Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Butros Gali, secretari general de l'ONU

III Conferència sobre Població i Desenvolupament

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Avortament (35)
Demografia, població (95)
Gènere, dones (87)
Indemnitzacions, compensacions econòmiques, ajuts (274)
Pobresa, desigualtats (147)
sanitat i salut pública (251)
Sexualitat (23)
Tercer món (32)
Personatges Personatges
Butros Gali (24)
Joaquim Navarro Valls (11)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament (2)
El Vaticà (67)
Organització de les Nacions Unides (606)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
El Caire (Egipte) (27)
41 lectures d'aquest article
27 impressions d'aquest article
Cap als 10.000 milions
La Conferència del Caire
Del dilluns 5 al dimarts 13 de setembre es va celebrar a la ciutat del Caire (Egipte) la III Conferència de l'ONU sobre Població i Desenvolupament. Aquesta conferència internacional va estar marcada per la polèmica al voltant de l'avortament i la planificació familiar, que van presidir els debats durant els vuit dies de reunions.

Uns 4.250 delegats de 182 països es van trobar al Caire per discutir els problemes de superpoblació i les seves relacions amb la pobresa i el medi ambient. Aquesta cimera venia precedida per dues d'anteriors: la I Conferència de Població de Bucarest, el 1974, i la II Conferència, celebrada a Ciutat de Mèxic, el 1984.

Dels 191 països convidats, només van decidir no assistir-hi per discrepàncies polítiques l'Aràbia Saudita, Sudan, l'Iraq i el Líban, els quals van adduir que es tractava d'una conferència occidental que no acolliria les demandes del món àrab.

El sistema de treball del Caire requeria que qualsevol resolució fos aprovada per dues terceres parts de les delegacions. Els dies anteriors als debats es considerava que el nombre de vots era massa elevat per aconseguir que el programa fos aprovat. A més, els acords no entrarien en vigor fins al cap de quaranta dies de la ratificació per part dels governs, que es faria un cop acabada la reunió.

La Conferència es va emprendre amb nombroses proposicions ja consensuades referents al respecte a la dona i el reconeixement del seu paper en el desenvolupament, o bé el dret de tots els humans a l'educació i a la salut. Un tema conflictiu va ser el finançament dels programes de cooperació amb el Tercer Món i, sobretot, la discussió dels punts on es parlava d'avortament i de mètodes de planificació familiar.

El dilluns 5 de setembre, el secretari general de l'ONU, Butros Gali, va inaugurar al Caire la Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament. Preocupat pel possible fracàs de les converses, en el seu discurs va demanar tolerància als sectors religiosos i polítics que mantenien reticències i crítiques respecte a les propostes de l'ONU.

Amb un to conciliador però decidit va subratllar que davant els problemes de població i desenvolupament que afecten el món "la indiferència i la inacció són veritables crims". Així mateix, va demanar "esforç per tal de superar les divisions aparents, les nostres diferències temporals i les nostres barreres ideològiques i culturals".

Butros Gali també va recordar que la població mundial creixia a un ritme de gairebé 90 milions anuals i que es preveia que l'any 2050 hi hagués 11.500 milions d'habitants en el nostre planeta, pràcticament el doble dels que hi havia en aquell moment. El secretari general de l'ONU va advertir contra la temptació d'adoptar "fórmules cauteloses de compromís, solucions inconcretes o acords a mitges".

Després de la intervenció de Butros Gali es van succeir els discursos dels presidents de les delegacions oficials, encapçalats per la del país amfitrió. A més dels discursos oficials, un centre d'interès va ser la delegació del Vaticà. El portaveu oficial, Joaquín Navarro-Valls, va assegurar que la Santa Seu desitjava un diàleg constructiu per poder arribar a "un document final de consens, que tendeixi a la unanimitat". El portaveu del Vaticà va negar que existís una mena d'aliança amb alguns països musulmans per imposar la seva postura respecte a l'avortament i la planificació familiar.

El dimarts 6 de setembre van començar els esforços per aconseguir un acord general a la cimera sobre el programa presentat per l'Organització de les Nacions Unides. Tot i les actituds conciliadores de la Unió Europea, els Estats Units i el Canadà, entre altres països occidentals, no es va arribar a una redacció consensuada del programa d'acció.

El principal entrabanc va ser la qüestió de l'avortament, sobre la qual no es va avançar gens aquell segon dia de debats. El Vaticà va difondre un comunicat al migdia on indicava que la seva delegació "es negarà a donar suport implícit o explícit als paràgrafs del document final que es refereixen a l'avortament, l'afebliment de la família i l'encoratjament dels adolescents a practicar una vida sexual liberal i desvinculada dels valors ètics".

Per la seva banda, una delegació dels països islàmics i del grup dels 77, que integrava Estats del Tercer Món, van acordar unir les seves forces per insistir en "la importància que tenen els valors religiosos". La postura islàmica s'oposava a "qualsevol tendència al llibertinatge sexual i a l'avortament, excepte en casos excepcionals".

Aquesta posició immobilista respecte de l'avortament es va mantenir el tercer dia, el dimecres 7 de setembre. El comitè principal de la Conferència del Caire va decidir ajornar fins divendres dia 9 el debat sobre l'avortament per aconseguir avançar en el procés de negociacions i que no es quedessin temes sense ser tractats.

Es va crear una subcomissió perquè estudiés la polèmica qüestió a porta tancada fins aquella data. La intensitat del debat sobre l'avortament va fer témer que la resta d'apartats del programa d'acció quedessin sense ser tractats a la cimera. Algunes delegacions, entre elles Egipte, el país amfitrió, van acusar el Vaticà de voler imposar les seves postures tot i ser "un país petit, amb una taxa de fecunditat nul•la". Joaquín Navarro-Valls va respondre en nom de la Santa Seu a les acusacions dient que "el Vaticà no està sol".

Un cop aparcat el tema de l'avortament, també les organitzacions no-governamentals (ONG) van aprofitar per exposar les seves queixes a la cimera. Les ONG van atacar els programes finançats pel Banc Mundial, pel seu suport a governs dictatorials i els entrebancs que ocasionaven al desenvolupament equilibrat dels països més pobres. Aquestes organitzacions van recordar que els països occidentals estaven atorgant ajuts interessats als països en desenvolupament.

A la fi es va arribar a un primer acord el dijous dia 8. La cimera del Caire va consensuar un text sobre l'avortament ignorant la pressió del Vaticà. La subcomissió va aconseguir l'acceptació d'un document en què havia introduït algunes matisacions semàntiques al punt 8.25 del programa d'acció de l'ONU.

Les modificacions presentades continuaven sense satisfer el Vaticà, ja que demanaven un tractament "franc i directe" de l'avortament, mentre que la jerarquia catòlica s'oposava a tota mena d'al•lusions a l'avortament en el text. Tot i que es temia que la Santa Seu no en firmés la redacció final, es va optar per ignorar la seva posició i confiar que firmessin la majoria dels Estats.
El divendres 9 es va fer un altre pas cap endavant, aquesta vegada en el tema dels ajuts oficials que atorgaven els països occidentals, tot i les nombroses discrepàncies. Amb l'oposició dels països en vies de desenvolupament, que demanaven més ajut econòmic, es va acordar el finançament del programa d'acció sobre població i desenvolupament.

Segons l'acord de la Conferència del Caire, els Estats membres de les Nacions Unides hi dedicarien 2,2 bilions de pessetes cada any. Una tercera part d'aquesta quantitat es dirigiria al Tercer Món des dels països desenvolupats. També es va decidir que el finançament del programa aniria creixent progressivament fins a arribar als 2,8 bilions l'any 2015.

Malgrat el consens en les quantitats, no es va preveure cap fons o mètode de recaptació especial. Les aportacions s'havien de fer aplicant l'acord internacional que el 1984 s'havia ratificat a la cimera de Mèxic. Aquell document de la II Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament preveia destinar el 0,7 per cent del producte interior brut dels Estats del primer món a l'ajut al desenvolupament dels països pobres. Però la falta de control d'aquest acord havia provocat que pocs Estats apliquessin aquest percentatge, al qual només s'acostaven alguns països nòrdics europeus.

En aquest capítol de subvencions tampoc es va aconseguir un acord sobre la proposta de l'ONU anomenada 20/20. Aquest projecte pretenia que el 20 per cent dels ajuts al Tercer Món anés destinat als programes de població, a condició que els països receptors destinessin el 20 per cent del producte interior brut a combatre el subdesenvolupament. Aquesta proposta es va ajornar per a la següent cimera internacional sobre desenvolupament social, que estava previst celebrar a Copenhaguen el 1995.

Malgrat la falta d'acostament en les qüestions d'ajuts econòmics al desenvolupament, aquesta mateixa jornada es va aconseguir tancar definitivament el paràgraf de l'avortament. Tant els pro-avortistes com els antiavortistes van interpretar la redacció final del punt 8.25 com un triomf de les seves tesis.

El dissabte dia 10, els delegats van intentar deixar enllestit el text complet del pla d'acció, que havia de ser firmat el dimarts següent, dia de la clausura de la cimera. Un cop va ser tancada la polèmica qüestió de l'avortament, es va treballar en els capítols de família, salut reproductiva i sexual, i els plans d'acció nacional.

Tot i els esforços de la majoria dels representants, no es van acabar de consensuar tots els punts del text del pla d'acció de les Nacions Unides. L'element que va generar més polèmica va ser la nova redacció del paràgraf sobre la reunificació familiar dels emigrants. Els països d'origen dels immigrants havien demanat que aquesta qüestió es traduís en l'obligació. Els Estats de recepció del moviment migratori internacional van adduir que el concepte de família era molt ampli en algunes cultures. El text finalment aprovat recomanava la promoció del reagrupament familiar, però no reconeixia explícitament el dret a la reunificació. Aquesta recomanació no implicaria l'obligació de cap Estat d'acollir els familiars dels immigrants legals en el país on aquests treballaven.

El diumenge 11 no estava prevista cap reunió dins la cimera sobre Població i Desenvolupament de l'ONU. Però la sessió de dissabte s'havia tancat sense haver aconseguit un text consensual, cosa que va provocar que el dia de descans s'aprofités per portar a terme trobades informals entre diferents delegats per discutir els temes més controvertits fora del marc de la Conferència.

El comitè organitzador de la Conferència del Caire va enllestir el document, de 113 pàgines, que establia l'acció de les Nacions Unides sobre població per als següents vint anys, el dilluns 12 de setembre. Després d'una setmana de discussions i d'esforços per trobar un consens, alguns països islàmics encara van anunciar les seves reserves al text. Semblava que la cimera acabaria l'endemà amb moltes posicions contràries a la redacció final.

Tot i les reserves parcials de tan sols 14 dels 182 Estats representats a la Conferència, el programa va ser aprovat per unanimitat en conjunt el dimarts dia 13. Fins i tot el Vaticà es va adherir al consens de la cimera, però ho va fer de manera "parcial i incompleta" a causa del desacord en els apartats que parlaven d'avortament i salut reproductiva, segons va explicar el cap de la delegació de la Santa Seu, Renato Martino.

La jerarquia catòlica i alguns països de religió islàmica haurien volgut que en cap racó del text es fes referència a la possibilitat d'avortar. Tampoc consideraven que el paper de la dona en la societat hagués d'ampliar-se, ni que s'hagués de planificar el nombre de membres de la família.

Altres temes no consensuals van ser els dels ajuts econòmics dels països desenvolupats cap a països en vies de desenvolupament i el de la reunificació de la família dels immigrants en els Estats d'acollida.