Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Articles dependents
Pasqual Maragall
Oriol Bohigas
Miquel Roca Junyent
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Joan Guitart (23)
Joan Clos (169)
Joaquím De Nadal (4)
Jordi Pujol i Soley (858)
Macià Alavedra (40)
Miquel Roca Junyent (52)
Oriol Bohigas (18)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Comitè de les Regions de la Unió Europea (24)
Congrés dels Diputats (476)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Generalitat de Catalunya (1919)
Grup Parlamentari Català (3)
Iniciativa per Catalunya (87)
Jocs Olímpics Barcelona (42)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
Barcelona (3483)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
65 lectures d'aquest article
49 impressions d'aquest article
La batalla per Barcelona
Tot i que les eleccions municipals no estaven previstes fins a la primavera del 1995 (el 28 de maig), durant tot l'any 1994 el debat sobre els possibles candidats i equips dels diferents partits polítics va ser al centre de l’escenari polític.

Molt especialment, l'alcaldia de Barcelona es va convertir en l’objecte de tots els desitjós dels polítics catalans. La crisi general del PSOE i la sensació que amb els Jocs Olímpics es podia haver tancat un cicle van alimentar les esperances de CiU de poder guanyar les eleccions a la capital de Catalunya, i tots els pesos pesants de la coalició es van declarar disposats a enfrontar-se al repte de guanyar Pasqual Maragall.

La situació a l'Ajuntament de Barcelona es va enterbolir una mica el 5 d'abril, quan el regidor de Cultura, Oriol Bohigas, va dimitir tots els càrrecs municipals, inclòs el de responsable de la candidatura de Barcelona a ser Ciutat Europea de la Cultura l'any 2001, per al qual havia estat nomenat només feia tres mesos amb els vots favorables de tots els regidors del consistori. Bohigas havia estat el gran fitxatge de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, per a les eleccions municipals del 1991.

Bohigas va dimitir perquè considerava que faltaven recursos i voluntat política per convertir la ciutat en una autèntica capital de la cultura. Fins i tot la bona sintonia de Bohigas amb el conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart, sovint havia estat esgrimida com una de les causes de discrepància amb Maragall. Bohigas va remarcar a la carta pública en què anunciava la seva dimissió que donava el seu suport a l'equip de govern municipal, "especialment a l'alcalde Maragall, un polític que és i ha de continuar sent la base del progressiu redreçament de Barcelona". El nou regidor de Cultura va ser Joaquim de Nadal, malgrat les reticències d'Iniciativa per Catalunya (IC).

El PSC no va deixar que la dimissió de Bohigas afectés la seva imatge i immediatament va optar per donar per fet que Maragall es presentaria a la reelecció, encara que l'alcalde va manifestar als seus col·laboradors que totes les possibilitats estaven obertes. A tot això, calia afegir-hi les dures crítiques de l'oposició, que l'acusava de desatendre els afers de la ciutat pels constants viatges que feia en qualitat de vice-president del Comitè de les Regions d'Europa. Fins i tot s'havia parlat de Joan Clos com a possible substitut a l'alcaldia. L'organització local del PSC es va abocar a una campanya de pressió interna i externa que va culminar el 22 d'abril, amb l'anunci que Maragall finalment optaria a la reelecció.

Això no significava que Maragall descartés presentar-se a les autonòmiques del 1996. Per aquesta raó, Maragall va suggerir que el partit no designés el presidenciable socialista fins després de les municipals, i que la convenció del congrés de Sitges es limités a dissenyar el perfil del candidat.

Maragall també havia estat reticent a presentar-se a unes eleccions de resultat incert. Una derrota davant un Miquel Roca que havia mostrat la seva intenció de presentar-se li barraria el pas definitivament a la presidència de la Generalitat.

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) no tenia clar encara qui havia de ser el contrincant de Maragall, però tenia com a objectiu aconseguir l'alcaldia de Barcelona, que li havia estat negada quatre cops. Tres noms de les files convergents van sortir a la llum pública durant la primavera: Artur Mas, Macià Alavedra i Miquel Roca.

El president de la Generalitat i president de CDC, Jordi Pujol, havia demanat a Miquel Roca ja el 1991 que encapçalés les llistes municipals, però en la política espanyola hi havia molt camp per córrer i les possibilitats de sortir airós de la batalla de Barcelona eren més que remotes. El 1994 Roca havia anunciat: "El partit pot disposar de mi." La direcció de CDC de Barcelona el va elegir el 7 de juliol, un cop celebrats els comicis europeus, per aclamació unànime. Miquel Roca seria candidat a alcalde i Artur Mas seria el número 2 de la llista.

Quatre dies més tard, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va assumir també com a seva la candidatura de Roca, i el comitè d'enllaç dels dos partits nacionalistes va donar llum verda al pacte municipal entre les dues formacions.

Un cop acordada la seva candidatura, Miquel Roca va decidir que abandonaria l'escó de diputat al Congrés, i així ho va fer, el 27 de desembre, després de l'aprovació dels pressupostos de l'Estat. S'acabava així una trajectòria de 17 anys de vida política a Madrid al capdavant del Grup Parlamentari Català i amb un paper destacat en les negociacions del nou marc constitucional i de la recuperació de l'autonomia.

El duel Maragall-Roca es perfilava a final d'any com la gran batalla política del 1995, de la qual podia dependre no només l'alcaldia de Barcelona, sinó també les possibilitats de l'un i de l'altre d'arribar a la presidència de la Generalitat en un termini no gaire llunyà.