Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El Papa va ser rebut a Cuba enmig de grans mostres d'afecte de la població

Fidel Castro va rebre Joan Pau II recordant el bloqueig econòmic d'Estats Units

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Religió i església catòlica (416)
Sancions i multes (74)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Personatges Personatges
Abel Matutes (31)
Alejandro González (1)
Angelo Sodano (5)
Augusto Pinochet Ugarte (116)
Baltasar Garzón (233)
Eduard Junco Bonet (1)
Elizardo Sánchez (2)
Félix Bonne (1)
Fidel Castro (78)
Gabriel García Márquez (4)
Gustavo Arcos (2)
Jaime Ortega (1)
Joan Carles de Borbó (205)
John Fitzgerald Kennedy (9)
Jorge Mas Canosa (7)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Karol Józef Wojtyła (186)
Leonel Morejón (1)
Madeleine Albright (29)
Marta Beatriz Roque (1)
Oswaldo Payá (4)
Pedro Meurice (1)
René Gómez Manzano (1)
Roberto Robaina (6)
Sofia de Grècia (70)
Vladimiro Roca (1)
Entitats Entitats
Assemblea Nacional de Cuba (1)
Consell de ministres (Espanya) (37)
Cubavisión (1)
Fundació Nacional Cubanoamericana (5)
Fundació pel Drets Humans a Cuba (2)
Granma (1)
Grup de Suport a la Dissidència Interna (Cuba) (1)
Partit Comunista de Cuba (4)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Cuba (83)
116 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Joan Pau II trenca el bloqueig
Cuba
Coincidint amb el centenari de la independència de Cuba, l’illa va viure el 1998 un esdeveniment històric: la visita del Papa Joan Pau II. Una visita que trencava l’aïllament internacional del règim castrista. D’altres fets van semblar marcar també un gir en la situació: es van normalitzar les relacions diplomàtiques amb Espanya i es va anunciar que la primavera del 1999 visitarien l’illa els reis Joan Carles i Sofia. També es va confirmar que l’octubre del 1999 se celebraria a l’Havana la IX Cimera Iberoamericana de Caps d’Estat.

L’11 de gener, mentre tot Cuba es preparava per la visita de Joan Pau II, es van celebrar les tradicional eleccions monocolors per designar els 589 diputats de l’Assemblea Nacional i els governs de les 15 assemblees provincials, els candidats oficials de sempre. El règim va considerar els elevats nivells de participació (més del 95%) com una demostració del suport popular a la revolució.

Tres dies després de les eleccions, l’arquebisbe de l’Havana, Jaime Ortega, va comentar des de la televisió única, Cubavisión, la visita del Papa. Era la primera intervenció pública d’una autoritat catòlica cubana en 38 anys. El mateix dia, s’autoritzava a publicar al diari oficial Granma a publicar una salutació de Joan Pau II als cubans. Fidel Castro també va comparèixer a la televisió el 17 de gener per convocar el poble cubà a la missa que oficiaria el Papa el dia 25 a l’Havana, en el que havia de ser el primer acte religiós oficial de la història del règim.

El 21 de gener Joan Pau II va ser rebut a l’aeroport de l’Havana pel líder cubà que, vestit de civil i amb la barba retallada, va fer un discurs de benvinguda on denunciava “l’asfíxia econòmica” imposada pels Estats Units i comparava els màrtirs de l’Església amb els de la revolució cubana. Per la seva banda, Joan Pau II va recordar als cubans el deure que tenien de “ser protagonistes de la seva pròpia història personal i nacional” i els va demanar que no tinguessin “por d’obrir el seu cor a Crist”, assenyalant que “la revolució de Crist significa la revolució de l’amor, mentre que l’altra és la revolució de l’odi, la venjança i les víctimes”.

En els dies que van seguir, el Papa va entrevistar-se amb Fidel Castro al Palau de la Revolució, va visitar el monument al pare Félix Varela a Camagüey i va celebrar una missa davant 200.000 persones a la plaça d’Antonio Maceo de Santiago de Cuba el dissabte 24. Durant l’acte, concelebrat amb l’arquebisbe Pedro Meurice, va ser coronada la patrona de l’illa, la Mare de Déu de la Caridad del Cobre, i va demanar la reunificació del poble cubà dispers pel món i el reconeixement dels drets humans i la justícia social a Cuba. Finalment, el diumenge 25 va retornar cap a Roma després d’haver fet una Missa de l’Àngelus a la Plaça de la Revolució de l’Havana davant mig milió de persones, d’haver celebrat una conferència de bisbes catòlics i d’haver-se acomiadat públicament del líder cubà, a qui acompanyava el premi Nobel Gabriel García Márquez. Aquell dia, Joan Pau II va tenir paraules contra el “capitalisme salvatge” alhora que demanava l’alliberament de 600 presos polítics i la fi de “confrontacions inútils” entre cubans, per acabar dient que “Cuba s’ha d’obrir al món i el món s’ha d’obrir a Cuba.”

Segons van destacar molts analistes, la visita de Joan Pau II havia inaugurat una mena de transició a la cubana fonamentada en la necessitat “de construir una aliança estratègica entre cristians i revolucionaris a Llatinoamèrica”, manifestada el 1980 per líder cubà, amb motiu de la seva visita a Nicaragua, i en el suport explícit que el IV Congrés del Partit Comunista del 1991 va donar a la Teologia de l’Alliberament, canviant aquell mateix any la constitució cubana que ja no definia l’estat cubà com a “ateu” sinó com a “laic”.

Des del punt de vista del Vaticà, l’oportunitat oferta per Castro li permetia penetrar en la societat cubana, on el nombre de catòlics havia passat dels 350.000 del 1987 als 500.000 del 1995. El secretari d’estat del Vaticà, Angelo Sodano, va qualificar de molt positiva la visita del pontífex a l’illa i va expressar clarament la seva impressió que “Cuba pot estar a les portes d’una transformació pacífica”.

El 12 de febrer, Alejandro González, portaveu del ministeri d’Afers estrangers de Cuba, va anunciar la decisió del govern cubà de posar en llibertat més de 200 presos, responent a la petició de clemència feta per Joan Pau II, mentre el diari Granma aclaria que el nombre d’alliberats superaria els 300, entre polítics i comuns.

Una altra conseqüència, indirecta, de la visita papal a Cuba va arribar el 20 de març quan la secretària d’estat nord-americana, Madaleine Albright, va anunciar la flexibilització de les sancions econòmiques contra Cuba imposades pel seu país el 24 de febrer de 1996. Les primeres mesures serien l’establiment de vols directes entre ambdós països, la possibilitat que els cubans exiliats poguessin enviar fins a 1.200 dòlars anuals als seus familiars de Cuba i l’acceleració de llicències per fer arribar material mèdic a l’illa i hauria de culminar amb una autorització expressa del Congrés dels Estats Units a l’enviament d’ajuts humanitaris a l’illa.

També les relacions entre Cuba i Espanya van tendir a normalitzar-se. El 2 d’abril, el Consell de Ministres espanyol va nomenar Eduard Junco Bonet -anteriorment titular de les ambaixades a Ucraïna i Zaire-, nou ambaixador d’Espanya a Cuba, just quan es complien 500 dies de la vacant. Quatre dies més tard, es van reunir al Palau de la Moncloa el president del govern espanyol, José María Aznar, i el cap de la diplomàcia cubana, Roberto Robaina, amb la intenció manifesta de refer relacions al més alt nivell, programant pel mes de juny l’anada a l’illa d’un representant del govern espanyol, responsabilitat que va recaure en el ministre d’Indústria, Josep Piqué, qui el 22 de juny va presidir una delegació comercial amb la missió de reinstaurar les inversions espanyoles en els sectors turístics, alimentaris i energètics i mantenir Espanya en la seva condició de primer soci comercial de Cuba, davant de Mèxic i Canadà, que tenien el lideratge en quan a inversions a l’illa.

El 17 d’octubre, durant la vuitena Cimera Iberoamericana celebrada a la ciutat portuguesa de Porto, el president del Govern espanyol, José María Aznar, i el líder cubà Fidel Castro van protagonitzar una reunió de 50 minuts i es van tornar a reunir al Palau de la Moncloa de Madrid tres dies després, un cop finalitzada la cimera. Els dos dirigents van acordar treballar en la millora de les relacions “en un ambient de discreció” entre ambdós països i van expressar el seu desig que els Reis d’Espanya visitessin Cuba l’any següent.

Totes aquestes declaracions es van concretar amb la visita a Cuba del ministre espanyol d’Exteriors, Abel Matutes, que va realitzar-se del 10 al 13 de novembre i que va servir per normalitzar definitivament les relacions entre Espanya i Cuba, per aparaular definitivament la visita dels reis d’Espanya al país la primavera vinent i per oferir garanties al règim castrista que la Unió Europea estudiaria les possibilitats d’ingrés de Cuba en el grup de països de l’ACP amb qui l’UE tenia signat un conveni de cooperació (acord de Lomé). En relació en aquesta darrera qüestió, Matutes, però, va recalcar la necessitat que Cuba encetés alguna mena de transició, per supera la “clàusula democràtica” que la UE exigia a tots els països que volguessin integrar-s’hi.

Durant la visita a Cuba, Matutes es va entrevistar també amb una representació de la dissidència moderada per tractar de les possibles alternatives al règim. A la reunió hi van ser presents quatre membres del Grup de Suport a la Dissidència Interna, tots ells amb acusacions de sedició pendents de jutjar (Vladimiro Roca, Marta Beatriz Roque, Félix Bonne i René Gómez Manzano) i alguns dels dissidents que s’havien beneficiat de l’indult de febrer, com Gustavo Arcos, president del Comitè Cubà Pro Drets Humans, i Leonel Morejón, del Concili Cubà, acompanyats del socialdemòcrata Elizardo Sánchez i del democristià Oswaldo Payà.

Sis dies més tard de la marxa del ministre espanyol, el govern nord-americà va fer la promesa d’estudiar el projecte presentat per congressistes republicans per crear una comissió nacional que analitzés les relacions Estats Units-Cuba, reobrint, per primer cop en 35 anys, el debat sobre l’embargament decretat pel president John Fitzgerald Kennedy.

Tots aquests canvis en les relacions internacionals no van fer minvar, però, el nombre de balseros que intentaven fugir de l’illa, que entre els mesos de juny, juliol i agost de 1998 va superar de llarg els 500 casos registrats durant la crisi del 1994, superant àmpliament registrats llavors.

Una altra nota negativa pel castrisme van ser les denúncies per genocidi i violacions dels drets humans interposades davant l’Audiència Nacional espanyola contra Fidel Castro per la Fundació Cubano-Americana del desaparegut Jorge Mas Canosa, seguint la via oberta pel jutge espanyol Baltasar Garzón contra el general Augusto Pinochet. La denúncia va ser desestimada el 19 de novembre de 1998.