Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Keizo Obuchi, al Parlament japonès

Uns intermediaris del mercat de divises japonès veuen com la seva moneda, el ien, es devalua respecte a la nord-americana, el dòlar

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Borsa, mercats, fons d`inversió (142)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Tipus d`interès i preu del diner (86)
Personatges Personatges
Keizo Obuchi (14)
Ryutaro Hashimoto (16)
Taichi Sakaiya (1)
Entitats Entitats
Borsa de Tòquio (3)
Partit Liberal Democràtic japonès- Partit Liberal Demòcrata (Japó) (17)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Japó (91)
156 lectures d'aquest article
61 impressions d'aquest article
La crisi del 'miracle' japonès
Japó
Si el 1997 ja havia estat un mal any per a l'economia japonesa, el 1998 va ser encara pitjor. El país que durant dècades s’havia posat com a model de bon funcionament econòmic va entrar en una situació de recessió totalment desconeguda des de feia mig segle. El miracle japonès es va ensorrar ràpidament sense que ningú, ni els propis governants japonesos, ni els organismes financers internacionals sabessin quines mesures calia prendre per treure el país de la recessió.

I el problema era important per a tot el món ja que el Japó continuava essent la segona potència econòmica mundial, amb una renda per càpita un 30% superior a la dels Estats Units, protagonitzava una tercera part de l'estalvi mundial, tenia les reserves de divises més importants del món (al voltant de 200 mil milions de dòlars) i era el primer país inversor a l'exterior, amb uns actius aproximats de 900 mil milions de dòlars. Per tant, qualsevol cosa que passés al Japó tenia una importància cabdal sobre l'economia mundial i incidia greument sobre les possibilitats de resolució de la crisi financera del sud-est asiàtic.

La crisi japonesa, llargament larvada, naixia bàsicament d’una caiguda sostinguda de la demanda, que va acabar arrossegant a la baixa els indicadors d'oferta; tot plegat en un context de deteriorament financer, que va portar a la fallida a importants entitats financeres.

Tot havia començat a principis dels anys noranta, quan el Banc del Japó va decidir augmentar els tipus d'interès i disminuir el crèdit, per tal de frenar una bombolla financera, borsària i immobiliària que s'havia desenvolupat irracionalment a la dècada anterior. Això va provocar la caiguda de la borsa, del mercat immobiliari i l'aparició d’un bilió de dòlars (el 30% del PIB del país) de crèdits insolvents en el sistema financer i la fallida en cadena d’algunes de les cases de valors i bancs més importants del país.

Amb el pas dels anys, tot plegat va repercutir en una manca de confiança dels consumidors, el que juntament amb la manca de lideratge i d'iniciativa política per tal de superar la situació, especialment la reforma del sistema financer, va col•locar el país en el camí de la recessió. L’efecte immediat va ser una desconfiança generalitzada en l’economia per part de la totalitat dels sectors productius, obrint una crisi de la demanda interna i de la producció industrial desconeguda des la segona guerra mundial. El 1998 el reflexa de tot el conjunt va generar la pitjor crisi de la història del Japó, justament, quan la necessitat d'una economia japonesa forta era més intensa en la conjuntura econòmica internacional per ajudar a refer la crisi financera asiàtica.

Japó era un dels països del món on la cultura de l'estalvi estava més arrelada. Va ser, en gran part, aquest alt nivell d'estalvi intern el que va fer del Japó una de les primeres economies del món. El sistema financer, en general, i el bancari, en particular, havia servit per orientar l'estalvi cap a les empreses, no només del país, sinó també les de la resta del món. Japó era el principal creditor internacional i en especial del sud-est asiàtic. Per això, la fallida o les crisis de liquidesa dels bancs i entitats financeres van acabar d'enfonsar la confiança dels consumidor i empreses nipones, mentre les autoritats del país no encertaven en endegar mesures de sanejament creïbles i efectives.

Japó va començar l'any amb l'herència d'un increment del PIB acumulat al llarg del 1997 proper al zero (0,8%) i amb trimestres de creixement negatius. El primer semestre de l’any va registrar una desacceleració del 3,7%,, si bé en el segon trimestre es va produir una tímida recuperació, que no va permetre superar els signes negatius (-1,8%). Amb tot, el mes de desembre, es calculava que pel conjunt de l’any el creixement negatiu hauria estat d’entre el 2,5 i el 2,8%. Els principals indicadors de l'activitat econòmica van registrar caigudes significatives, tant els de demanda com els de producció, acompanyats per un entorn de pràctica deflació i amb un atur cada cop més elevat (4%) que, en un país acostumat a la plena ocupació, portaven a una crisi de confiança no només dels empresaris sinó també de les famílies.

El consum privat va patir fortes caigudes al llarg de l'exercici, la despesa familiar i les vendes al detall reflectien mes rera mes xifres negatives. Especialment significativa va ser la caiguda de la venda de cotxes nous que va arribar a ser del voltant del 20%. Davant la incertesa, els consumidors japonesos reaccionaven amb un increment de l’estalvi quan, probablement, el que necessitava la seva economia era tot el contrari. Això era especialment preocupant segons els analistes ja que el Japó era un dels països amb taxes d'estalvi intern més elevat. El problema radicava en que la gent no consumia el suficient per a reactivar l'economia, i totes les mesures típiques per encoratjar el consum ja no donaven resultat. Així, els tipus d'interès van caure al 0,25%, afectant negativament la rendibilitat dels estalviadors i els fluxos dels estalvis.

Pel que feia als indicadors d'oferta, a mesura que avançava l'any el sector industrial s'anava reafirmant com el més perjudicat per la crisi. La producció industrial que havia augmentat els anys anteriors, perdia gas i ja al gener començava a presentar valors negatius, que no abandonaria en tot l’any. La caiguda en la producció industrial es va accentuar fins arribar a un màxim mensual el mes de maig, amb un creixement negatiu de l'11%. No només s'estava en plena recessió, sinó que les comandes de maquinària també presentaven un descens de més del 20% en el tercer trimestre, cosa que impedia veure una sortida a curt termini. Es tractava d'una crisi desconeguda al sector industrial japonès des de la segona guerra mundial. Un altre indicador que presentava greus símptomes d'alentiment era l'activitat constructora, els habitatges iniciats mostraven, el mes de setembre, un descens interanual del 14%. La caiguda de la inversió, privada i pública, acabava de completar el panorama d’una economia estancada.

Aquest escenari de recessió es completava amb el comportament dels preus. L’estabilitat monetària s'havia convertit en un tret distintiu de l’economia japonesa i l’intent d’evitar qualsevol rebrot inflacionista va portar molt a prop de la temuda deflació. L'OCDE preveia per a finals d'any una inflació propera al 0,7%, però des del segon trimestre els preus a l'engròs presentaven taxes de creixement interanuals negatives, i els preus al consum van començar, a partir de l'agost, a presentar índexs també de signe negatiu. La suma d’estancament i deflació és el que, en el seu informe de final d’any, el ministre japonès de Planificació econòmica Taichi Sakaiya a definir com el “cercle viciós” de l’economia japonesa.

D’altra banda, la baixa demanda interna feia que els excedents registrats en el sector exterior arribessin a nivells rècords, superant a finals d'octubre en un 51% els del mateix període de l'any anterior. Tot i això, les exportacions van caure, en bona mesura a causa de la caiguda de les exportacions als països afectats per la crisi del sud-est asiàtic i per la manca de competitivitat, fruit de les devaluacions experimentades per les divises d'aquests mateixos països. Les importacions, per la seva banda van registrar una caiguda també significativa del 15% com a resultat de la feblesa de la demanda interna del propi país.

Tots aquests fets reflectien la profunda crisi del model de creixement en el que s'havia fonamentat el Japó en les dècades precedents. El refredament que havia patit l'economia nipona els anys anteriors s'havia convertit el 1998 en una clara recessió que va anar acompanyada d’una profunda crisi. El primer ministre Ryutaro Hashimoto va haver de dimitir després que el seu partit, el Partit Liberal Democràtic (PLD) obtingués uns resultats molt dolents en les eleccions per renovar la meitat del senat celebrades el 12 de juliol. Hashimoto va ser substituït pel que fins llavors havia estat el seu ministre d’Afers Estrangers, Keijo Obuchi, un home sense carisma que malgrat els seus compromisos de reforma econòmica no inspirava la confiança que el país necessitava per sortir de la crisi.