Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Joan Saura va encapçalar la llista d'IC el 3-M

Les tesis de Rafael Ribó van rebre el suport majoritari en la 4a assemblea d'Iniciativa per Catalunya

Articles dependents
Rafael Ribó
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Antoni Gutiérrez Díaz (8)
Antoni Luchetti (8)
Antoni Farrés (9)
Gregorio López Raimundo (11)
Joan Saura (281)
Julio Anguita (42)
Manuel Chaves (69)
Rafael Ribó (79)
Ramon Luque (2)
Entitats Entitats
Iniciativa per Catalunya (87)
Izquierda Unida (222)
Partit Comunista d'Espanya (33)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
PSUC-Viu (9)
66 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
La 4a assemblea vota per l'Olivera
IC
Després de les eleccions municipals i al Parlament del 1995 i de les eleccions a Corts del març del 1996, l'escenari polític en què es trobava Iniciativa per Catalunya tenia dos eixos essencials. A Catalunya la coalició havia aconseguit consolidar la seva presència institucional en les tres eleccions esmentades sense canvis essencials de pes polític. Continuava sent la segona força de l'esquerra catalana, amb una important presència als municipis de l'àrea de Barcelona; controlava Ajuntaments tan importants com els de Sabadell i participava en l'equip de govern del de Barcelona. Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya havien reforçat la posició del líder de la coalició, Rafael Ribó, partidari de promoure una confluència dels partits d'esquerra per aconseguir una nova majoria en les següents eleccions, previstes per a l'any 1999. Seguint el model italià, aquesta possible confluència va ser batejada pels mitjans de comunicació com L'Olivera, una etiqueta que es faria famosa i de la qual se'n parlaria a bastament durant l'any. Els resultats a Catalunya de les eleccions a Corts van reforçar aquesta possibilitat de confluència, ja que van donar uns resultats de clara majoria d'esquerres.

En canvi, les eleccions del 3 de març van suposar un nou fracàs d'Izquierda Unida, l'aliat d'IC a la resta de l'Estat. La política de Julio Anguita de confrontació amb el PSOE i de bona entesa amb el Partit Popular no li va aportar un increment substancial de vots ni en unes eleccions en què el Partit Socialista es trobava al seu nivell més baix de credibilitat a causa dels escàndols de corrupció i de guerra bruta que l'afectaven. A les eleccions anticipades al Parlament andalús, celebrades també el 3 de març, els electors van castigar durament la política d'Izquierda Unida -Convocatòria per Andalusia, que s'havia aliat amb el PP andalús per boicotejar l'acció de govern del socialista Manuel Chaves.

En aquest panorama, les sempre difícils relacions entre IC i IU es van complicar encara més, i es va fer evident que la política de les dues formacions anava per camins molt diferents: mentre IU insistia en la confrontació constant amb el PSOE, IC feia de l'entesa amb el PSC i les altres forces de l'esquerra catalana l'eix essencial de la seva política. Un exemple de les diferències entre IU i IC va ser la posició de les dues formacions davant el pacte de pensions firmat a la tardor entre el govern i els sindicats. IU s'hi oposava i acusava els sindicats de no defensar prou els interessos dels treballadors, mentre que IC hi donava ple suport.

Aquest panorama es complicava encara més amb un altre factor: la situació en què es trobava el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que precisament el 23 de juliol de 1996 va celebrar el 60è aniversari. El PSUC havia estat l'impulsor d'Iniciativa per Catalunya i les seves activitats com a partit estaven congelades. Entre els dirigents comunistes hi havia partidaris de dissoldre el PSUC i concentrar tota l'activitat política en IC, com Rafael Ribó, que era alhora el president d'IC i el secretari general del PSUC, mentre que altres dirigents, com Antoni Gutiérrez Díaz o Gregorio López Raimundo, president del partit, en defensaven la continuïtat. Estatutàriament, el PSUC havia de celebrar un congrés ordinari el 1997, i la proximitat de la data va disparar la polèmica sobre la continuïtat d'aquest partit. La polèmica va ser també aprofitada pel sector anguitista d'Iniciativa per Catalunya, que era alhora el nucli dirigent del PCE, per advertir que si no es reactivava la vida política del PSUC, el PCE se sentiria legitimat per actuar políticament a Catalunya.

Aquests tres eixos: confluència de l'esquerra catalana, relacions amb Izquierda Unida i futur del PSUC, van ser el centre del debat a Iniciativa durant tot l'any, un debat que va culminar en la 4a assemblea d'IC, celebrada a Barcelona el 23 i 24 de novembre. Però poc abans de la celebració de l'assemblea va aparèixer un nou focus de discrepància: la discussió sobre els mètodes interns de treball i la crítica a l'estil de direcció de Rafael Ribó, que els sectors crítics d'IC consideraven massa personalista.

Aquest aspecte va ser posat en relleu pel manifest que 35 dirigents d'IC, encapçalats per l'alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, i per l'eurodiputat Antoni Gutiérrez Díaz, havien firmat a favor de la renovació interna de la coalició i de la millora de les relacions amb Izquierda Unida. En començar l'assemblea es configuraven, doncs, tres sectors: l'oficial, de Ribó; el renovador, i el més pròxim a Anguita que es va agrupar en l'anomenat Col·lectiu Roig-Verd-Violeta, encapçalat per Antoni Luchetti, Alfred Clemente i Ramon Luque, regidor a l'Hospitalet de Llobregat, que n'era el portaveu.

En ple congrés i poc abans de la votació de la nova direcció, Ribó va aconseguir incorporar el sector renovador a la llista que liderava, després que Jordi Guillot, secretari d'organització, acceptés l'esmena dels renovadors per permetre l'existència de més d'una vicepresidència a Iniciativa. En tot cas, del congrés només en va sortir una, la de Joan Saura. Els màxims dirigents dels renovadors, l'eurodiputat i exsecretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Diaz, i l'alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, van ocupar llocs simbòlics al final de la candidatura.

Dues llistes van ser sotmeses a la votació dels 878 delegats: l'oficial, de Ribó, i la del Col·lectiu Roig-Verd-Violeta, encapçalada per Ramon Luque i tancada simbòlicament per Gregorio López Raimundo. La llista oficial va obtenir el 67% dels vots i la del Col·lectiu, el 32,8%. Rafael Ribó va ser reelegit president, amb un 63% dels vots de la comissió política, formada per 190 membres, dels quals només van votar 173: 109 ho van fer per Ribó, 14 es van abstenir i 50 van votar Ramon Luque.

Les resolucions polítiques aprovades, després de la discussió i votació de 1.050 esmenes, van convertir la confluència de les esquerres en l'eix de l'estratègia política d'Iniciativa, i es va apostar pel manteniment de les relacions amb IU encara que l'assemblea va refusar la majoria de les esmenes del sector anguitista i especialment la proposta que IU tingués veu i vot a Iniciativa. Cal destacar que l'assemblea d'IC va ser l'únic congrés de tots els celebrats per les forces polítiques catalanes aquella tardor que va permetre la presència dels mitjans de comunicació a totes les sessions.

En la jornada inaugural, el coordinador general d'IU, Julio Anguita, conscient que les seves tesis no comptaven amb el suport de la majoria de delegats, havia fet un discurs breu i conciliador. En el seu discurs de clausura, el reelegit president d'IC, Rafael Ribó, va insistir en la voluntat d'acostament de les esquerres catalanes i la defensa de l'autogovern, i va afegir que calia avançar en la proposta ecosocialista, que implicava la renovació de les idees socialdemòcrates partint de les premisses de la llibertat, la igualtat, la justícia social, l'ecologia i el feminisme. "Ecosocialisme és sinònim del nostre lema Roig-Verd-Violeta", va dir Ribó.

El resultat de la 4a assemblea d'Iniciativa va reflectir les preferències expressades pels seus votants, segons una enquesta de l'Institut Opina de la tardor del 1996. Aquests valoraven Ribó molt per sobre de Julio Anguita com a líder, però sis de cada deu consideraven que la formació presidida per Rafael Ribó no havia de trencar amb Izquierda Unida.