Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El científic Joan Oró va rebre la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya pocs mesos abans de la seva mort

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Biologia (46)
Científics, innovadors, investigadors (120)
Cultura catalana (416)
Genètica, biotecnologia i clonacions (137)
Política catalana (2179)
Universitats i ensenyament universitari (275)
Personatges Personatges
Joan Oró (7)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Creu de l'Ordre d'Alfons X el Savi (4)
Creu de Sant Jordi (113)
Medalla d´Òr de la Generalitat de Catalunya (31)
Medalla Narcís Monturiol (5)
National Aeronautics and Space Administration (84)
79 lectures d'aquest article
316 impressions d'aquest article
La desaparició d´un dels científics catalans més reconeguts
Joan Oró
El 2 de setembre del 2004 va morir Joan Oró, un dels científics catalans més reconeguts arreu del món, especialment pels seus treballs en l’estudi de l’origen de la vida. El doctor Oró va morir als 81 anys d’edat al seu domicili de Barcelona a causa d’un càncer que patia des de feia anys.
Joan Oró i Florensa va néixer a Lleida el 26 d’octubre del 1923, cinquè fill d’una família de forners. D’adolescent es va dedicar a l’ofici familiar, però ja de molt jove va començar a demostrar el seu interès pels llibres i l’estudi i per aquesta raó en els primers anys de batxillerat ja es va dedicar exclusivament a la vida acadèmica.

A l’Institut de Segon Ensenyament de Lleida va tenir de professor de ciències naturals Jordi Sirera, personatge que va exercir una influència cabdal a forjar el caràcter científic de Joan Oró. Va ser en aquella època quan, de manera autodidacta, Joan Oró es va dedicar a estudiar la biologia més enllà del que requeria el programa, i va començar a interessar-se especialment per la bioquímica.

Entre el 1941 i el 1942, Joan Oró va acabar els dos últims anys de batxillerat, va aprovar la revàlida i va superar a Barcelona l’examen d’Estat, imprescindible per poder accedir a la Universitat. Així es va matricular el curs següent a la Facultat de Químiques de la Universitat de Barcelona, ja amb la clara intenció de dedicar-se a l’estudi de l’origen de la vida. Va estudiar fins al 1947 i l’any següent es va casar amb Francesca Forteza i el matrimoni es va tornar a instal·lar a Lleida.

Un cop a Lleida, va fer un parell d’intents de treballar en el món de la química: una fàbrica de sabó i un laboratori de productes farmacèutics, però tots dos projectes van fracassar i Oró va tornar a exercir l’ofici de forner fins al 1952. Durant aquests anys el matrimoni va tenir els seus tres primers fills. El quart va néixer als Estats Units.

Els últims temps d’aquella època, Joan Oró va decidir-se a seguir els estudis que tant havia desitjat dur a terme, i es va posar en contacte amb una cinquantena d’universitats nord-americanes per considerar la possibilitat de cursar-hi bioquímica. Finalment va ser admès gratuïtament com a estudiant d’enginyeria química al Rice Institut de Houston, on va marxar sol i va deixar la dona i els fills a Lleida.

Els estudis no el satisfeien gaire, però al cap de molt poc temps de ser a Amèrica Joan Oró va conèixer el doctor Donald Rappoport, professor de l’Escola de Medicina de Baylor, Houston, que necessitava un estudiant que estigués interessat a fer el doctorat en bioquímica del càncer. Així va ser com va començar l’any 1953 el seu treball doctoral, que consistia en l’estudi de la descomposició de l’àcid fòrmic en diòxid de carboni.
L’any 1956 va obtenir el seu títol de doctorat, tot i que ja feia mesos que havia acabat, però va combinar la part final de redacció de la seva tesi amb la tasca d’impartir classes de l’assignatura de bioquímica, al departament de químiques de la Universitat de Houston. El mateix any, el ja doctor Joan Oró va començar a tenir problemes amb immigració als Estats Units, ja que els seus visats com a estudiant havien acabat. Sortosament, el científic disposava de contactes suficients i va poder solucionar la seva situació i obtenir la residència permanent als Estats Units. El seu cas va servir per crear una nova llei d’estrangeria per a estudiants i doctorands, de la qual es van beneficiar molts científics.

L’obtenció de la residència permanent li va permetre visitar la seva família a Catalunya, on no havia anat des que havia arribat als Estats Units cinc anys abans, per por de no poder tornar a entrar. Joan Oró va passar el Nadal del 1957 a casa, i des de Barcelona va poder tramitar al consolat americà els permisos per a la seva família, que al cap de pocs mesos va viatjar a Houston per quedar-s’hi.

L’any 1958 Joan Oró ja era professor titular i doctor en bioquímica, i posseïa un bon laboratori i un millor equip de treball; va ser en aquestes condicions quan el doctor Oró va decidir concentrar els seus esforços en el que realment sempre havia volgut estudiar: l’origen de la vida.

Va començar els seus treballs en l’estudi de la formació d’aminoàcids a partir de diverses reaccions, i d’aquest treball en va treure la conclusió que els aminoàcids es podien generar per vies molt diferents, des de reaccions simples a les més complexes. Aquesta línia d’investigació encarava cada cop més Oró amb la seva teoria de la simplicitat: la vida es va originar amb molècules molt simples, que van anar augmentant de complexitat fins a donar lloc als organismes actuals. Aquesta teoria estava basada en els estudis preliminars de Darwin i Walter Löb.

L’any 1959 va aconseguir un dels seus experiments més rellevants: posar cianur d’hidrogen amb unes quantitats determinades d’aigua i amoníac (condicions molt similars a les que es creia que hi havia en l’atmosfera primitiva), i de les reaccions a què van donar lloc en va obtenir aminoàcids. Aquest experiment demostrava que un compost inicialment tòxic com el cianur d’hidrogen era capaç de generar els elements fonamentals de la vida si s’exposava a unes condicions determinades.

Del mateix element en va obtenir adenina, que és una molècula amb una importància bioquímica cabdal, ja que és una base nitrogenada que forma els àcids nucleics que configuren l’ADN, dóna lloc a l’ATP i forma part de molts coenzims. Això suposava el descobriment d’una nova via de síntesi de la base nitrogenada.

Els resultats d’aquestes troballes es van publicar entre el 1960 i el 1961 en prestigioses revistes científiques com ara Nature, i van contribuir a consolidar el renom científic de Joan Oró, alhora que van suposar el primer gran pas en els seus estudis de l’origen de la vida.
A partir dels indicis que posseïa, Joan Oró va decidir arriscar-se a estudiar els cometes com a font d’origen de la vida, ja que aquests estan formats de cianur d’hidrogen, aigua i amoníac, i ell sospitava que podien ser aquests cossos celestes els que havien aportat a la terra, al col·lidir-hi, els elements necessaris perquè s’originés la vida.

Amb aquesta teoria Oró va publicar un article a Nature el 1963, en el qual va exposar que moltes col·lisions de cometes van acumular a l’atmosfera terrestre les quantitats suficients d’elements orgànics perquè es donessin de manera espontània un conjunt de reaccions que van donar lloc als compostos fonamentals de la vida: adenina, guanina, aminoàcids, etc.

Poc després d’aquesta publicació, Oró va començar la seva relació amb la recentment creada NASA (National Aeronautics and Space Administration), per la qual va ser contractat a l’àrea de ciències de la vida per a la realització del projecte Apollo. En aquest projecte va treballar amb un equip de biòlegs i enginyers que formaven l’àrea de cosmoquímica orgànica i que eren els encarregats de dissenyar la maquinària que la nau Apollo havia de portar a la Lluna per recollir mostres lunars i de l’anàlisi d’aquestes mostres un cop arribessin a la Terra.

Els resultats d’aquesta anàlisi van demostrar l’absència de formes de vida a la Lluna, i van confirmar que els cràters del satèl·lit no eren llacs fossilitzats, com algunes teories anteriors postulaven, sinó restes de diversos impactes còsmics. A més a més, els resultats de l’anàlisi de les roques lunars van demostrar l’origen comú de la Terra i la Lluna.
Aquesta va ser la primera col·laboració d’Oró amb la NASA, organisme amb el qual no va deixar de treballar com a membre del programa de cosmoquímica orgànica fins a l’any 1994. L’any següent, el 1964, van començar els preparatius per al projecte Viking d’exploració del planeta Mart. Aquesta exploració requeria maquinària que analitzés les mostres de manera automatitzada, ja que era una nau sense tripulació. D’aquesta manera l’equip d’Oró es va posar a treballar en el disseny d’un cromatògraf de gasos acoblat a un espectròmetre de masses a petita escala que pogués anar dins la nau. Després de molts anys de treball i un any de viatge, el Viking va aterrar al planeta Mart el juliol del 1976. Els resultats de les anàlisis van demostrar que no hi havia hagut mai vida al planeta vermell.

Totes aquestes publicacions van donar a conèixer Oró com a científic, i ben aviat van començar a sorgir propostes des de l’Estat espanyol perquè hi anés a treballar. Oró va rebre a principis dels setanta ofertes de la Universitat de Granada, de la qual va esdevenir doctor honoris causa el 1972, i de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser en aquesta universitat on Oró va ser nomenat professor extraordinari i on es va traslladar el 1971 per ocupar la càtedra de biofísica que s’acabava de crear.

Però pocs mesos després de treballar a Barcelona, el científic va decidir tornar a Houston. L’any 1975 semblava evident que Joan Oró encapçalaria el projecte de l’Institut de Biofísica i Neurobiologia, però finalment el projecte no es va dur a terme. Joan Oró es va quedar als Estats Units, però va mantenir molta relació i implicació amb els estaments polítics i científics de Catalunya.

Finalment, va ser la política el que el va fer tornar, quan es va presentar com a candidat independent al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida, en la llista de la coalició de CiU després de la restauració de la democràcia. També va ser assessor científic del president de Catalunya, tasca molt important ja que l’Estatut de Catalunya establia que la investigació científica era competència exclusiva de la Generalitat.

Amb aquesta finalitat es van crear la Comissió Interdepartamental per a la Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) i la Fundació Agrícola Catalana, el primer director de la qual va ser el doctor Oró, que havia de gestionar des d’allà els fons de recerca.

Els traspassos des de Madrid, però, no es van fer en els terminis esperats i Oró va tornar un altre cop a Houston, on era professor en excedència, i on va tornar a treballar fins a l’any 1994, quan va acceptar la jubilació i es va convertir en professor emèrit.

Joan Oró s’havia quedat viudo l’any 1990, i un cop jubilat va tornar definitivament a Catalunya, on es va casar en segones núpcies amb la senyora Antònia Vilajoliu, una dona viuda de Balaguer i amiga de la família, al monestir de Sant Jeroni de la Murtra de Badalona.

Tot i estar retirat de la labor docent, el doctor Oró no va deixar mai d’assistir a congressos i simposis, i mai va trencar els seus vincles ni el seu interès pels avenços científics.

Malgrat la distància, Oró va estar tota la vida vinculat a Catalunya, i va ser responsable de la creació de nombroses institucions i associacions catalanes, entre elles l’Institut de Biologia Fonamental a la Universitat Autònoma de Barcelona (1971), l’Institut de Biofisica i Neurobiologia Flor de Maig (1975), el Centre d’Estudis Avançats de Blanes (1974), la Fundació Agrícola Catalana (1980), l’Associació d’Amics de Gaspar de Portolà (1980), la Comissió Interdepartamental per a la Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT), el Programa d´Estudis Catalans Gaspar de Portolà a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1987), i la Fundació Catalana per a la Recerca (1987). També va ser cofundador de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (1940) i de l’Institut of Hispanic Culture (Houston, 1965) i creador de la Fundació Joan Oró a Lleida (1993) per impulsar la recerca científica i tècnica al servei de les persones i la societat.

Entre altres reconeixements, Joan Oró va ser investit doctor honoris causa per les universitats de Granada (1972), Houston (1998) i Lleida (1999), i guardonat amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit tecnològic i científic (Barcelona, 1982), la Creu de l´Orde Civil d´Alfons X el Savi (Madrid, 1983), la Gran Creu del Mèrit Aeronàutic (1983), l’Alexander Ivanovich Oparin Medal Award per ISSOL (Berkeley, 1986), la Creu de Sant Jordi (1991), la Medalla d’Or de la Fundació Catalana per a la Recerca (1996), la Medalla de President Francesc Macià (2000) i la Medalla d´Or de la Generalitat de Catalunya (2004).

A més, Joan Oró va ser autor o coautor de més de trenta llibres i monografies sobre l’origen de la vida i l’exploració de l’espai, va escriure prop de 350 articles en revistes científiques i al seu laboratori es van dur a terme prop de 50 tesis doctorals.

Així doncs, amb la mort d’Oró, Catalunya va perdre un gran científic, un home que durant més de quaranta anys va treballar incansablement pel desenvolupament del coneixement científic a tots els nivells.