Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Evolució del vot a Catalunya.

Vídeos Vídeos
La marxa de Pujol
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Pasqual Maragall (676)
Pere Macias (40)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Generalitat de Catalunya (1919)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Universitat de Georgetown (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
París (França) (222)
59 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
El final d’una era
Jordi Pujol
El 2003 va ser l’any del comiat de Jordi Pujol de les responsabilitats com a president de la Generalitat de Catalunya, en no haver presentat la seva candidatura a la reelecció en els comicis al Parlament de Catalunya del novembre. Havia estat una decisió presa molt de temps abans i confirmada el gener del 2002, en presentar la candidatura d’Artur Mas com a cap de llista de la federació constituïda el desembre del 2001entre CDC i UDC, que Jordi Pujol presidia i que dirigien des de la secretaria general i la secretaria general adjunta, Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Macias, respectivament.

La marxa de Pujol de la primera fila de la política va ser vista com un canvi d’etapa al país, al marge del reconeixement constant que partits, institucions i particulars van fer de la seva trajectòria com a polític, com a catalanista i com a president de la Generalitat de Catalunya durant vint-i-tres anys. Un indicador de la transcendència de la retirada de Pujol del primer pla de la política és que en pocs mesos van aparèixer més d’una desena de llibres fent balanç de la seva persona, la seva gestió i el seu mandat des d’òptiques diverses i, fins i tot, contradictòries. La premsa també va publicar, durant l’any, un seguit d’articles de reconegudes personalitats analitzant l’etapa Pujol, la més llarga d’un mandatari europeu de postguerra, i reportatges i entrevistes buscant els aspectes més interessants de la seva figura.

Però el 2003 no va ser pas un any dedicat a acomiadar-se, ben al contrari: l’activitat de Jordi Pujol va ser molt intensa, en atendre les responsabilitats de govern i parlamentàries, incidir amb mentalitat d’estadista sobre qüestions d’interès per al país (finançament, autogovern, el PHN o la guerra de l’Iraq), fer costat a la proposta de Mas de reformar l’Estatut dins del marc constitucional i resseguir les qüestions europees i internacionals. En aquest últim camp, van destacar les aportacions als treballs de la Convenció Catalana per a Europa, els contactes amb la ponència de la nova Constitució Europea que dirigia Valéry Giscard d’Estaing, i la conferència a la Universitat de Georgetown, als Estats Units, sobre la guerra de l’Iraq i les relacions Estats Units-Europa.

El llegat públic dels seus anys a la presidència de la Generalitat van ser dues conferències, una a París per acomiadar-se institucionalment d’Europa, i l’altra, al Palau de Congresos de Barcelona, poc abans de començar la campanya electoral catalana, per situar la militància en els reptes de futur de la federació. A París, Pujol, ja conscient de l’acceptació nul·la que el projecte de Constitució Europea feia de les demandes lingüístiques i de representació catalanes, va refermar el seu europeisme, confiant, alhora, en un reconeixement català futur per part del Comitè de les Regions, com a únic fòrum europeu de rellevància on encara podien adreçar-se les més de dues-centes regions europees.

Pujol també va cridar a la responsabilitat històrica dels mandataris europeus i va assenyalar els perills de la manca d’iniciatives continentals. No va parlar directament de decadència, però sí d’estancament, i va destacar els perills del conformisme europeu i de la impossibilitat de seguir amb el somni gaullista d’exercir de contrapoder als Estats Units. Per fer-ho, va dir Pujol, caldria disposar d’una economia més forta, experimentar més innovació tecnològica, reformar eficaçment l’estat de benestar, mantenir una competitivitat i productivitat més elevades i gaudir d’una bona defensa europea.

La conferència de Barcelona va tenir una altra temàtica i un altre missatge. Va ser una síntesi de l’obra realitzada per CiU entre 1980 i 2003, però centrada en la importància de les organitzacions en política. Pujol va parlar del seguit de circumstàncies i voluntats que van materialitzar-se al llarg del temps en les idees de Fer país i Fer política, i en la mai explicitada fins llavors de Fer govern. Jordi Pujol es va emocionar, perquè, de fet, parlava en primera persona de la tasca de tota una vida, que havia començat en ferm als setze anys i que no volia donar per acabada.

Pujol va tornar a dirigir-se a la militància la nit del 16 de novembre per celebrar la victòria electoral obtinguda amb els 46 escons de CiU, però va advertir que s’albirava una etapa feixuga, tal com van demostrar els pactes posteriors que van dur a la investidura de Pasqual Maragall com a 167è president de la Generalitat de Catalunya. Precisament, el dia de la seva investidura, Maragall va començar el discurs reconeixent la contribució de Pujol a la política i la vida catalana del darrer quart de segle XX. Era una mostra més de la convicció general, expressada per seguidors i detrectators, que la figura de Jordi Pujol havia tingut un pes molt superior al d’un president de la Generalitat, i que havia marcat de manera decisiva la Catalunya que encarava el segle XXI després de viure els millors anys de la seva història contemporània sota la presidència de Pujol.