Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
20 anys de pontificat esgotador

Joan Pau II

Joan Pau II, l'any 1978, al ser elegit Papa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Alois Stepinac (3)
Franz König (1)
George H. W. Bush (14)
Giovanni Benelli (1)
Giuseppe Siri (1)
José María Escrivá de Balaguer (7)
Karol Józef Wojtyła (186)
Leonardo Boff (2)
Marcel Lefebvre (2)
Mehmet Ali Agca (3)
Mikhaïl Gorbatxov (25)
Saddam Hussein (164)
Entitats Entitats
Congregació per a la Defensa de la Doctrina de la Fe (3)
El Vaticà (67)
Opus Dei (10)
55 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Vint anys de pontificat
Joan Pau II
El 16 d’octubre de 1998, va fer vint anys de l’elecció de Joan Pau II com a Sant Pare. Era el primer Papa del segle XX que podia celebrar vint anys de pontificat. Pius XII havia mort quan li quedaven només cinc mesos per complir dues dècades. Joan Pau II també era el primer Papa eslau de la història i el primer no italià des que 455 anys enrere ho fos l’holandès Adrià VI.

Les celebracions del vintè aniversari del Pontificat de Joan Pau II van ser solemnes. Van començar amb un concert de música clàssica dirigit pel mestre Riccardo Muti a la Capella Sixtina i interpretat per la Filharmònica de l’Scala de Milà i el cor de l’Academia de Santa Cecília de Roma, amb la participació del tenor Luciano Pavarotti i de l’actor Vittorio Gassman que va recitar poemes del mateix Joan Pau II. L’esdeveniment va anar seguit de diferents salutacions provinents d’alguns dels personatges més importants del segle com l’exlíder soviètic Mikhail Gorbatxov, el líder palestí Iàsser Arafat, l’expresident polonès Lech Walesa, l’antic cap d’Estat comunista, Wocjiech Jaruzelsky o l’excanceller alemany Helmut Kohl. El programa també va incloure la visita del Papa a la presó d’Ancona on era tancat Mehmet Ali Agca, el terrorista que havia atemptat contra la seva vida el 13 de maig de 1981. Amb motiu de la celebració també es van editar diferents aproximacions a la figura del pontífex entre les que destacaven: L’home del final de mil•leni de Luigi Accattoli; Sa Santedat de Marco Politi i Carl Bernstein, o Cinquanta paraules per al proper mil•leni, de Saveri Gaeta.

En vint anys, l’obra feta per Joan Pau II era de les més impressionats de tota la història vaticana: 84 viatges apostòlics, 117 països i 602 ciutats i pobles visitats en tots els continents, un milió de quilòmetres recorreguts i més de 2.000 discursos oferts, a més de 13 encícliques, 10 exhortacions i 10 constitucions apostòliques, 280 santificacions i 805 beatificacions. El resultat de la seva ingent tasca havia estat la recuperació del prestigi de l’Església catòlica en un món sotmès a importants inflexions de caràcter religiós (ascens de l’islam), polític (desaparició de l’URSS i del bloc comunista), econòmic (tecnificació i mercantilització occidental) i ideològic (pèrdua dels antics valors espirituals i transcendentals).

La implicació del Papa en els processos de canvi havia estat directa: havia jugat un paper decisiu en la democratització de la seva Polònia natal; propiciat la desfeta de la URSS i l’antiga Europa de l’Est, intermediat en el conflicte d’Orient Mitjà, a la guerra del Golf i al fratricidi de Bòsnia-Hercegovina, i s’havia convertit, amb la seva visita de gener de 1998 a Cuba, en una figura clau per al futur de l’illa.

Els seus crítics destacaven en ell una decidida intransigència moral i un conservadorisme radical en qüestions com la família, les relacions prematrimonials, l’homosexualitat, la defensa dels orígens de la vida, el paper de la dona al món o l’enginyeria genètica, que Joan Pau II enfocava sempre des del prisma de la moral tradicional. També havien despertat crítiques la seva dura condemna de la teologia de l’alliberament defensada per Leonardo Boff i bona part de l’Església llatinoamericana. En l’extrem oposat, Joan Pau II va enfrontar-se també als sectors més conservadors de l’Església, sorgits després del Concili Vaticà II i encapçalats pel bisbe francès Marcel Lefebvre, que negaven la necessitat d’acostar i adaptar la litúrgia als pobles i la necessitat de l’Església d’acostar-se a d’altres religions. La defensa per part del Papa de les tesis impulsades per Joan XXIII i la intransigència mostrada per la Fraternitat Pius X que presidia Lefebvre, van originar finalment l’únic cisma del segle XX, quan aquell va ordenar pel seu compte el 30 de juny de 1988 els primers quatre bisbes de l’església que acabava de fundar.

Pel que fa a l’organització interna de l’Església tenia una concepció absolutament jerarquitzada que el va dur a oposar-se a les demandes perquè modifiqués el sistema de nomenaments de bisbes i donés una més gran participació a tots els feligresos en els afers de l’Església. També es va oposar amb rotunditat a la possibilitat que les dones o els homes casats poguessin accedir al sacerdoci.

Totes aquestes qüestions havien estat tractades pel mateix Joan Pau II en les seves tretze encícliques. Fides et Ratio, la darrera, editada el 15 d’octubre de 1998 i oficialment presentada pel prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Joseph Ratzinger, era una defensa de valors absoluts com la Veritat –“eix fonamental que travessa totes les èpoques i circumstàncies de la història de la humanitat”-, la Fe –“millor sistema de defensa de la causa de la Llibertat al món”- i com a complement de la tasca de la Raó, com a sinònim dels avenços assolits per la ciència i la tècnica. L’encíclica contenia també dures crítiques al nihilisme i el relativisme, “que transmeten una visió interessada i instrumental de la condició humana”.

L’encíclica Fe i raó era un compendi del pensament filosòfic més profund de Joan Pau II, l’altra cara del nou Catecisme impulsat pel pontífex, que va ser publicat per primer cop el desembre del 1992 i del que s’han va fer una segona edició el setembre del 1997. En aquesta obra, fonamental en la tasca evangelitzadora de l’Església es definia l’homosexualitat com "una inclinació objectivament desordenada" i s’afirmava sobre els mètodes anticonceptius que la procreació no pot ser controlada per "mitjans contraris a la llei moral". El Catecisme condemnava amb molta més rotunditat l’avortament que la pena de mort, que es justificava "quan aquesta sigui l'única via practicable per defensar-se amb eficàcia de l'agressor injust".

En altres encícliques, el Papa havia mostrat un vessant social més crític. Així, a la tercera, Laborem Exercens, del 1981, va defensar no només la dignitat del treball, sinó la primacia d’aquest sobre el capital. A la quarta, Slavorum Apostoli, del 1985, va reclamar explícitament la llibertat religiosa als països de l’Est. A Solicitudo rei socialis, del 1987, va cridar l’atenció sobre els mecanismes econòmics, financers i socials que, manipulats pels països més desenvolupats, feien néixer la pobresa en moltes àrees del planeta, i es manifestava en contra de la societat de consum i a favor de la solidaritat. A Centesimus Annus del 1991 va commemorar els cent anys de l’encíclica Rerum novarum, en la que Lleó XIII va fixar la doctrina social de l’Església i va carregar contra les carències humanes del capitalisme. A Evangelium vitae, del 1995, va condemnar la “nova cultura de la mort” que justificava les guerres i l’avortament.

Durant el seu pontificat, Joan Pau II va tenir gestos d’un altre mena, assumit el llegat històric rebut dels seus 262 antecessors en el tron de Sant Pere. Així, l’agost del 1997 va demanar perdó a París pels 3.000 protestants francesos assassinats el 1572 pels seus rivals catòlics en l'anomenada matança de Sant Bartomeu. L’octubre de l’any anterior, havia admès que al llarg de la història del cristianisme s'havien fet interpretacions errònies o injustes del Nou Testament, cosa que explicaria el tracte de rebuig que més d'una vegada hauria rebut el poble hebreu i el mes de març del 1998 va presentar un document titulat Recordem: una reflexió sobre la Shoah, on es reconeixien els “errors i culpes” de “molts cristians” en l’holocaust del poble jueu durant la segona guerra mundial.

Totes aquestes manifestacions del Papa no eren més que la plasmació d’un pensament sòlid i d’una visió determinada de la seva tasca al capdavant de l’Església, que ja havia començat a desvetllar en els primers anys de la seva carrera eclesiàstica.

Nascut el 18 de maig de 1920 a Wadowice, Polònia, Karol Wojtyla va quedar orfe de mare quan tenia 9 anys. Va compaginar els seus estudis de Filosofia a la Universitat de Cracòvia, amb la seva feina com a obrer i les seves afeccions pel teatre i l’esport. Durant la segona guerra mundial va ingressar al seminari i va ser ordenat sacerdot l’1 de novembre de 1946.

Doctorat en Teologia a la Universitat de Roma el 1948 a exercir com a professor d’ètica a la Universitat catòlica de Lublin, on va fundar un institut de moral. El 1958 va ser nomenat bisbe auxiliar de Cracòvia i arquebisbe metropolità sis anys més tard. El 1967 va accedir a la dignitat cardenalícia.

Karol Wojtyla era ja una figura destacada de l’Església quan va ser considerada la seva candidatura a Papa després de l’efímer pontificat de 33 dies del seu antecessor Albino Luciani, Joan Pau I. Però la seva elecció no va ser fàcil i van caldre moltes deliberacions perquè fos elegit Papa, fins que el convenciment dels cardenals del Tercer Món es va imposar als dubtes dels prínceps italians de l’Església que s’havien dividit entre les candidatures de l’arquebisbe de Florència, Giovanni Benelli, i de l’arquebisbe de Gènova, Giuseppe Siri. Finalment, la intervenció de l’arquebisbe de Viena, Franz König va resultar cabdal i Karol Wojtyla es va convertir en Joan Pau II a les 18:45 hores del 16 d’octubre del 1978.

Entre les curiositats de la seva biografia hi ha el fet, conegut uns anys després de la seva elecció, que l’arribada de Wojtyla al pontificat havia estat profetitzada pel pare Pius, un monjo de San Giovanni Rotondo, a la meridional província de Foggia, famós pels estigmes de les seves mans, que així li havia comunicat directament a Wojtyla en una visita que aquest li havia fet el 1947. Trenta anys després de la seva mort, el pare Pius tenia consagrat un santuari a San Giovanni Rotondo, que el 1998 rebia més visitants que Lourdes.

Des de la seva arribada al Vaticà, Joan Pau II va prendre partit en el món, integrant-se com a mediador en el conflicte que aquells anys vivien l’Argentina i Xile per qüestions frontereres. També va oferir una audiència al ministre soviètic Andrei Gromiko i va fer el primer viatge fora d’Itàlia amb la visita a Santo Domingo, Mèxic i les Bahames. El segon viatge el va consagrar a la seva Polònia natal.

El dia de la mare de Déu de Fàtima del 1981 el terrorista turc Mehmet Ali Agca va atemptar contra la seva persona a la plaça de Sant Pere de Roma. Els trets rebuts el van obligar a una hospitalització de 77 dies. El 1982 va fer el seu primer viatge a Catalunya i Espanya, on va tornar el 1984, 1989 i 1993. El 1983 va promulgar el nou Codi de Dret Canònic. En els anys que seguiren, Joan Pau II va jugar un paper decisiu en la caiguda dels règims comunistes: va fer palanca amb Solidarnosc a Polònia i va inaugurar l’anomenat efecte dòmino sobre tota l’Europa de l’Est, que va culminar amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 i amb la desaparició de l’URSS dos anys més tard. Precisament el 1989, Joan Pau II va entrevistar-se amb l’últim president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov.

La intervenció del Papa en els afers polítics no es va limitar, però, als països de l’est d’Europa. Joan Pau II va fer elevar considerablement el llistó de la diplomàcia vaticana, i va arribar a aconseguir que el Vaticà tingués representació diplomàtica en més de 140 països i la seva opinió pogués ser escoltada en tots els fòrums internacionals i fos particularment valorada en molts països àrabs. Aquesta paper internacional va permetre, per exemple, que Joan Pau II fes, el 1990, una crida per la pau al golf Pèrsic adreçant-se directament al president nord-americà, George Bush, i al líder iraquià, Saddam Hussein.

El 1992 va beatificar el fundador de l’Opus Dei, Jose María Escrivá de Balaguer i aquell mateix any va editar el nou Catecisme de l’Església. A partir de 1993, la seva salut, ja ressentida per l’atemptat sofert dotze anys abans, va comença a empitjorar. Aquell any es va fer mal en un braç i es va trencar el fèmur i dos anys més tard va haver de ser operat d’apendicitis. Més tard se li declararia un càncer i la malaltia de Parkinson. El 1995, amb motiu del seu viatge a les Filipines, Joan Pau II va batre tots els rècords assolits anteriorment de concentració de persones en les seves visites a una ciutat. El 10 de gener d’aquell any, més de quatre milions de persones es van congregar a Manila per escoltar el seu missatge evangèlic.

Del total de beatificacions que es van posar en marxa en el transcurs del pontificat de Joan Pau II, la del cardenal arquebisbe de Zagreb, Alois Stepinac, feta el 3 d’octubre de 1998 al santuari de Marija Bistrica va ser la més polèmica. Stepinac (1898-1960) havia col•laborat durant els anys de la segona guerra amb el règim ústaixa croat de filiació nazi instaurat al país, però l’Església va preferir considerar la seva vessant de “màrtir” de la persecució del règim iugoslau del mariscal Josip Broz Tito, que el va processar i condemnar a 16 anys de treballs forçats.