Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
El ministre de Medi Ambient japonès, Shin Sakurai

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Morihiro Hosokawa (4)
Shigeto Nagano (2)
Shin Sakurai (2)
Toshiki Kaifú (1)
Tsutomu Hata (2)
Entitats Entitats
Govern del Japó (11)
Parlament del Japó (10)
Partit Democràtic japonès (6)
Partit Liberal Democràtic japonès- Partit Liberal Demòcrata (Japó) (17)
Partit Socialista Japonès (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Japó (91)
40 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
La venjança dels liberals
Japó
L'ombra del Partit liberal japonès (PDL), derrotat de manera espectacular l'estiu del 1993 després de 38 anys de poder exclusiu, va estar present en les convulsions polítiques que van afectar el Japó durant l'any 1994. En aquest període es van succeir tres primers ministres, que van governar amb insòlites aliances, enmig de revelacions d'escàndols de corrupció política. Tot plegat va coincidir amb la reobertura del debat sobre l'actuació de l'exèrcit imperial japonès durant la Segona Guerra Mundial, que va costar el càrrec a dos ministres.

Una coalició de set partits, encapçalada pel primer ministre, Morihiro Hosokawa, havia protagonitzat l'alternança política al Japó el 1993, després de 38 anys de regnat ininterromput del PDL. El mandat d'aquesta coalició va durar vuit mesos, fins que Morihiro Hosokawa va caure el 8 d'abril, víctima d'un escàndol de corrupció.

Morihiro Hosokawa va ser al punt de mira dels atacs al Parlament de Tòquio del poderós Partit Liberal, que durant setmanes va bloquejar l'aprovació dels pressupostos, esperant obtenir respostes satisfactòries sobre els afers irregulars que implicaven el primer ministre. L'acusaven de malversació en un controvertit préstec de 100 milions de iens d'una societat de transports quan, 12 anys abans, Hosokawa va ser elegir governador de la prefectura de Kobe; de participar en maniobres especulatives d'accions del grup financer NTT i d'haver utilitzat fons il•legals per a la seva campanya electoral.

Amb Morihiro Hosokawa assegut al banc dels acusats, la successió va recaure en Tsutomu Hata, ministre d'Afers Estrangers fins que el 25 d'abril va assumir el càrrec de primer ministre. La coalició dels set partits va esclatar quan el Partit Socialista es va negar a incorporar-se al nou gabinet ministeral, perquè es considerava traït per la formació d'una aliança liberal dins la mateixa coalició. El govern de Tsutomu Hata només va aconseguir mantenir-se durant 59 dies. Forçat per la presentació d'una moció de censura a la Cambra Baixa del Parlament, Tsutomu Hata va dimitir el 25 de juny, deixant pendents un seguit d'importants reformes econòmiques i constitucionals que s'havia compormès a dur a terme.

Mentre es preparava el relleu, va passar el que ningú no havia previst. El Partit Socialista i el Partit Liberal -enemics declarats durant dècades- es van aliar per portar al capdavant del govern Tomiïchi Murayama, el primer socialista que accedia a la direcció de l'executiu japonès després de la immediata postguerra. Amb el suport del PDL, el socialista Tomiïchi Murayama va aconseguir el 29 de juny derrotar per un estret marge a les votacions al Parlament el candidat guvernamental, el liberal Toshiki Kaifú. D'aquesta manera, per primera vegada en 47 anys, el Japó va enviar un cap de govern socialista a la cimera del G-7, que es va fer a Nàpols els primers dies del mes de juliol.

La diplomàcia japonesa es va esforçar durant l'any 1994 per recuperar la confiança política dels seus veïns d'Àsia, fent una revisió oficial dels estralls comesos per l'exèrcit imperial a la Xina i Corea abans i durant la Segona Guerra Mundial. Part d'aquests esforços se'n van anar en orris a causa de la irritació dels sectors més nacionalistes de la societat japonesa.

Unes incendiàries declaracions de Shigeto Nagano, ministre de Justícia al gabinet de Hata, en què negava la matança promoguda per l'Exèrcit Imperial japonès l'any 1937 a la ciutat xinesa de Manquin, va provocar indignades protestes de diversos països asiàtics. En una entrevista al diari Nainichi de Tòquio, Nagano negava que la guerra del Pacífic hagués estat una guerra d'agressió, i afirmava que el Japó només havia volgut l'alliberament de les colònies que havia ocupat entre el 1937 i el 1945. En aquestes declaracions, Shigeto Nagano -antic comandant de les forces de defensa japoneses- assegurava que la matança de Nanquín havia estat una senzilla invenció. Va explicar que ell havia pogut visitar la ciutat després del saqueig de 1937 i negava un fet històric admès, des de feia molts anys, pels mateixos historiadors japonesos. Segons contrastades estadístiques xineses, els soldats japonesos van executar més de 300.000 civils després de la invasió de Nanquín, aleshores capital deia República de la Xina.

Les rectificacions que Nagano va fer després de les seves afirmacions no li van poder estalviar la caiguda. Va presentar la dimissió el 6 de maig, deu dies després d'haver ocupat la cartera de Justícia al govern del primer ministre Tsutomu Hata, que en aquells moments tenia un fràgil suport parlamentari.

Tres mesos més tard, el ministre de Medi Ambient, Shin Sakurai, integrat a l'executiu de Murayama, va posar en evidència que la classe política conservadora seguia negant el passat militarista del Japó. També en unes declaracions periodístiques a Tòquio, Sakurai va afirmar que no creia que el Japó hagués combatut durant la Segona Guerra Mundial amb l'objectiu de guanyar una guerra d'agressió, i va afegir que el conflicte va permetre alliberar els països asiàtics del colonialisme occidental. Aquestes declaracions -que li van costar el càrrec- van ser encara més mal rebudes pel fet que el Japó es preparava per commemorar al cap d'uns dies el cinquantè aniversari de la seva rendició.

El Japó va acabar l'any amb l'adopció d'un ampli programa de reformes electorals amb què intentava combatre la corrupció, i dotava el Parlament de Tòquio d'algunes mesures per sanejar la vida política. Es va instaurar un nou sistema d'escrutini, pel qual 300 diputats de la Cambra Baixa s'elegirien per sufragi universal, uninominal i a una volta. La resta de 200 diputats els designarien pel sistema proporcional, per facilitar la lluita contra la compra de vots, una pràctica molt comuna fins aleshores a escala local. Es tractava de la primera reforma d'importància al sistema electoral del Japó des del 1925, i va completar altres mesures que fixaven la transparència al finançament dels partits polítics.