Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
A l'Ajuntament de Djakarta, dos funcionaris substitueixen el relleu presidencial

La crisi d'Indonèsia

Articles dependents
Haji Mohamed Suharto
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Ahmed Sukarno (3)
António Guterres (21)
Bacharuddin Iusuf Habibie (15)
Bill Clinton (277)
Bintang Pamungkas (1)
Carlos Felipe Ximenes Belo (13)
Haji Mohammad Suharto (18)
José Ramos-Horta (10)
José Alexandre Gusmão (15)
Kelik Kwalik (1)
Madeleine Albright (29)
Muchtar Pakpahan (1)
Entitats Entitats
Assemblea Consultiva del Poble (Indonèsia) (2)
Banc Mundial (52)
Campionat d´Europa d´Atletisme (15)
Fons Monetari Internacional (136)
Front Revolucionari per a la Independència de Timor (4)
Moviment de la Papúa Lliure (1)
Unió Sindical (Indonèsia) (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Indonèsia (41)
Papua Nova Guinea (2)
Timor Oriental (21)
53 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
La fi de Suharto
Indonèsia
En acabar el 1998, el general Suharto, que durant més de trenta anys havia encarnat el poder absolut a Indonèsia, esperava un possible judici per “corrupció i nepotisme” mentre s’investigava l’origen de l’enorme fortuna de milers de milions de dòlars que havia acumulat la seva família. Cap dels seus sis fills, onze néts i centenars de parents ja no gaudia dels privilegis que els havien fet intocables durant dècades.

Tot havia començat amb les repetides protestes de la població i, particularment, dels estudiants contra la setena reelecció del general Suharto, de 76 anys, a la presidència del país el 10 de març i contra la decisió de l’Assemblea Consultiva Popular d’atorgar-li poders especials davant la greu crisi financera, social i política que vivia el país des la davallada dels mercats asiàtics iniciada l’agost de l’any anterior.

Més de 13.000 illes, disseminades en 5.000 quilòmetres d’Est a Oest i en 2.000 de Nord a Sud, una població de 204 milions d’habitants, amb un creixement anual del PIB del 8% havien funcionat durant dècades sobre la base de la doctrina de la Pancasila, o els Cinc Principis (creença en un sol Déu, unitat nacional, laïcitat de l’estat, harmonia entre els pobles i justícia social), que va donar cobertura ideològica a la lluita contra la metròpoli holandesa i que, en aconseguir la independència (1945), va convertir l’exèrcit en una mena d’estament sacerdotal privilegiat.

Aquesta va ser la doctrina que va difondre Ahmed Sukarno i que va emprar més tard Suharto per avalar les inversions internacionals regulars, el comerç subvencionat amb Occident i una política de subsidis i ajuts per a la gran majoria de la població, que patia uns índexs molt alts de pobresa. Però la crisi asiàtica del 1997 havia fet trontollar aquest model i havia portat el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial a no autoritzar els crèdits de 43.000 milions de dòlars previstos a principis d'any, fins que no s’afrontés la reestructuració del sistema bancari i es fes front al pagament dels interessos generats pel deute extern el país. Suharto no va saber reaccionar a temps davant d’aquests requeriments, que xocaven frontalment amb la seva concepció proteccionista de les principals empreses i sectors econòmics (gairebé tots en mans de la seva família), provocant un ràpid empobriment de la població, la dilapidació de les reserves monetàries, la devaluació de la rupia i una inflació del 80%.

El 19 de maig, Suharto va adreçar-se al poble per televisió, anunciant l’obertura d’un procés de reformes polítiques, amb la promesa d’eleccions lliures, sota la seva tutela directa i la dels militars que li donaven suport. L’endemà i davant la continuïtat de les protestes (el estudiants tenien envoltat el Parlament) que volien garantir canvis democràtics autèntics, la secretària d'estat nord-americana Madeleine Albright va demanar la dimissió del president indonesi com a única manera de garantir la fi de la crisi política i econòmica que vivia el país, comptant amb el suport del president del Parlament, Harmoko, i els líders de les formacions parlamentàries d’oposició. Albright també va parlar de la revisió dels tractats de cooperació militar amb el règim de Djakarta i va denunciar la mort de 1.188 persones en només dos mesos a les tres principals ciutats del país, Djakarta, Jogyakarta i Bandung, com a conseqüència de la repressió instaurada.

Suharto va dimitir el 21 de maig, deixant el poder en mans del seu número dos Bacharuddin Iusuf Habibie, de 61 anys, que, en la seva primera intervenció pública, va prometre endegar una profunda reforma política i econòmica al país. Habibie va rebre el suport de tota la comunitat internacional, començant pel president nord-americà Bill Clinton i acabant pel primer ministre portuguès, António Guterres, que va expressar, també, el seu desig que Timor Oriental, descolonitzada de Portugal el 1974, envaïda per Indonèsia el 1975 i annexionada un any més tard, pogués exercir el seu dret a l'autodeterminació ben aviat.

Després de prendre possessió del càrrec, el 23 de maig, Habibie va anunciar la convocatòria d’eleccions legislatives pel 1999, prèvia aprovació d’una nova llei electoral que donés cabuda a totes les formacions polítiques, i va decretar l’alliberament de dos destacats presos polítics, Bintang Pamungkas, president del clandestí Partit Demòcrata Unit d’Indonèsia, i Muchtar Pakpahan, líder de la Unió Sindical, que van renunciar al privilegi fins que no es decretés una amnistia general al país. El nou president indonesi també va decretar l’alliberament de 15 activistes timoresos amb l’objectiu d’apaivagar les protestes generades a la província envaïda, on el líder independentista del Front d’Alliberament de Timor Oriental (Fretilin), José Alexandre Xanana Gusmao, va recordar les 250.000 víctimes de la repressió militar indonèsia hagudes en els darrers 23 anys i va demanar la celebració d’un referèndum sobre l’autodeterminació del territori i l’alliberament de tots els presos polítics.

La força reivindicativa del Timor Oriental, representada internacionalment pel premi Nobel de la Pau 1996, Fidel Ramos Horta, va fer possible que el 24 de juny Habibie es reunís a Djakarta amb el bisbe de Dili i també premi Nobel de la Pau 1996, Carlos Ximenes Belo, acordant la retirada progressiva a partir del 28 de juliol de les tropes indonèsies del territori de Timor Est i l’alliberament, a mig termini, de Xanana Gusmao, condemnat a 20 anys de presó. També van obtenir el compromís d’un alto-el-foc per part del Front d’Alliberament de Timor Oriental (Fretilin) i la promesa feta per Habibie de concedir una autonomia política al Timor que hauria de culminar amb la celebració d’un referèndum sobre l’autodeterminació, sota els auspicis de les Nacions Unides.

L’exemple del Timor va estendre les reivindicacions a d’altres territoris i el 7 de juliol milers d’independentistes de la província oriental d’Indonèsia (Irian Jaya, l’antiga Papua Occidental), dirigits pel Moviment de la Papua Lliure (OPM) , una organització nascuda el 1969 per lluitar contra l’annexió a Indonèsia, van ser reprimits durament per l’exèrcit, amb el resultat de 7 morts i 141 ferits. El líder de l’OPM, Kelik Kwalik, va denunciar la mort de més de 43.000 indígenes a mans dels soldats indonesis des de l’annexió del 1963.

Durant el segon semestre de l’any es van repetir diversos episodis de repressió contra poblacions indígenes que van desencadenar una forta pressió internacional per la democratització real del règim indonesi. El 3 de desembre Habibie va anunciar una reforma en profunditat de les estructures policials i militars del país i va prometre les esperades eleccions legislatives lliures pel 7 de juny de 1999 i les presidencials indirectes pel 29 d’agost del mateix any. Es va comprometre també a promoure una investigació en tota regla sobre la fortuna personal de Suharto, que romandria en arrest domiciliari fins que s’acabessin les investigacions.

En els darrers dies de l’any, però, les mobilitzacions continuaven essent importants, malgrat les promeses fetes per Habibie, que no podia amagar el seu passat com a número dos de Suharto, mentre creixia entre la població el carisma de la filla de Sukarno, Megawati Sukarnoputri, a qui la gent anomenava Princesa de Djakarta i es configurava com la probable guanyadora d’unes eleccions lliures.