Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
La Duquessa de Kent durant la seva visita a la Santa Seu amb el Papa de Roma

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Gènere, dones (87)
Noblesa, reialesa (185)
Religió i altres esglésies cristianes: església anglicana, ortodoxa (31)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Charles Mountbatten-Windsor (14)
Diana Spencer (19)
Katherine Worsley (3)
Entitats Entitats
Casa Reial Britànica (3)
Església Anglicana (3)
Església Catòlica (14)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Anglaterra (7)
37 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
La conversió de la duquessa de Kent
Per primer cop en la història moderna, un membre de la família reial britànica va abandonar l'Església anglicana per ingressar a la catòlica romana. El 14 de gener, la cosina de la reina Elisabet II d'Anglaterra, la duquessa de Kent, es va convertir en un nou membre de l'Església catòlica.

La reina d'Anglaterra no va assistir a Tacte de conversió. Aquest acte va consistir en una cerimònia a la capella privada de la catedral de Westminster, al centre de Londres. El cardenal Basil Hume va ser l'encarregat de presidir la cerimònia, que va comptar amb l'assistència del marit de la duquessa, el duc de Kent, els seus fills, el comte de Saint Andrews, Lady Helen i Lord Nicholas Windsor. Unes dotze persones van assistir a la cerimònia religiosa, en la qual la duquessa, amb 60 anys, va prendre la comunió i va pronunciar unes frases d'obediència i seguiment de la doctrina catòlica.

Les jerarquies eclesiàstiques i el Palau de Saint James, on viu la duquessa, van insistir que la decisió havia estat personal i no tenia res a veure amb les polèmiques sobre l'ordenació de les dones, la planificació familiar o el celibat, com s'havia especulat en els mitjans de comunicació.

L'ex-bisbe catòlic de Leeds, Gordon Wheeler, va fer saber que la duquessa, Katherine Worsley, havia buscat l'espiritualitat catòlica per primera vegada feia dotze anys, després d'haver tingut un avortament l'any 1977 que li havia provocat depressions i angoixes. Així va iniciar un procés de meditació que la va dur fins a Roma.

La duquessa, que tenia 44 anys quan va avortar involuntàriament, havia vinculat aquest fet a un càstig diví per un avortament anterior. La cosina de la reina d'Anglaterra s'havia sotmès abans a un avortament en coincidir-li l'embaràs amb la malaltia de la rosa. Des d'aleshores, les seves creences religioses i principis morals es van traduir en una intensa activitat en moviments cristians i associacions antiavortistes. L'any anterior a la seva conversió, havia participat en 220 actes oficials, més que la mateixa princesa de Gal•les, abocada a les obres benèfiques. Aquestes accions l'havien convertida en una de les personalitats més respectades de la Casa Reial anglesa.

Les dues religions afectades i la Casa Reial van treure importància a la conversió i van evitar la polèmica. El portaveu del Palau de Saint James va explicar que aquest acte de la duquessa de Kent no tenia implicacions constitucionals. En canvi, els anglicans escindits arran de l'ordenació de les dones van treure suc a l'esdeveniment. Els que feia poc que s'havien passat al catolicisme van presentar la conversió de la duquessa de Kent com una nova victòria que afeblia l'Església anglicana.

La duquessa formava part de la família reial britànica gràcies al seu matrimoni amb el duc de Kent, cosí de la reina que ocupava el lloc 18è en la línia de successió al tron. La renúncia de la seva dona a la religió anglicana no implicava, en cap cas, la pèrdua dels drets monàrquics del duc. El fill gran dels ducs de Kent, George, havia renunciat al seu dret de successió a la Corona el 1988 per contraure matrimoni amb una catòlica canadenca.

Des del 1701, la llei britànica obligava els seus monarques i cònjuges a professar l'anglicanisme. El govern tenia el poder, en teoria, de demanar l'abdicació del cap d'Estat que no complís aquest tret. Amb l'acte de Katherine Worsley es va obrir de nou la crítica contra una normativa que amb els segles s'havia quedat obsoleta.

El pas que va donar la duquessa de Kent era una decisió sense precedents en la història de la família reial britànica. Era el primer cop que un dels seus membres es convertia al catolicisme des que el 1535 l'Església d'Anglaterra es va separar de Roma.
Tot i l'excepcionalitat del fet, i malgrat que la majoria d'habitants al Regne Unit són de religió anglicana, l'opinió pública anglesa va rebre amb respecte la conversió de la duquessa. Per l'arquebisbe de Canterbury, màxima autoritat espiritual anglicana, es tractava "d'un viatge individual d'una persona cristiana. Li desitgem tot el bé".

Per alguns teòlegs, la conversió de la duquessa de Kent podia agreujar la crisi que travessa la religió anglicana. Aquesta religió, fundada al segle XVI pel rei Enric VIII, estava perdent feligresos que s'estaven convertint al catolicisme. Després de l'anunci que les dones podrien ser sacerdotesses, molts anglicans tradicionalistes, entre ells sacerdots i algun bisbe, van optar per convertir-se al catolicisme. L'ordenació de les primeres trenta-dues dones es va celebrar el dia 12 de març a la catedral de Bristol.

En aquest context, tot i la prudència i discreció que va envoltar la conversió de la duquessa, es temia que el seu exemple anés seguit d'altres conversions de membres de la família reial al catolicisme.

En el rerefons de totes les polèmiques hi havia el problema presentat per la separació entre el príncep de Gal•les, Carles, i la princesa Diana. Hi havia indicis que la separació podia acabar conduint al divorci i a un possible casament posterior del príncep Carles.

Aquesta possibilitat plantejaria una greu disjuntiva a l'Església anglicana, que no accepta la possibilitat que el seu primat, el rei, pugui ser un divorciat. El debat entre les autoritats religioses sobre la conveniència de revisar el funcionament jeràrquic de l'Església anglicana va ser constant. També van ser nombroses les veus de dirigents polítics britànics que reclamaven una revisió a fons de les relacions institucionals entre l'Església d'Anglaterra i la Casa Reial. En qualsevol cas, aquests debats eren encara incipients. L'autèntic repte es plantejaria quan el príncep Carles es divorciés, es tornés a casar o hagués de pujar al tron.