Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escàndols polítics (441)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
John Fitzgerald Kennedy (9)
Monica Lewinsky (25)
Richard Nixon (13)
Robert Kennedy (6)
Ronald Reagan (21)
Entitats Entitats
Cable Network News (16)
32 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
La crisi als Estats Units i què la fa més grossa



"Malgrat la seva
victòria, els EUA
no han generat
una teoria política
capaç d'imposar
un lideratge
convincent
després de la
caiguda del Mur"


Julià de Jódar
Escriptor

No sé si es pot considerar l'afer Lewinsky com la primera escenificació del poder dels media a l'hora de substituir la política per l'espectacle. En tot cas, ja s'havia substituït la guerra per l'espectacle durant la guerra del Golf, sota l'Administració Bush, i s'ha tornat a fer amb Clinton. Sorprèn, però, la incapacitat del president per aprofitar les compareixences públiques amb el seu estil kennedyà: senyal que els temps han canviat.

Temps era temps, els afers sexuals de John Kennedy eren ben coneguts pels polítics de Washington, i no van veure mai la llum -el puritanisme social hauria enfonsat el president-. La primera diferència entre llavors i ara és que els Kennedy pertanyien a la plutocràcia de la Nova Anglaterra mentre que els Clinton són uns sudistes nouvinguts, i això, a Washington, no els ho perdona ni el seu propi partit.

La segona diferència és que l'extrema dreta d'aleshores i el seu entorn liquidaven els adversaris a trets -Robert Kennedy no hauria permès que la Lewinsky arribés viva al despatx del fiscal ni que aquest gosés anar tan lluny-; avui, amb els mecanismes juridicoinstitucionals i els suports mediàtics ho poden fer amb la llei a la mà.

Les línies de força de la política nord-americana eren molt clares els anys 60, quan la guerra freda proporcionava arguments intervencionistes a escala planetària. En temps de globalització, es dóna la paradoxa que, malgrat la seva victòria, els EUA no han generat una teoria política capaç d'imposar un lideratge convincent després de la caiguda del Mur, i d'aquí vénen els intents de confegir nous artefactes teòrics ("fi de la història", "xoc de civilitzacions" ...) per tapar una política exterior feta de pedaços, reveladora que els grans interessos corporatius continuen marcant les línies de força de la política externa i que si abans podien empescar-se una "nova frontera", ara només recolzen en l'intervencionisme oportunista, de resultats magres. Interessos corporatius que, d'altra banda, es troben a la base de la situació interna nord-americana farcides de lobbies: d'aquí ve la feina dels presidents per donar aparença d'unitat a allò que no és sinó una lluita aferrissada a tots els nivells institucionals. A l'últim bombardeig sobre l'Iraq correspon la lluita de Clinton per tenir tot el partit demòcrata darrere seu davant l'amenaça de l'impeachement. Les esmolades navalles republicanes són una manifestació de l'odi profund que genera el suport que troba Clinton entre les minories que pateixen els estralls i les contradiccions del capitalisme neoliberal i on es coven els conflictes que no troben correspondència en el terreny partidista: d'aquí ve la sensació de crisi del sistema, com ho prova la diferència entre el suport de les enquestes al president i la histèria dels qui voldrien sotmetre'l a la llei de Lynch.

Sembla mentida que amb un sistema tan refinat de filisteisme s'hagi pogut arribar a una situació tan crítica per al sistema als ulls de tot el món que l'hauria de legitimar: és com si els republicans, presoners de la ideologia, no haguessin pogut pair la vergonyant dimissió de Nixon ni oblidar els anys de revolució conservadora de Reagan, mentre que els demòcrates, embarcats en l'aventurisme, es conformen amb gestos sense aprofundir gaire en res. Quan una crisi de fons afecta les formalitats -criminalització desaforada- i els usos del poder -bombardejos inics amb senyal de la CNN-, prova que alguna cosa no funciona en el sistema representatiu.

D'aquest pecat original dels EUA, no n'estan exempts ni els moviments alternatius, sempre a punt d'imposar el políticament correcte, segons formalismes fonamentalistes: Ara toca diferenciar entre el Clinton persona i el president, entre qui té dret a la intimitat (i no mereix judici) i qui està al servei dels ciutadans (i no pot ser jutjat per qüestions privades). Si Clinton interessa tanta gent, és sols com a president imperial, car els costums sexuals de què es pot vantar farien caure la cara de vergonya a qualsevol beata de reclinatori per la seva provada manca d'imaginació logística i fàctica. El substituisme de la delicada enginyeria del penis per uns manasses que només saben tirar de míssil. Això sí que ens ha de preocupar de debò.