Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
José Antonio Ardanza

Article de referència:
L'alto el foc d'ETA i el nou marc polític
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte basc (540)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Carlos Garaikoetxea (9)
José Antonio Ardanza (29)
Xabier Arzalluz (60)
Entitats Entitats
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Eusko Alkartasuna (167)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit Nacionalista Basc (440)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Basc / Euskadi (267)
10 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
José Antonio Ardanza
José Antonio Andanza, nascut a Elorrio (Biscaia) el 10 de juny de 1941, va arribar al Govern de Vitòria, gairebé de puntetes, el 24 de gener del 1985. Xabier Arzalluz va confiar en aquell home tímid i gris per tirar endavant un executiu força malmès per la crisi que havia protagonitzat Carlos Garaikoetxea, que acabava de deixar la presidència arran de les seves discrepàncies amb el partit. El nou lehendakari, casat i amb dos fills, era un home de profundes conviccions religioses i, fins i tot, va començar a estudiar per capellà, però finalment se’n va desdir i va optar per la carrera de Dret.

L’any 1979 el PNB es va fixar en aquell jove advocat d’una entitat bancària i li va proposar presentar-se a l’alcaldia d’Arrasate. La seva resposta immediata va ser: “No estic per aquestes guerres”, però van aconseguir convèncer-lo i va guanyar les eleccions. Quatre anys més tard presidia la Diputació Foral de Guipúscoa, càrrec que tampoc no li va servir per fer-se un gran nom, però on va demostrar una notable discreció i eficàcia.

La seva manca inicial de carisma la va compensar amb l’aspecte de confiança que oferia a tothom que s’apropava. Es diu que va aconseguir captivar, fins i tot, els seus màxims opositors amb el seu esperit de diàleg i capacitat de treball. Una actitud que va conservar durant els catotze anys en que va presidir el govern basc i que li va permetre abandonar el càrrec, a finals de 1998, com l’home que va fer possible la política de pactes en una Euskadi, la dels anys vuitantes, profundament dividida entre basquistes i espanyolistes.

Poc convençut com estava de la seva capacitat per exercir de lehendakari, des d’un primer moment va ser conscient que resultava encara més impossible governar un país recolzat per 32 diputats i amb una oposició de 32 més. Aquí va néixer el tripartit format per PNB, EA i PSE, que es va mantenir estable dotze anys. Va ser també l’impulsor del pacte d’Ajuria Enea, un acord que va requerir més de cent dies de negociacions amb tots els partits bascos, que finalment van acceptar que Ardanza encapçalés la plataforma democràtica que tard o d’hora hauria de dur a un procés de pau. Va demostrar també que, en mig d’un clima polític molt tens permanentment marcat per les accions terroristes, era possible desenvolupar una política rigorosa de gestió en terrenys com l’economia (reducció de l’atur), la cultura (Guggenheim) o la seguretat (Ertzantza).

En el seu últim any de mandat no va aconseguir el consens de les forces democràtiques per endegar el pla de pau que duia el seu nom, però, en canvi, va veure com la treva anunciada per ETA el convertia, de cara a la història, en l’home que havia dut a Euskadi la primera possibilitat real de pau des de la transició.