Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Alemanya

El president del Bundesbank Huns Tietmeyer, conversa amb el canceller alemany, Helmut Kohl

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Personatges Personatges
Helmut Kohl (58)
Entitats Entitats
Banc Federal d'Alemanya (8)
Treuhandanstalt (2)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
46 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
La fi del miracle
Alemanya
1997 no va ser un bon any per a l’economia alemanya, tal com demostrava la xifra rècord de 4,5 milions d’aturats assolida a finals d’any, que situava l’índex d’atur del mes de desembre en un 11,8% de la població activa, mentre que la mitjana anual havia estat de l’11,4%. La situació era més preocupant pel fet que l’atur s’havia anat incrementat cap a finals d’any, assenyalant una tendència no gaire bona pel 1998.

El problema de l’atur era especialment greu en els territoris de l’antiga RDA, consolidant les diferències entre els Lander de l’Est i l’Oest. A l’Est l’atur s’havia situat en el 19,4% de la població, amb una reducció important del seu PIB, que s’havia col·locat per sota dels nivells de 1989, mentre que en els territoris occidentals no havia superat en cap cas el 10%. L’enorme esforç de la reunificació passava factura també en l’apartat constitucional i desfeia el miratge d’una assimilació fàcil i de la construcció de la nova Alemanya unificada a curt termini que el govern de Helmut Kohl havia difós, en un excés de confiança. A finals d’any, el canceller va haver de reconèixer, per primer cop, públicament, que no es podrien compliment els objectius de reducció de l’atur fixats per l’any 2000.

El problema de l’atur, però, era només un reflex d’una situació més general, al llarg del 1997, el màxim defensor de les polítiques de rigor monetari i contenció de la despesa pública de la Unió Europea, va estar a punt també de no aconseguir complir amb el criteri bàsic de convergència, que establia el límit del dèficit públic en el 3% del PIB, i va haver de recórrer a operacions d’enginyeria comptable (com la revalorització de les reserves d’or del Bundesbank) per aconseguir-ho.

En un context d'augment de la desocupació, de crisi de l'estat del benestar, dels problemes provocats per la unificació i de la inseguretat provocada per la integració a la Unió Monetària Europea i l'arribada de l'euro, el model econòmic alemany de postguerra semblava fer fallida, sobretot en el aspecte que havia estat més significatiu: compaginar el creixement econòmic i el progrés social, sobre la base del dret al treball i la negociació salarial, que generava unes àmplies classes mitges amb uns nivells de renda semblants.

Com a rerafons de la situació, estava clar que la unificació havia estat una mena d’hipoteca insalvable per la pròspera economia de la antiga República Federal de Alemanya, no va poder assimilar. Així, des del 1990, s’havien registrat unes transferències de més de 150.000 milions de marcs de l'Oest cap a l'Est i els deutes acumulats per la "Treuhand" (organisme encarregat de privatitzar la economia de l’antiga RDA) i els fons especials de la unificació superen els 750.000 milions de marcs, tres cops el PIB dels nous Lander de l'Est. Tanmateix, els alemanys de l'est havien patit també les conseqüències, ja què un any desprès de la unificació, el PIB de la ex RDA havia disminuït un 40%, la producció industrial un 70% i el nombre de treballadors actius un 40%.

Els especialistes assenyalaven com a causa principal de la situació la decisió presa pel govern de Kohl en el moment de la unificació d’equiparar el marc de l’Oest amb el de l’Est, el que havia augmentat el cost real dels béns i serveis de la part Est en un 300%, sense tenir present la pràctica desaparició dels mercats tradicionals de l’antiga RDA en desaparèixer la URSS i la seva àrea d’influència, mentre que l’economia de l’Alemanya de l’Oest li treia tot protagonisme en termes de productivitat i competitivitat. Altres aspectes que van jugar de forma negativa van ser la prioritat donada a la ràpida privatització dels "Kombinate" de l'est, mitjançant la "Treuhand", què va significar en molts casos el seu desmantellament o tancament amb la consegüent disminució d’ ocupació i inversions. La venda d'aquestes empreses, que havien de proporcionar segons les estimacions uns 600.000 milions de marcs, van suposar, finalment, un dèficit de 275.000 milions de marcs i una pèrdua d’ocupació industrial del 78%.

En un primer moment, fins el 1992, a la part Oest tot era eufòria. Les empreses treballaven a ple ritme i mentre a la resta de Europa ja s'estava a la recessió dels 90, el PIB de la part Oest augmentava el 5,7% el 1990 i el 4,5% el 1991, amb una creació neta de 1,8 milions de llocs de treball. Tot això gràcies, en gran part, a l'existència del nou mercat de l’Est: l'excedent comercial de l'Oest respecte a l'Est d'Alemanya era de més de 200.000 milions de marcs per any, mentre els capitals de l'antiga RFA semblen haver acaparat prop del 85% de l'aparell productiu i una gran part de l'immobiliari de l’Est.

A partir del 1992, va augmentar també de forma important la pressió fiscal per afavorir la solidaritat amb l'antiga RDA, provocant noves taxes sobre els productes petrolífers o el tabac i incrementant les cotitzacions socials, l’IVA i l’IRPF; generant una disminució mitjana del poder de compra de 270 marcs per família. Per desllorigar l’economia, el 1993 es va signar un pacte de solidaritat amb els objectius de millorar la competitivitat, sanejar les finances públiques, repartir millor els costos de la unificació, mantenir l'estabilitat econòmica i crear ocupació, que, de fet, va funcionar com una reducció de les despeses socials, que en els anys que seguiren van afectar, fins i tot, la gratuïtat de l'ensenyament superior.

D'altra banda, per tal de fomentar la inversió i la producció nacional, el 1994 es van reduir per llei els impostos sobre les societats del 53 al 44%, creant una desigualtat manifesta entre la proporció dels ingressos obtinguts per l’estat a través de les empreses, que el 1995 van ser de 19.500 milions de marcs, i els obtinguts a través de l'impost sobre la renda, que van ser de 284.000 milions de marcs. Si en això s’afegien els elevats tipus d'interès i la bona marxa dels mercats financers no va sorprendre que entre 1990 i 1995 les rendes del capital augmentessin més del 19%, mentre les del treball disminuïen el 5%. O què el 10% de les famílies més riques de l’Alemanya unida concentressin a les seves mans el 49% del patrimoni, mentre què el 50% dels menys rics només disposessin d’2%.

Altres dades complementaries evidenciaven que el 1978 els salaris nets representaven el 54% de la renda nacional disponible, les rendes del capital el 22% i les prestacions socials el 23%, xifres que el 1994 s’havien reduït fins el 45% en el cas dels salaris i havien pujat fins al 33% en el cas de les rendes del capital. En el període considerat, en moneda constant, els beneficis van augmentar un 90% i els salaris un 6%; mentrestant, l'impost sobre els beneficis què representava el 35% del total dels ingressos fiscals el 1960 (període de forta expansió econòmica), va passar a suposar el 25% el 1979 i el 13% el 1994.

Al 1997, tot això havia pres cos d’una forma definitiva i anunciava la necessitat de canvis profunds a l’hora d’afrontar la continuïtat del creixement econòmic, si més no perquè, amb la Unió Econòmica i Monetària en marxa, els problemes d’Alemanya eren també els problemes de la Unió Europea, tal i com havia posat de manifest l'endeutament de la RFA i les tensions inflacionistes del període 1989-1992, que van fer pujar els tipus bàsics d'interès del Bundesbank del 6% al 10% i van condicionar la recessió europea de principis dels 90.