Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Silvio Berlusconi (102)
Umberto Bossi (31)
Entitats Entitats
Aliança Nacional (Itàlia) (13)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Refundació Comunista (6)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
44 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
La gran incògnita del futur d'Itàlia: la Padània



"El nord i el sud d'Itàlia són tan dissemblants que no seria objectivament sorprenent que pertanyessin a dos països diferents."


Pere Verdaguer
Escriptor

El diumenge 15 de setembre de 1996, Umberto Bossi va proclamar la independència de la Padània. Era a Venècia i després d'uns dies en què el polític i els seus seguidors havien baixat el riu Po fins a la desembocadura, aplaudits allà on passaven pels seus partidaris de la Lliga Nord. Havien pronosticat una marea humana, però a penes eren unes desenes de milers. Ara bé, Umberto Bossi ja tenia el govern format, amb tres diputats i tres senadors de la Lliga Nord, i un antic ministre del govern de Silvio Berlusconi. I la Padània ja tenia bandera: un edelweiss en un cercle verd amb un fons blanc. A més a més, ja havien creat la seva carta d'identitat.

Cal dir que els partidaris de la unitat italiana organitzaven diverses manifestacions molt més multitudinàries, com ara la de Milà, amb 150.000 persones, demostració organitzada per l'Aliança Nacional, feixistoide; a Venècia havien pres la iniciativa la Refundació Comunista i l'extrema esquerra, i a Màntua s'havien organitzat els Verds.

Aquests són els fets que permeten mostrar que el moviment que hi ha per empènyer la Padània endavant i aquells que s'hi oposen no són pas ideològicament gaire ben definits, cosa que significa que l'operació escapa a les línies divisòries tradicionals. Si Umberto Bossi se situa prou clarament en un nacionalisme de trista memòria, és difícil dir que tots els seus seguidors siguin de la mateixa mena. És fàcil comprovar, passejant pel nord d'Itàlia, que el rebuig dels italians del sud és fort entre la població, i no és evident que aquest antagonisme tingui arrels folklòricament regionals.

El nord i el sud d'Itàlia són tan dissemblants que no seria objectivament sorprenent que pertanyessin a dos països diferents. La plana del Po té una agricultura rica, i la regió de Milà és un pol industrial de primeríssima importància. El sud és sec, té una terra
àrida i una indústria feble. Els italians del nord acusen els del sud de ser uns I aixafaterrossos mafiosos, i es planyen d'una solidaritat nacional en què a ells I els toca sempre d'anar donant perquè I els altres puguin menjar.

La unitat italiana, per altra banda, és recent: del segle passat. El 1814 Itàlia era encara dividida en dotze Estats, i la reunió del reialme de Nàpols, reconquerit per Garibaldi, amb el Piemont es remunta a cent trenta anys a penes. l recordem que tot plegat era el resultat del Risorgimento, que era un moviment d'alliberació nacional contra l'ocupació austríaca i d'altres. Per tant, en principi, de signe positiu. Durant aquest segle i I escaig, Itàlia no ha pas fet gaire camí en matèria d'unitat nacional real. Ni, fins i tot, d'unitat lingüística. És culpa dels governants? Dels règims? De factors geogràfics, històrics i ètnics massa determinants? Pensem que la unitat espanyola és més antiga, i que tanmateix és lluny de ser un fet real. La unitat alemanya, que és com la italiana del segle XIX, ha entrat incomparablement més en la geografia política.

Podem pensar que la temptativa d'Umberto Bossi i de la Padània és un símptoma. El símptoma d'una situació real que, per primera vegada, els polítics locals s'atreveixen a qüestionar. El context polític i ideològic, creiem, cal deixar-lo de banda. La creació de la Unió Europea i l'emergència en el seu interior del fenomen de les regions, amb diferències ètniques i altres que hi puguin tenir un pes, és en canvi un fet nou susceptible de servir de revelador d'estridències fins ara ocultes. Què hi haurà després d'Umberto Bossi i de la Lliga Nord, ho ignorem. Però és ben possible que hi hagi reivindicacions més precises, més calculades, més justes, però que vagin en la mateixa direcció. I és completament gratuït des d'aquí fer prospectives. Cal, en canvi, mantenir-se en una actitud de receptivitat i de comprensió.