Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Fonamentalisme islàmic (82)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Identitats culturals (86)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Francesc Espinet i Burunat (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Magrib (13)
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
35 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
La complexitat de l'anomenat



Francesc Espinet i Burunat
Professor d'història contemporània de la Universitat
Autònoma de Barcelona


L'1 de gener de 1995 el Parlament iranià aprova una llei prohibint la tinença i ús d'antenes parabòliques... per protegir la població contra possibles contaminacions de l'Occident profà. I això a l'Iran, on ha esdevingut legal la prostitució, encoberta com a matrimoni temporal, la muta. Adequat colofó a l'any 1994, un dels més negres de la civilització àrabo-musulmana.

Oscil·lant ara entre la massiva mort indiscriminada algeriana, obra dels fratricides a cops d'Alcora i dels assassins amb uniforme militar; les víctimes: escolars, cantants, periodistes, vianants, obrers especialitzats, devots, soldats, presos, feministes, dramaturgs, pageses. Ara, la pau dels cementiris entre els palestins -tres milions de refugiats dispersos pel món: alerta!- i els israelians -mentre els kibbuts es moren, mentre els blocs de ciment de les colònies neixen, en terra rapinyada, sobre les oliveres arrancades, de soca-rel.

Mentrestant, al Líban es desferma l'especulació immobiliària en nom de la reconstrucció postbèl·lica.

Entremig, algunes esperances, com la millora de la condició legal femenina en el codi de família marroquí, o la simbòlica presència de l'oposició al Parlament tunisià.

Però el genocidi de l'Estat rus contra els txetxens o de l'Estat turc contra els kurds -dissortat poble dividit per múltiples fronteres i alhora immers en una guerra civil interna a l'Iraq-, la situació de guerra en què es troben els tuaregs o la lassitud del poble sahrauí -que sembla destinat a una desfeta per esgotament, propiciada per l'embulladora diplomàcia internacional encapçalada per les Nacions Unides, que balla al so de l'Estat marroquí- són alguns exemples del neguit omnipresent a la regió i, alhora, de la persecució soferta pels seus pobles minoritaris.

Malgrat tot, el berber, un d'aquests pobles, el 1994 ha obtingut alguna victòria. Al Marroc, amb declaracions d'intencions del soldà respecte de l'ensenyament del seu idioma o amb un cert floriment de premsa pròpia. A Algèria, amb una sostinguda reivindicació lingüístico-cultural molt estructurada i rica. Alegrem-nos-en.

Mentrestant, l'Aràbia Saudita, en una situació de "fi de regne", es replega, després del fallit intent de desestabilitzar -amb guerra inclosa- el seu més inquietant enemic a la Península, el Iemen reuniticat. Cap a l'est, a l'Afganistan, la tragèdia civil no para; i ara sense la possibilitat de donar-ne la culpa al Satanàs comunista. Com tampoc para al Sudan la guerra entre el nord islamista de Turabi i el sud no musulmà.

Diem: "No mencionis Bòsnia i Hercegovina, si us plau!" Diem: "No em parlis de Somàlia, per favor!" (¿l l'Àsia central postsoviètica, entre l'islamisme, la presència turca, el burocratisme disfressat i uns quants demòcrates al·lucinats?)

Mentre a l'Iran 134 intel·lectuals escriuen la seva epístola pro democràcia contra la censura, al Caire -on l'escriptor tolerant serà ferit pel fanàtic creient- xiïtes islamistes de Khamenei i catòlics vaticanistes de Joan Pau II es coalitzen contra l'alliberament (demogràfic) de les dones. I a Bangla Desh la vergonya d'una fatwa islamista condemna a mort l'escriptora Taslima Nasrin per blasfema. Com poc després al Pakistan un tribunal civil sentencia també a mort una parella oncle-nebot... absolta in extremis pel Suprem. Però que, com Taslima, finalment ha de fugir a l'estranger per mor d'una bala perduda.

(Síria i Jordània s'amaguen rere la cortina de les relacions internacionals, si fa no fa "políticament correctes".)

També: l'Organització de les Nacions Unides, tot entonant l'America, America!, manté l'embargament, el setge econòmic, a l'Iraq -amb unes oportunes maniobres militars organitzades per Saddam com a excusa- i a Líbia. I això que fins i tot el Pentàgon nord-americà paradoxalment exculpa l'Estat libi de la matança aèria de Lockerbie.

Líbia, però, l'1 de setembre de 1994, celebra el 25è aniversari de la revolució. Això sí, amb una desfilada de tres-cents tancs ferrallosos, que ensordeixen les orelles dels caps beduïns, empudeguen l'aire i malmenen l'asfalt del magnífic passeig voramar de Trípoli.
(És possible que ens hàgim oblidat del petroli? Quin fum ens l'oculta?)

A la pantalla de l'Alexis barceloní hem vist -això també- el film Halfaouine: la vida diària d'un nen musulmà que entra a l'adolescència en un barri de la medina de Tunis. Com per l'Europa francesa han vist Bab el Oued: la pel·lícula d'un altre barri popular musulmà, ara a l'Alger de la pre-guerra civil.

Empreses catalanes traslladen al Marroc la seva factoria productiva principal. (Paral·lelament, al Museu Tèxtil de Terrassa s'organitza una exposició sobre el Magrib.)

A Marsella, les antenes parabòliques -sovint col·lectives- dels barris musulmans porten de tot, a Occident. També vels per ocultar la faç de les noies. A Girona obren una botiga de menjar halal, "adequat a les normes islàmiques". Benvinguda sia.

L'extremisme neix de la desesperança? (Els joves sense feina com a excusa?)

El món àrabo-musulmà (o musulmà? o àrab?) busca la seva identitat? (I els maronites, àrabs cristians? I els coptes, egipcis cristians ortodoxos? I l'Albert Camus, l'home revoltat esdevingut el primer home, inquirint pels seus orígens mediterranis... a quina mena de Mediterrània?)

Gran debat a Turquia sobre islamisme i laïcisme. (El laïcisme és un concepte aliè al món àrabo-musulmà? Una contaminació occidental?)

O bé: "Aquesta guerra -quina, de les guerres?- no hauria hagut de tenir lloc?" (Alguna guerra, mai, s'hauria d'haver esdevingut?)

Diem: "El poble (iraquià, drus, palestí, kurd, libi, bosnià, txetxè, etc.), primera víctima del nou ordre mundial (de l'Estat nord-americà universal)?" Diem: "El culpable és l'integrisme-fonamentalisme-islamisme-terrorisme?"

No ho diem. Però diguem-ho, també.

Salam. I que la pau, la no-violència, la reconciliació sigui amb nosaltres.