Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Biescas

Funeral a Vilafranca en record de les víctimes

La tasca dels voluntaris va ser essencial en el salvament de persones i en la recuperació de cossos

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Accidents i catàstrofes humanes (458)
Aiguats, inundacions, allaus, neu (139)
Personatges Personatges
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Isabel Tocino (13)
Joan Carles de Borbó (205)
José María Aznar (620)
Luís Bardagí (1)
Sofia de Grècia (70)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Biescas (Osca) (3)
162 lectures d'aquest article
437 impressions d'aquest article
La força de l'aigua assola el Paradís
La tragèdia de Biescas
El 7 d'agost de 1996, una tromba d'aigua va arrasar el càmping Las Nieves, de Biescas, al Pirineu d'Osca. Les fortes pluges van omplir de fang el barranc per on baixaven les aigües de les muntanyes que anaven a parar a la vall on hi havia el càmping, que ocupava 3,2 hectàrees al bell mig de la vall i havia estat inaugurat el 1988.

La força de les aigües va superar el llit artificial que s'havia construït als anys quaranta per encarrilar el riu Gállego. La catàstrofe va tenir lloc cap a les set de la tarda, quan unes pluges de 160 litres per metre quadrat van provocar el desbordament del riu i la inundació del barranc natural d'Aràs. El fang i l'aigua es van endur tot el que trobaven al davant fins a més de 15 quilòmetres de distància.

Al càmping hi havia enregistrades 636 persones. Algunes eren fora del càmping, altres es van poder salvar agafant-se a troncs i pals elèctrics o es van refugiar en l'únic edifici que del càmping i els més desafortunats van perdre la vida arrossegats per l'aigua.

El balanç final de víctimes va ser de 86 morts, un desaparegut, i centenars de ferits. Entre les víctimes hi havia 24 catalans, membres de famílies de Barcelona, Cerdanyola, Montcada i Reixac, Tarragona, Santa Margarida i els Monjos, Gavà, Granollers i Sabadell. El cas més tràgic va ser el d'una la família de Cerdanyola de la qual només va sobreviure un dels seus vuit membres.

De seguida hi van arribar els efectius de la Guàrdia Civil, Creu Roja, policia. Bombers d'Osca, Jaca, Sabiñánigo i altres municipis, una companyia de l'Escola Militar de Muntanya i una altra d'Operacions Especials. 500 persones van treballar en el rescat des del primer dia i 650 el segon, en incorporar-s'hi bussos i helicòpters.

El mateix dia de la tragèdia es van localitzar 22 cossos i es van atendre més de dos centenars de ferits. Durant les primeres hores, el salvament i l'evacuació van ser molt difícils per la persistència de les pluges i el tall del subministrament elèctric i de les línies telefòniques i de carreteres.

El poliesportiu de Biescas es va convertir en un hospital de primeres atencions, on metges de Sabiñánigo i Osca determinaven la gravetat de les ferides. Les escoles i cases particulars de Biescas allotjar els ferits més lleus. Una nau industrial de Jaca va servir de tanatori per acollir els cossos recuperats.

El 8 d'agost al matí es va veure la magnitud de la tragèdia. L'aspecte de la vall era desolador: cadàvers, arbres arrencats, vehicles tendes i caravanes destrossades, tota mena d'objectes personals dispersos i escenes de dolor i de desconcert dels que buscaven els familiars, amics o coneguts perduts.

Els prop de 200 ferits van ser atesos a l'Hospital de Jaca i en altres centres sanitaris d'Osca. Aquell matí van ser visitats pel president del govern central, José Maria Aznar, i pels reis Joan Carles i Sofia, que van anar a Biescas acompanyats d'altres personalitats del món polític, per expressar el seu condol als familiars. L'endemà van ser-hi el vicepresident del govern, Francisco Alvarez-Cascos. i la ministra de Medi Ambient, Isabel Tocino .

El procés d'identificació dels cadàvers va ser complicat, ja que la majoria dels cossos es trobaven completament nus i en un estat que feia difícil la identificació. El tanatori de Jaca es va omplir de gent que buscava els noms dels familiars en la llista de víctimes. El dia 9 el tanatori es va desplaçar al Palau de Gel, on dos dies després es van celebrar els primers funerals.

Després de deu dies, el 16 d'agost es va trobar la víctima mortal número 86 sota el fang. El govern aragonès va donar per finalitzat el rescat i va entregar a la justícia tota la documentació sobre el cas, malgrat que un nen de set anys, Xavier Martínez Domènech, de Barcelona, continuava desaparegut.

El mateix dia 16 va tenir lloc a Osca un funeral multitudinari, al qual hi van assistir més de 3.000 persones, que van omplir del tot la catedral de San Lorenzo. Quatre dies abans, 2.000 persones havien assistit a la catedral de Jaca al primer funeral, que va ser oficiat pel bisbe de Jaca i en què es va llegir un missatge de condol arribat des del Vaticà. Entremig s'havien fet dos funerals més, un a Saragossa i l'altre a Biescas. Amb motiu de les cerimònies de comiat, les autoritats van prometre tota mena d'ajuts als damnificats.

Però aviat l'atenció es va desplaçar cap a una polèmica sobre les causes i responsabilitats de la tragèdia. Diverses organitzacions ecologistes van criticar la ubicació del càmping i van demanar qui i com havia autoritzat la col•locació d'un càmping a la llera d'un riu. La Coordinadora d'Organitzacions de Defensa Ambiental (CODA) va demanar als tribunals que actuessin contra els que havien donat els permisos de construcció del càmping.

L'informe oficial deia que la tragèdia era imprevisible ja que de riuades com aquella només se'n produïa "una cada mil anys". Els estudis tècnics parlaven de 750 metres cúbics d'aigua i fang per segon i de dos milions de metres cúbics d'aigua circulant per la llera del barranc durant dues hores, amb una força devastadora impossible d'aturar.

Els ciutadans més vells dels pobles del Sobremonte, al damunt de la vall, descartaven la negligència com a origen del mal. En tota la seva vida només recordaven dues torrentades similars, i "cap de tan forta".
El propietari del càmping, Luis Bardagí, es va defensar dels que l'acusaven dient que les autoritats li van garantir la seguretat de l'obra feta per canalitzar de nou el riu. Bardagí va recalcar que ell també havia estat una víctima més de la torrentada.

Algunes veus crítiques van assenyalar que el reglament de la Diputació General d'Aragó sobre campaments impedia la instal·lació en "terrenys situats en lleres seques o torrents susceptibles de poder ser inundats", i que va ser precisament aquesta disposició la que el 1989 va paralitzar la construcció d'un altre càmping a la zona.

El gerent d'Edelweiss, un altre dels càmpings de Biescas, Jaume Sagrera, va afirmar que el càmping Las Nieves havia tingut un tracte de favor per part de l'Administració local en el moment de la seva construcció. La Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), organisme competent sobre els rius del Pirineu aragonès, mai no va fer cap estudi de risc. Així ho va reconèixer Tomàs Sancho, de la CHE, que va atribuir la desgràcia a un fenòmen natural imprevisible.

El tècnic encarregat de la investigació pel govern aragonès, Natalio Camacho López, va reconèixer el 26 d'agost que el formigó dels dics amb què s'havia canalitzat el torrent d'Aràs era de molt baixa qualitat i va dir que s'havia "desfet com el fang".

Al jutjat número 1 de Jaca es va obrir un sumari en què s'acumulaven múltiples informes. Entre aquests n'hi havia un d'elaborat el 1988 per un funcionari del Servei de Conservació del Medi Natural (Comena) que advertia dels perills hidrològics a què estava exposat el càmping.

També es va veure que el cap de la secció de Comunitats Vegetals del govern aragonès, Emilio Pérez Bujarral, havia rebutjat el 1986 dos informes contraris a la presència del càmping. Això constava en el sumari, en la documentació lliurada pel director general d'Ordenació Rural de la Diputació d'Aragó, Gustavo Chozas Bueno.

El 25 d'octubre el BOE publicava l'ordre que determinava les indemnitzacions establertes pel govern central, uns dos milions de pessetes en els casos de mort o incapacitat permanent. Però a la indemnització només hi tenien dret els familiars que depenien econòmicament de les víctimes. Així quedaven exclosos els familiars dels 28 menors morts en la catàstrofe.

Per la seva banda, la Diputació d'Aragó va mantenir la promesa feta al seu dia d'abonar tres milions de pessetes per cada víctima mortal, excepte en els dos casos de famílies, pares i fills, que havien quedat sense supervivents directes.

Els advocats de les víctimes van anunciar la intenció de crear una associació de perjudicats per la catàstrofe.