tercera Vía i Espacio Alternativo, mentre Frutos, que va comptar amb el recolzament d’una part important del PCE, n’obtenia 30. Però la clau d’aquest resultat tan ajustat va ser l’inesperat èxit que va obtenir la tercera candidata, Ángeles Maestro, 13 vots

El referent català d’IU, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) -que s’havia quedat sense representació parlamentària- també va donar suport a Llamazares. Dues setmanes abans havia escollit Jordi Miralles nou coordinador general de la formació a Catalunya, en substitució d’Antoni Lucchetti. Jaume Botey, el candidat oficialista que aspirava al càrrec, es va convertir en el president.

Després de l’elecció, el nou coordinador general d’Izquierda Unida va prometre que intentaria integrar tots els sectors a la nova direcció i va allargar la mà als socialistes exigint, això sí, que aturessin el que va definir com a “gir centrista”.