Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Joan Coromines va enllestir l'obra 'Onomasticon Cataloniae' pocs dies abans de morir

Jordi Pujol va retre homenatge a Joan Coromines

La capella ardent de Coromines es va instal·lar a la Generalitat, un lloc reservat a les grans personalitats

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Américo Castro (1)
Àngel Satué (1)
Carles Duarte (13)
Francesc Macià (21)
Joan Coromines (28)
Joan Costa Ferrer (1)
Max Cahner (11)
Ramón Menéndez Pidal (1)
Entitats Entitats
Acció Catalana (5)
Bandera Negra (1)
Euskaltzaindia (Acadèmia de la llengua basca) (6)
Institut d´Estudis Catalans (149)
Medalla d´Òr de la Generalitat de Catalunya (31)
Premi d´Honor de les Lletres Catalanes (64)
Premi Jaume I (21)
Premio Nacional de las Letras (17)
Real Academia de la Lengua Española (37)
Universitat de Barcelona (193)
Universitat de Chicago (15)
Universitat de Cuyo (1)
Universitat de La Sorbona (14)
51 lectures d'aquest article
25 impressions d'aquest article
La memòria del català
Joan Coromines
El dijous 2 de gener de 1997 va morir als 91 anys al seu domicili de Pineda de Mar Joan Coromines; un dels més grans filòlegs catalans de tots els temps. Pocs dies abans de morir Coromines va poder enllestir la seva obra magna, l’Onomasticon Cataloniae en la qual havia començat a treballar 75 anys abans. Joan Coromines va dotar a la llengua catalana dels elements d’anàlisi lingüística de que només disposen les grans llengües del món, però també va fer aportacions decisives a l’estudi d’altres llengües com l’aranès, l’eusquera o l’espanyol.

La capella ardent va ser instal·lada al Palau de la Generalitat, en el mateix lloc on s’havia honorat Josep Vicenç Foix i Salvador Espriu en el moment de la seva desaparició, i va ser visitada per totes les autoritats catalanes i per milers i milers de catalans que van voler retre el darrer homenatge a Joan Coromines. Els funerals es van celebrar, amb tots els honors, el dissabte 4 de gener a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, sota l’ofici del bisbe auxiliar de Barcelona, Jaume Tresserra: “Noms, paraules, pàtria: això era Joan Coromines”, va dir el bisbe a l’homilia.

Joan Coromines i Vigneaux va néixer el 21 de març de 1905 a Barcelona i era el segon fill de nou que va tenir el matrimoni format pel polític Pere Coromines i la pedagoga Celestina Vigneaux.

Pere Coromines, qualificat pel seu fill com “pare del cos i de l’esperit”, era advocat i economista i líder de la Unió Federal Nacionalista Republicana, origen de la posteriorment creada Esquerra Republicana de Catalunya. Com a polític havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts, conseller de Justícia i Dret de la Generalitat de Catalunya i president del Consell d’Estat de la II República.

Celestina Vigneaux, mestra d’origen aranès i introductora del mètode Montessori a Catalunya, va ser qui va transmetre al seu fill Joan el neguit per les paraules i el verb i li va inculcar la vocació que orientaria tota la seva vida.

Malgrat que el seu pare hagués desitjat que fes estudis de notaria, Joan Coromines va començar la carrera de Dret el 1923 i, poc després, la de Filosofia i Lletres. També va estudiar als Estudis Universitaris Catalans, a la Fundació Bernat Metge i a la Universitat de Montpeller.

El 1932 es va doctorar a Madrid amb una tesi sobre l’aranès, que li havien dirigit Ramón Menéndez Pidal i Américo Castro. Anys més tard, aquesta tesi va ser la base de la seva obra El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó, editada el 1990 i que li va valer el seu nomenament com a “fill adoptiu il•lustre” per part del Conselh General d’Aran. Aquest interès per les parles pirinenques el van determinar el 1976 a publicar un estudi, Entre dos llenguatges sobre la parla de la vall de Cardós i la Vall Ferrera.

A la universitat, Joan Coromines va viure l’ambient catalanista radical dels anys que precediren la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El 1922, Francesc Macià havia fundat Estat Català, partit que juntament amb Acció Catalana, tenien en la universitat de Barcelona un des seus principals feus. Acció Catalana, precisament, havia creat el Servei d’Entrenament Militar (SEM), que dirigia Lluís Nicolau d’Olwer, i al que s’hi havien vinculat gent com Josep Maria de Segarra o el mateix Coromines. Hi havien, però, grups més radicals com Bandera Negra, organització propera a Estat Català, que en aquells anys va preparar un atemptat frustrat als túnels del Garraf contra el rei Alfons XIII. La relació de Coromines amb aquests grups va determinar el seu primer exili a França el 1927, on va participar en els fets de Prats de Molló organitzat per Francesc Macià.

En aquests anys d’universitat i lluita, Coromines va tenir temps però de fruir del mestratge de Pompeu Fabra, de la inspiració d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, del pensament dels lingüistes Jakob Jud o Meyer Lübke, de la companyia de Carles Riba o de l’amistat de Josep Maria de Segarra, a més de treballar a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i d’ensenyar filologia romànica a la Universitat de Barcelona.

Tot aquest univers però, va desaparèixer amb l’exili. Casat amb Bàrbara de Haro el 1936, en acabar la guerra, Coromines va haver de treballar sol, primer a París i, en començar la II guerra mundial, a l’Argentina, com a professor de la Universitat de Cuyo, a Mendoza; després a Chicago, on va romandre del 1946 al 1967. En aquests anys va publicar en anglès, El que s’ha de saber de la llengua catalana (1959) i va dedicar un temps preciós a redreçar el coneixement del castellà editant el primer Diccionario crítico-etimológico de la lengua castellana en 4 volums (1954-1957), complementat més tard amb el Breve diccionario etimológico de la lengua castellana.

Des de l’exili, va continuar abonant els grups d’oposició al règim franquista. El 1952 va signar una denúncia davant l’UNESCO contra el genocidi a que era sotmès el poble català i el 1953 va venir a Barcelona per participar en el Congrés Internacional de Filologia Romànica. El 1967, en arreglar una jubilació anticipada a la Universitat de Chicago, va tornar a Barcelona i va començar l’etapa més fecunda de la seva vida. El 1969 va publicar l’edició crítica del Libro del Buen Amor de l’Arxipreste d’Hita. Entre el 1975 i el 1979, l’abans esmentada Entre dos llenguatges i les obres completes del seu pare, Diaris i records de Pere Coromines.

El 1978 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de La Sorbona i el 1980 va editar el seu Diccionario etimológico castellano e hispánico. El mateix any va aparèixer el primer volum de Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que abastaria 9 volums. En acabar aquesta edició, el 1989, va treure el primer volum de l’Onomasticon Cataloniae.

Els principals ajuts que Joan Coromines va tenir per fer la feina que s’havia proposat foren, una voluntat de ferro, un amor apassionat per la terra que l’havia vist néixer i una disposició natural a recórrer a peu la pràctica totalitat de paratges de parla catalana amb el propòsit de recollir de primera mà els testimonis vius de la paraula amagada o quasi oblidada. Els únics ajuts externs de que va disposar per a bastir la seva obra foren: una màquina d’escriure Underwood que havia comprat l’any 1939 a Buenos Aires, la companyia abnegada de dos assistents que l’ajudaven a passar a net el munt de fitxes en que estructurava el material que recollia de primera mà: l’Àngel Satué i en Carles Duarte, primer i, des del 1986, Joan Costa i Ferrer. També va gaudir del suport i la col•laboració de l’editor Max Cahner, qui es va responsabilitzar de publicar-li tot allò que produís Coromines.

Joan Coromines va encetar la seva tasca productiva bàsica el 1975, quan tenia ja 70 anys i estava prou delicat de salut. El projecte que es va plantejar, i que finalment va poder acomplir, va ser un projecte descomunal, que Coromines només va poder assolir a base de jornades de 13 a 15 hores, amb una producció d’entre 20 i 25 holandesos mecanografiats al dia. Es permetia un dia de festa a la setmana, que ocupava anant a caminar per la muntanya, fent un àpat en una fonda coneguda, on menjava el seu plat preferit, escudella i carn d’olla i rebutjant els homenatges i prebendes que li oferien: “No puc perdre temps en aquestes distraccions perquè encara em queda molt per fer.”

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950, era Medalla d’Or de la Generalitat (1980), Premi d’Honor Jaume I (1981), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984) i el 1989 li va ser concedit el Premio Nacional de las Letras Españolas, del qual en va acceptar la dotació econòmica per seguir treballant però va rebutjar els honors que duia aparellats. Joan Coromines també havia estat nomenat membre honorífic de l’Euskaltzaindia, l’Acadèmia basca de la llengua, i havia rebutjat la seva adscripció a la Real Academia de la Lengua Española.