Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
La sonda <em>Mars Path Finder</em> explorant la superfície de Mart

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Entitats Entitats
National Aeronautics and Space Administration (84)
Universitat de Surrey (Anglaterra) (1)
23 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
La carrera espacial es democratitza



"Abans les raons estratègiques i de prestigi nacional eren prioritàries i ho justificaven tot. Ara ho són els arguments econòmics i mediàtics, és a dir, de mercat. Les polítiques del 'cheaper, better, faster' i de divulgació mediàtica de la NASA en són el millor exemple"

Jordi Isern
Director de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya

Des del punt de vista de la recerca espacial, els darrers anys, i especialment el 1999, han estat agredolços. Per una banda, hi ha hagut èxits, com ara el llançament dels observatoris de raigs X Chandra i XMM, els extraordinaris resultats obtinguts pel telescopi espacial Hubble i per la sonda Galileoen el seu llarg periple pel sistema de satèl·lits jovians o el llançament recent de la plataforma Terra per estudiar els subsistemes terrestres (oceà, atmosfera, criosfera...) i la manera com interactuen; però, per altra banda, s'han vist també alguns fracassos: entre d'altres, la pèrdua de les sondes Mars Climate i Mars Polar Lander, destinades a Mart, o l'explosió, anys enrere, de l´Ariane 5..

Per entendre aquesta situació cal tenir en compte que, més enllà de l'atmosfera i de l'escut magnètic, hi ha un ambient molt hostil. Aquest entorn presenta unes condicions tals que, a l'ombra, les temperatures són molt baixes i, al sol, poden ser altíssimes. Com que no hi ha el filtre atmosfèric, s'està exposat permanentment a les radiacions ultraviolades X i gamma del Sol. A més a més, hi impera un buit gairebé absolut, i el poc que hi ha al medi interplanetari són partícules d'alta energia i vent solar. Per garantir-ne el funcionament, cal que els aparells siguin molt robustos i redundants, i que superin controls de qualitat extraordinàriament rigorosos, la qual cosa fa que les missions espacials requereixin una preparació molt minuciosa, triguin molt a desenvolupar-se i siguin molt cares.

L'acabament de la guerra freda a finals dels anys 80 i, consegüentment, de la cursa de l'espai, i la crisi econòmica de principis dels anys 90 van sumir els programes espacials en una crisi profunda. D'aquesta crisi n'han sortit prou bé, però s'han hagut de replantejar els termes d'actuació. Abans les raons estratègiques i de prestigi nacional eren prioritàries i ho justificaven tot. Ara ho són els arguments econòmics i mediàtics, és a dir, de mercat. Les polítiques del cheaper, better, faster\de divulgació mediàtica de la NASA en són el millor exemple.

Efectivament, les missions actuals són més barates i es desenvolupen en menys temps, cosa que permet incorporar-hi tecnologia més moderna, però això no significa que sigui necessàriament més bona. La necessitat de reduir costos ha comportat massa sovint una reducció del control de qualitat i de personal, i això ha fet que es cometessin errades monumentals aparentment incomprensibles. Per exemple, la sonda Mars Climate es va perdre perquè no es va controlar bé el simple fet que tothom fes servir el mateix sistema d'unitats, i l´Ariane 5, perquè es va voler aprofitar part del programari que es va crear per a l´Ariane 4, per citar-ne només dos casos representatius.

La reducció del cost de cada missió ha tingut un altre efecte perniciós. Tallar un programa de baix pressupost és molt més fàcil que no tallar-ne un de car, la qual cosa fa que les missions espacials petites siguin molt més vulnerables davant les contingències polítiques i econòmiques. Per contrarestar aquest efecte i per garantir el finançament de futur, s'intenta donar a cada missió una cobertura mediàtica i propagandística molt forta, fins i tot exagerada, amb la finalitat de blindar-la davant possibles retallades pressupostàries. Això fa que, quan els desastres arriben, les grans expectatives es converteixin en fortes decepcions i que la sensació de fracàs s'incrementi més del que seria desitjable.

Amb tot, a pesar d'aquests aspectes negatius, el balanç de la nova situació és positiu i, quan la mesura s'hi imposi, serà excel·lent. De fet, la introducció dels criteris de mercat, la competència entre els estats que disposen de llançadores especials i l'abaratiment de les plataformes espacials han posat l'explotació de l'espai a l'abast dels països petits i de companyies privades (petites i grans). Fins i tot hi ha moltes universitats i consorcis d'universitats que estan construint els seus propis satèl·lits. Per exemple, Dinamarca ja ha posat en òrbita un minisatèl·lit, l´Oersted, i aviat n'hi posarà un altre; el mes de setembre del 1999 es va enviar a l'espai Vlkonos , un minisatè-lit comercial d'observació de la Terra que proporciona imatges amb una resolució d'un metre, i la Universitat de Surrey (Anglaterra) va començar construint-ne un de pràctiques i ja n'ha fet una trentena, que ha venut per tot arreu.

La tendència actual és deixar a les mans dels estats la recerca bàsica (astronomia, estudi de la Terra com a sistema global, exploració planetària...) i a les de la iniciativa privada els productes susceptibles de ser comercialitzats (telecomunicacions, predicció meteorològica, sistemes de navegació...). La conseqüència de la irrupció del mercat en el món espacial és l'aparició d'una gran varietat de noves aplicacions fins ara impensables i de gran valor afegit. Tot fa pensar que aquesta tendència s'incrementarà en el futur i que caldrà estar preparat no solament per assimilar les noves tecnologies, sinó també per crear-ne de pròpies.

L'època en què l'espai només era patrimoni de les grans potències mundials s'ha acabat. En el futur, les organitzacions imaginatives, creatives i eficaces també hi podran dir la seva. A més a més, si Europa es consolida com una potència mundial, necessitarà tenir una presència forta en aquest terreny i, en aquest cas, el sistema científic, tecnològic i industrial de què formem part haurà d'estar entre els capdavanters si no volem perdre el tren del futur.