Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El president de La Caixa, Ricard Fornesa, en l'acte de celebració del centenari de l'entitat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Bancs i caixes (409)
Personatges Personatges
Alfonso Cortina (6)
Antoni Brufau Niubó (17)
Cristina de Borbó i Grècia (45)
Felip de Borbó i Grècia (63)
Francesc Moragas Barret (1)
Joan Miró (35)
Josep Xifré (1)
Josep Coderch (4)
Josep Vilarasau (17)
Josep Francesc Conrado de Vilallonga (3)
Josep Maria Boix i Raspall (1)
Lluís Ferrer-Vidal (1)
Narcís de Carreras (2)
Pasqual Maragall (676)
Ricard Fornesa (26)
Salvador Gabarró (10)
Entitats Entitats
Abertis (28)
Aeroports espanyols i navegació aeria (96)
Ateneu Barcelonès (23)
Banc d’Europa (1)
Caixa de Barcelona (2)
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Caja de Ahorros y Monte de Piedad (1)
Caja de Pensiones para la Vejez (1)
Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona (91)
Deutsche Bank AG (9)
Foment del Treball Nacional (61)
Fundació La Caixa (25)
Gas Natural (81)
Immobiliària Colonial (6)
Institut Agrícola Català de Sant Isidre (3)
Institut Nacional de Previsió (2)
Museu de la Ciència (5)
Repsol YPF (40)
Saba (1)
Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1)
Société Foncière Lyonnaise (2)
TBI (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
38 lectures d'aquest article
37 impressions d'aquest article
Més que una entitat financera
La Caixa
El 2004, La Caixa va fer cent anys, una xifra rodona per commemorar l’aniversari de la principal entitat financera de Catalunya, la tercera de l’Estat i la caixa d’estalvis més potent de tot Europa. Cent anys després de la seva fundació, l’entitat comptava amb 24.338 empleats i 4.735 oficines que li permetien manenir el seu paper tradicional d’entitat financera adreçada als particulars i a la petita empresa, però era també titular d’un importantíssim grup industrial que, al llarg de l’any, va demostrar la seva potència amb l’operació de presa de control de la gestió de la petroliera Repsol-YPF, on era el primer accionista, i amb l’adquisició per part de la seva filial d’infraestructures Abertis de l’operadora britànica d’aeroports TBI. Seguint amb l’esperit amb què va ser fundada l’abril del 1904, l’entitat destinava els seus guanys (que el 2004 van superar per primer cop els mil milions d’euros) a l’Obra Social, la materialització més clara de la qual al llarg de l’any del centenari va ser la inauguració del nou Museu de la Ciència de Barcelona, el CosmoCaixa.

A la Catalunya de principis del segle XX, la sangonera constant de lleves per a les inútils guerres en què es van perdre la majoria de colònies espanyoles; el tancament de moltes de les fàbriques obertes durant l’anterior revolució industrial; el gran atur regnant, i la vaga general del 1902, que havia deixat un gran nombre de morts i ferits, formaven un caliu propici a la revolta social constant i al desordre públic i ciutadà. En aquelles circumstàncies, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’Ateneu Barcelonès, el Foment del Treball i la Cambra de Comerç, entre altres institucions, van crear una comissió per estudiar la possibilitat de fundar una entitat financera que servís per fer costat als més perjudicats per la crisi, que no comptaven amb cap mena de seguretat o ajut social. Hi havia el precedent de la posteriorment anomenada Caixa de Barcelona, llavors anomenada Caja de Ahorros y Monte de Piedad, creada amb el mateix propòsit i amb una voluntat de promoure l’estalvi entre les classes populars, que havia tingut un considerable èxit, sota la presidència del seu fundador: Josep Xifré, un indiano provinent de Cuba i natural d’Arenys, de gran fortuna i èxit en la Barcelona del moment, que també va fer construir el barceloní passeig d’Isabel II i el primer hospital general d’Arenys. Molts anys més tard, als anys noranta, aquella caixa es va integrar a La Caixa, que el 2004 celebra el seu centenari.

En aquell context, Francesc Moragas Barret va impulsar el 1904 la constitució de la Caja de Pensiones para la Vejez, amb uns fons de 62.590 pessetes provinents de socis protectors, més 25.000 pessetes que hi va aportar el rei Alfons XIII. Aquella caixa de previsió, que va ser presidida per Lluís Ferrer-Vidal, era la resposta a la gravíssima crisi que havia sacsejat la vida dels treballadors catalans. Segons els annals de l’entitat, Moragas, com a director general, va prendre “tres decisions crucials” en la seva estratègia: captar l’estalvi de les classes mitjanes, iniciar l’expansió de la xarxa d’oficines i desenvolupar una política d’inversions conservadora basada en l’adquisició de deute públic.

Quan el 1908 es va crear l’Institut Nacional de Previsió, La Caixa ja feia uns anys que oferia assegurances i pensions, perquè havia nascut amb l’experiència contrastada d’entitats similars a Bèlgica, Itàlia, França i Alemanya, de les quals Moragas havia estudiat els mecanismes tècnics, com a expert en assegurances que era. Des d’un primer moment, les obres socials, culturals, sanitàries i benèfiques eren el nexe d’unió entre La Caixa i la societat catalana. La Caixa va propiciar les assegurances lliures per intentar frenar les obligatòries, quan l’obligatorietat es va fer llei (1921), La Caixa va ser col·laboradora del Patronat de Previsió Social de Catalunya i de Balears (1921-1939) per aplicar les assegurances socials modernes. També va col·laborar amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana per gestionar l’assegurança del Retir Obrer (1921), l’assegurança de Maternitat (1931), i la dels Accidents de Treball a la Indústria i Agricultura (1933). Cap al 1935 a Catalunya ja hi havia més d’un milió d’afiliats al Retir Obrer, i el 1922 La Caixa ja era la primera entitat d’estalvis espanyola.

Als anys trenta, La Caixa comptava amb 109 oficines i una quota de mercat de prop del 60% dels dipòsits de les caixes catalanes. Abans de morir, el 1935, Moragas havia aconseguit que l’Estat fes obligatòries les aportacions a les assegurances de vellesa i invalidesa i va esdevenir col·laborador exclusiu de l’INP (Instituto Nacional de Previsión). El nou director general, Josep M. Boix i Raspall, no va poder exercir del tot les seves funcions durant la guerra, i en acabar aquesta va ser represaliat. Durant el franquisme, La Caixa va tenir al seu davant homes d’un perfil més ideològic, si bé que continuadors de la mateixa política dissenyada per Moragas. Als anys setanta, La Caixa va iniciar una mena de renaixement, de la mà de Narcís de Carreras, un home de l’escola de Cambó, i del seu director general, Josep Vilarasau, que van aportar tecnologia a l’entitat i el concepte d’imatge corporativa i de reorganització interna. Així, La Caixa va elevar la productivitat, va reduir costos i va actualitzar l’obra social a les necessitats del nou temps. Es van multiplicar les oficines, van néixer els caixers automàtics i va aparèixer el logotip dissenyat per Joan Miró. Als vuitantes, va inaugurar seu, amb dos edificis deguts a l’innovador Josep Antoni Coderch. A principis dels noranta es va completar la fusió amb Caixa de Barcelona, prèvia a una reordenació de les participacions de l’entitat. A més d’esdevenir accionista important de Gas Natural, Agbar i Telefónica, La Caixa va adquirir Inmobiliaria Colonial, Saba, el Banc d’Europa i una participació important en el Deutsche Bank, a més de crear l’asseguradora Caifor. Finalment, ja en plena era d’Internet, Vilarasau, que anteriorment havia organitzat una direcció general bicèfala sota la responsabilitat d’Isidre Fainé i Antoni Brufau, va ser substituït el 2003 per Ricard Fornesa en la presidència, no sense una dilatada polèmica per la llei que va precipitar el relleu. En aquells moments, alguns destacaren l’oportunitat que oferia un equip directiu d’origen no barceloní, en provenir Fornesa de la Seu d’Urgell, Fainé de Manresa i Brufau de Mollerussa.

Fornesa, un històric del grup, va conservar l’esquema general i va iniciar una nova etapa destinada a recuperar l’esperit fundacional de l’entitat i orientar les activitats amb vocació social i criteris de sostenibilitat, com el lloguer de pisos barats o els microcrèdits. Entre els reptes futurs, sense oblidar la gestió i més que probable ampliació de la cartera industrial, l’assimilació i la consolidació del nou marc legal i la cada vegada més forta competència. Un altre element va ser la defensa del model tradicional de La Caixa, que és privada però no és al servei d’interessos privats ni és controlada per accionistes, alhora que manté relació amb el sector públic, però no n’està condicionada més enllà de les competències que l’Estatut català li reconeix a la Generalitat de Catalunya.

Totes aquestes possibilitats van tenir diferents traduccions el 2004. Oficialment, el centenari es va celebrar el 16 d’abril, tot i que la primera oficina de l’entitat no va ser oberta fins al 5 de juliol de 1905. A l’acte hi van ser presents el príncep Felip i la infanta Cristina, així com el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i el president de La Caixa, Ricard Fornesa.

En l’àmbit cultural cal destacar l’entrada en funcionament del nou centre d’exposicions de Montjuïc a l’antiga Casa Ramona i la reestructuració del Museu de la Ciència a l’avinguda del Tibidabo, anomenat CosmoCaixa. En relació a l’obra social, el 16 de desembre del 2004, el consell d’administració de La Caixa va nomenar el mallorquí Josep Francesc Conrado de Vilallonga director de l’obra social i director general de la Fundació, i va aprovar al mateix temps dedicar el 25% del benefici consolidat de l’entitat al pressupost de l’obra, cosa que havia de significar un augment del 84% en tres anys. Un dels objectius principals era impulsar la construcció de pisos de lloguer a preus assequibles per pal·liar els problemes d’habitatge entre col·lectius especialment sensibles, com els joves i la gent gran.

En l’àmbit empresarial, el 9 de juny Immobiliària Colonial, la cinquena de l’Estat en el seu ram, va comprar el 55,6% del capital de la francesa Société Foncière Lyonnaise (SFL) i va llançar una opa sobre l’altre 44,4%, en una operació valorada en uns 1.638 milions d’euros, que va ser finançada íntegrament mitjançant la capacitat d’endeutament de la companyia catalana i que la convertiria en una de les primeres empreses europees en el mercat del lloguer d’oficines, amb uns actius valorats en 5.100 milions d’euros i localitzats, essencialment, a París, Barcelona i Madrid.

L’operació més significativa de l’any es va produir el 27 d’octubre, quan com a primera accionista de la petroliera Repsol, una de les més grans del món i la més important privada a Llatinoamèrica, amb gairebé el 13% del capital, La Caixa va forçar la dimissió del seu president, Alfonso Cortina, i va designar nou president un dels seus homes forts, el fins llavors president de Gas Natural, Antoni Brufau. Les relacions entre La Caixa i Repsol havien empitjorat molt des de l’any anterior, quan la petroliera no va donar suport a l’intent d’opa de Gas Natural sobre Iberdrola. En tot cas, d’aquesta manera, La Caixa augmentava el seu pes específic a Repsol, ja que, tot i ser-ne accionista majoritària, fins ara només tenia dos homes al seu consell d’administració. En sintonia amb aquest nomenament, l’endemà, el consell d’administració de Gas Natural va elegir Salvador Gabarró nou president de l’empresa en substitució d’Antoni Brufau, que va aclarir que no es preveien operacions de concentració en l’horitzó i que, de moment, no hi hauria fusió entre Gas Natural i Repsol.

En finalitzar l’any, el 3 de desembre del 2004 el govern espanyol va autoritzar l’opa de la societat Airport Concessions and Development Limited (ACDL), participada per Abertis (90%) i Aena Internacional (10%), per comprar l’operadora d’aeroports britànica TBI, un del principals operadors d’aeroports del Regne Unit i titular dels aeroports de London-Luton, Belfast International i Cardiff International, a més dels aeroports d’Estocolm, Sanfor Orlando i els tres aeroports més grans de Bolívia. L’operació va rebre el suport del consell d’administració de TBI -que controlava el 30% de la companyia– i d’un 10,23% dels petits accionistes, amb un cost total de 789 milions d’euros–. Finalment, després de l’adquisició, el negoci aeroportuari representaria per a Abertis el 17% de la seva xifra de negocis, mentre que fins ara representava només un 2%.