Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Protesta de les dones tibetanes contra l'ocupació del seu país per la Xina, durant el fòrum de les ONG a Huairou

Sessió inaugural de la Conferència Mundial de la Dona a Pequín

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Discriminacions, segregacions (68)
Gènere, dones (87)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Pobresa, desigualtats (147)
Personatges Personatges
Cristina Alberdi (4)
Eckhard Kalanke (1)
Heike Glissmann (1)
Hillary Clinton (26)
Mary Ann Glendon (1)
Rose Mangienya (1)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Tribunal de Justícia de la Unió Europea (21)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Huairou (Xina) (3)
Pequín (Xina) (51)
66 lectures d'aquest article
87 impressions d'aquest article
La Conferència de Pequín
La feminització de la pobresa
El dilluns 4 de setembre va començar l'anomenada Conferència de Pequín, la quarta reunió mundial auspiciada per les Nacions Unides amb l'objectiu d'establir un estatut per al progrés, l'emancipació i la igualtat de drets de les dones en el planeta.

Però abans de l'inici de la conferència oficial, havia començat ja el que potser va ser la gran aportació de la conferència: el fòrum de les organitzacions no governamentals (ONG), en què unes 20.000 dones de tot el món van elaborar, des del 30 d'agost, una plataforma de demandes bàsiques amb la intenció d'influir sobre les delegacions oficials de la conferència de l'ONU.

EL FÒRUM DE LES ONG
El fet que organitzacions no governamentals de dones de tot el món aconseguissin mobilitzar un nombre tan elevat de participants i la força dels debats que van mantenir van fer evident que les conferències internacionals ja no podien seguir sent un acte formal protagonitzat pels governs, que les dones havien deixat de ser subjectes passius de polítiques més o menys igualitaristes i eren ja de forma definitiva les protagonistes del canvi.

Però a la conferència de les ONG es va fer també evident la gran dificultat de definir objectius comuns per a les dones de tot el món, donades les diferències econòmiques, socials, culturals i religioses que les separaven. Mentre que les dones dels països desenvolupats feien èmfasi en la llibertat sexual i la plena igualtat professional, les dones dels països subdesenvolupats recordaven que el 70% dels pobres del món són dones, que mig milió de dones moren cada any per problemes relacionats amb l'embaràs o el part, i que en el primer any de vida moren a tot el món 86 milions de nenes anualment, el doble que de nens. En tot cas, els principals objectius del fòrum eren l'establiment de plataformes de diàleg entre les organitzacions de dones de tot el món i forçar el reconeixement de les ONG per part dels organismes oficials. Aquests dos objectius es van aconseguir plenament i, en aquest sentit, es pot dir que el fòrum va ser un èxit.

La taca negra del fòrum de les ONG va ser l'actitud de les autoritats xineses. D'entrada van impedir que la reunió es fes a Pequín i van traslladar-la a Huairou, a 50 quilòmetres de la capital. D'altra banda, les limitacions de la llibertat d'expressió van ser constants: vigilància i filmació de les delegades tibetanes, intervenció de material escrit en xinès a una organització de lesbianes, prohibició de fer reunions a la delegació australiana, etc.

LA CONFERÈNCIA OFICIAL
Entre el 4 i el 15 de setembre, els més de 10.000 delegats representants de 181 països tenien per objectiu enllestir i aprovar l'anomenada Plataforma d'Acció, que pretenia fer realitat els objectius marcats per a l'any 2000 en la III Conferència Mundial de l'ONU, celebrada deu anys enrere, el 1985, a la capital de Kenya, i que es van conèixer com les Estratègies de Nairobi cap al futur per a l'avenç de la dona.

Els principals problemes plantejats eren la creixent feminització de la pobresa; les desigualtats entre sexes en l'accés a l'educació, la sanitat, el treball i els centres de poder; la violència contra les dones i, específicament, les nenes; i el dret a la llibertat sexual.

Ja en els treballs previs a la conferència s'havia fet patent un fort enfrontament entre posicions ideològiques diferents, expressades pels Estats laics d'Occident, el Vaticà i els països islàmics, entre d'altres.

En el fons hi havia dos grans temes de debat: el respecte a les tradicions culturals i religioses de cada poble i el paper de la dona com a mare de família o com a persona individual.

En el primer aspecte, les delegacions occidentals creien que sota el respecte a les especificitats culturals reivindicat per alguns països del Tercer Món, els Estats islàmics i el Vaticà, s'amagaven un conjunt de pràctiques antifemenines, i defensaven la universalitat dels drets de les dones per damunt de qualsevol tipus de concepció religiosa o cultural. Qui va expressar millor aquestes posicions va ser la primera dama dels Estats Units, Hillary Rodham Clinton, que, en una intervenció no prevista en l'agenda del plenari, va declarar que "els drets humans són drets de la dona, i els drets de la dona són drets humans".

Pel que fa al segon aspecte, la cap de la delegació vaticana, la sociòloga nord-americana Mary Ann Glendon, va demanar expressament un reconeixement pràctic de la tasca de les dones que opten per dedicar la seva vida a la família, un "salari maternal". La delegada va tenir paraules molt dures contra l'avortament i contra l'exclusivitat que, segons la Santa Seu, el text de la Plataforma donava als aspectes sexuals en el capítol de la salut. Va arribar a dir que la conferència pretenia convertir els drets humans en "drets llibertins".

Però malgrat totes les diferències, la IV Conferència va gestar un programa d'acció força important i prou consensual. Durant els actes de clausura celebrats el 15 de setembre, dues paraules centraven totes les valoracions finals: consens i reserves.

Consens en la ratificació oficial de la declaració de principis i la Plataforma d'Acció, i reserves d'alguns governs a acceptar per als seus administrats un cert mandat recollit en el text final. Efectivament, l'article 9 de la declaració final reconeixia el dret d'un país a aplicar els acords sota el ple respecte a la seva cultura, ètica i religió, sempre que també respectés els drets humans. De fet, la Plataforma d'Acció sobre les "dotze àrees crítiques" (des de la pobresa a la salut, passant per l'educació, la violència, l'economia, l'accés al poder o la infància) no tenia cap força legal vinculant sobre els Estats, sinó que només era una norma orientativa que marcava les pautes del que haurien de ser les polítiques nacionals. Això volia dir, a la pràctica, que l'única garantia que s'apliquessin les mesures que recollia el text era l'obediència moral que els Estats tenien envers els documents internacionals que ells mateixos havien redactat. Ho expressava prou clarament Rose Mangienya, membre del ministeri de Finances de Tanzània, en afirmar que "una conferència d'aquesta magnitud no pot ser específica..., per això molts dels paràgrafs són tan genèrics, perquè tothom tingui mans lliures per interpretar el que serveixi millor els seus interessos".

De fet, nombrosos articles considerats clau havien estat redactats de manera que deixaven la possibilitat d'una interpretació dual. Aquest era el cas dels referits a l'anticoncepció o al dret de la dona a controlar lliurement la seva sexualitat, a no ser castigada per un avortament il·legal i a poder tenir accés a un avortament segur i sense perills. El mateix passava amb els articles que parlaven del dret de les dones a tenir una educació igual a la dels homes, el dret a no patir actes de mutilació genital, el dret a la igualtat en successió i herència, o el paper de la religió, la família i la maternitat en el rol social de la dona. Tota aquesta ambigüitat permetia una lectura conservadora però també progressista.

Es destacava, especialment, que era la primera vegada en la lluita de la dona per la igualtat que un document internacional recollia posicions tan avançades, algunes de les quals eren encara autèntics tabús en certes societats.

Però les dones del Sud també van arrencar del club dels rics la promesa de noves ajudes per als programes de desenvolupament, encara que van marxar de Pequín amb la sensació que l'acció mundial trigaria encara força temps a posar fi a la seva pobresa. Segons la delegada d'Etiòpia, el control de la pròpia sexualitat "és un tema que preocupa les dones que no passen fam". L'obstacle més gran per a un món igual és la creixent feminització de la pobresa, i, encara que la Plataforma d'Acció aprovada a la conferència podia significar un pas endavant quant als compromisos econòmics del primer món respecte a les poblacions dels països pobres, el problema que es plantejava era saber si, quan arribés el moment de dotar de xifres concretes les ajudes, algú es recordaria de les promeses fetes.

Així, tot i que una de les accions més innovadores que els governs havien acceptat era la comptabilització oficial del treball no remunerat, igualment van acordar que no figurés als índexs del PIB (producte interior brut), ja que aleshores molts països quedarien exclosos dels programes mundials d'ajuda. Prou clara va ser la posició d'un país com Suècia, que es va mostrar reticent a xifrar el treball no remunerat, en al·legar que, en les seves concepcions jurídiques, reconèixer el valor d'una feina significava haver-la de pagar. Una explicació que, per a bastants organitzacions femenines (i no pas feministes), s'adequava a la petició de la Santa Seu d'oferir un "salari maternal" a totes les mestresses de casa.

Malgrat totes les ambigüitats, el document final va ser considerat per la ministra espanyola d'Afers Socials i portaveu de la Unió Europea, Cristina Alberdi, "un instrument extraordinari per posar en marxa les accions d'igualtat".

CONTRA LA DISCRIMINACIÓ POSITIVA
Sorprenentment, només un mes després de la clausura de la Conferència de Pequín, les polítiques a favor de l'accés de la dona a llocs de responsabilitat van quedar tocades quan una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar a favor d'un home en contra de l'automatisme de l'anomenada quota femenina, en el cas de dos enginyers paisatgistes, un home, Eckhard Kalanke, i una dona, Heike Glissmann, que optaven, amb qualificacions similars, a un càrrec directiu a la ciutat alemanya de Bremen i que, en primera instància, cinc anys enrere, va ser atorgat a la dona gràcies a l'anomenada discriminació positiva.

Amb aquesta sentència es posava en dubte l'afavoriment de la dona inscrit en les directrius europees o en les mateixes lleis alemanyes en el sentit de donar preferència a les dones que, amb la mateixa capacitació que els homes, estiguin infrarepresentades en els llocs de treball a què opten.

S'obria així un nou debat ètico-jurídic sobre la pertinència de les normes no igualitàries (favorables a les dones) per corregir una realitat no igualitària (desfavorable per a les dones). En la Conferència de Pequín s'havia destacat que si no es creaven nous mecanismes de promoció de la igualtat, aquesta no arribaria fins al cap de 485 anys.