Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Euro, conversió monetària (96)
Política europea (690)
Personatges Personatges
John Major (27)
Entitats Entitats
Unió Europea (1018)
37 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
La flexibilitat i la integració europea



"La flexibilitat no pot crear una pluralitat permanent de capelletes d'integració europea on cada Estat membre faci el que vulgui: això seria —ni més, ni menys— la destrucció de la Unió Europea"


Francesc Granell
Comissió Europea

Des dels seus inicis pel Tractat CECA —signat per sis Estats, a París, el 1951—, la integració europea ha avançat molt, tant des d'un punt de vista qualitatiu (nivell d'integració) com quantitatiu (nombre d'Estats membres), i encara canviarà molt més, en els dos sentits, en un pròxim futur. En una paraula: el procés d'integració europea ha estat i serà un procés dinàmic per més que alguns Estats no semblin entendre-ho així.

Però si fins al 1992 la Comunitat Europea havia estat un bloc monolític en què tots els països acceptaven els mateixos drets i les mateixes obligacions amb l'única excepció dels períodes d'adaptació i les excepcions temporals establertes en els respectius tractats d'adhesió quan entraven nous Estats membres, després de les dificultats de negociació i ratificació del Tractat de Maastricht del 1992 les coses han anat d'una altra manera, com a conseqüència de l'acceptació d'optings outs (possibilitat de quedar fora de certes polítiques comunitàries) en favor de la Gran Bretanya i Dinamarca (exemple de la moneda única europea o del capital social).

Si a això hi afegim que en els capítols intergovernamentals de Maastricht s'han obert possibilitats d'establiment d'acords fora dels tractats en què no tots els països membres de la Unió Europea participen (Schengen, Europol...), podem veure que en aquests últims anys s'ha creat una situació de participació diferenciada en el procés d'integració europea. En una paraula: la participació dels Estats membres en la integració europea té una certa flexibilitat.

Però si això ha estat fins ara excepcional, podria convertir-se en quelcom de natural si s'arriba a aprovar el principi de flexibilitat que incorpora el Projecte de Revisió dels Tractats presentat per la presidència irlandesa al Consell Europeu de Dublín del desembre del 1996 i si quallen les idees de la carta conjunta íranco-alemanya, en la qual s'exclou que la Unió Europea hagi de progressar als ritmes lents marcats pels països menys preparats per fer cessions de sobirania nacional en favor dels òrgans de la integració europea.

Arribats, doncs, a aquesta situació, i per tal d'evitar l'obstruccionisme d'algun Estat membre de la Unió a l'hora d'avançar en certs terrenys de la integració (cas d'algun país no interessat a participar en l'euro o en el capital social, per exemple) o per evitar que els nous Estats membres hagin d'assumir certes polítiques difícils per a alguns d'ells (defensa, armament, Europol, Schengen...), la flexibilitat permetria avançar en terrenys en què no sembla possible la progressió conjunta i al mateix ritme de tots els Estats membres.

En els propers mesos, abans que finalitzi la Conferència Intergovernamental començada el març del 1996 i que ha de definir la revisió dels tractats de la integració europea d'acord amb el que es va preceptuar al Tractat de Maastricht, el tema de la flexibilitat es convertirà en la continuació del debat ja iniciat fa uns anys respecte a la teoria dels cercles concèntrics anunciada per Jacques Delors, quan va convidar els països de l'EFTA a apropar-se a la llavors Comunitat Europea, respecte a la teoria del nucli dur desenvolupada pel Partit Cristianodemòcrata Alemany i repecte a la teoria de l'Europa a la carta de John Major.

Tothom està convençut que "l'Europa del futur serà flexible o no serà", però el que cal, ara, és que la flexibilitat que pugui arribar a establir-se no debiliti les bases en les quals es fonamenta la Unió Europea actual i que comporti elements que facin més fàcil aprofundir la integració a mig i llarg termini, que permeti el respecte al quadre institucional que governa la Unió, tot respectant els ja difícils equilibris interinstitucionals actuals i, sobretot, que sigui una solució que només s'adopti com a última solució i en àrees molt específiques, deixant —endemés— oberta la porta per a una ulterior incorporació a les polítiques flexibilitzades als Estats membres que, en un principi, no s'hagin pogut alinear en la política més ambidosament integradora.

La flexibilitat, amb diferents nivells d'integració, és ja una realitat, i encara ho serà més quan alguns països quedin exclosos d'entrar a l'euro per no complir els criteris de convergència de Maastricht; però la flexibilitat no pot crear una pluralitat permanent de capelletes d'integració europea on cada Estat membre faci senzillament el que vulgui: això seria —ni més, ni menys— la destrucció de la Unió Europea, i no és això, sinó tot al contrari, el que volen la majoria dels Estats i ciutadans europeus.