Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya va donar la seva conformitat a la llei del català

El Correllengua es va manifestar per tots els Països Catalans en defensa de la unitat del català

Multitudinari acte en defensa de la llengua catalana celebrat a la Farga de l'Hospitalet

Reunió de la ponència del català, el grup encarregat d'elaborar la nova llei de política lingüística

Reunió dels líders de CiU, PSC i IC per consensuar la llei del català, el 17 de novembre

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Llengua catalana (1362)
Països Catalans (217)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Albert Boadella (18)
Anna Naria Moix (3)
Antoni Dalmau (3)
Eduardo Mendoza (7)
Eugenio Trias (3)
Félix De Azúa (3)
Francisco García Prieto (7)
Ivan Tubau (2)
Joan Maria Pujals (42)
Joaquim Nadal (189)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Curto (4)
Josep Maria Carandell i Robusté (3)
Josep Maria Sala (13)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Juan Marsé (12)
Lluís Jou (3)
Rosa Regàs (7)
Rosa Maria Sardà (9)
Terenci Moix (11)
Ventura Pons (18)
Victòria Camps (1)
Xavier Sardà (6)
Entitats Entitats
Bisbat de Tarragona (4)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Federació d´Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (17)
Foro Babel (3)
Govern de les Illes Balears (128)
Iniciativa per Catalunya (87)
Joventuts d´Esquerra Republicana de Catalunya (21)
Òmnium Cultural (140)
Parlament de Catalunya (723)
Parlament d`Aragó (19)
Partit dels Comunistes de Catalunya (5)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit per la Independència (37)
Partit Popular de Catalunya (319)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Països Catalans (124)
Aragó (29)
113 lectures d'aquest article
204 impressions d'aquest article
La llei de política lingüística
Llengua catalana
El 30 de desembre de 1997 el ple del Parlament de Catalunya va aprovar per majoria absoluta la nova llei de Política Lingüística que el govern de la Generalitat havia impulsat amb l’objectiu d’incrementar l’ús de la llengua catalana i de respondre a les noves realitats sorgides des que el 1983 fos aprovada la llei de normalització lingüística que va garantir la immersió lingüística a l’escola.

La llei va tenir 102 vots favorables de Convergència i Unió, Partit dels Socialistes de Catalunya, Iniciativa per Catalunya i el Partit per la Independència, van votar en contra els 25 diputats del Partit Popular i d’Esquerra Republicana de Catalunya i es va abstenir l’únic diputat del Partit dels Comunistes de Catalunya.

El 25 de novembre, la comissió de Cultura del Parlament de Catalunya havia donat el vist-i-plau als 39 articles de la norma, després d’incloure en el text una vuitantena de les 288 esmenes presentades pels grups. D’aquesta manera acabava un llarg procés que havia començat el 21 de novembre de l’any anterior quan el conseller de cultura Joan Maria Pujals va anunciar al Parlament de Catalunya la seva intenció de presentar una nova llei lingüística.

El 7 de febrer de 1997, el conseller de Cultura i el director general de Política Lingüística, Lluís Jou, van presentar als grups polítics del Parlament de Catalunya les línies mestres de la nova llei lingüística i, a fi i efecte de garantir el màxim consens possible, van proposar que la nova llei fos elaborada per una ponència conjunta integrada per tots els partits amb representació al Parlament sobre la base dels documents enviats pel Govern de la Generalitat. Aquests documents, que dibuixaven les línies mestres de la nova llei i feien balanç de la llei de normalització de l’any 83, van ser aprovats pel Consell Executiu el 18 de febrer.

La ponència conjunta del Parlament va constituir-se el 6 de març, sota l’acord general que el càrrec de portaveu de la ponència tingués un caràcter rotatori entre els diferents grups i que el dictamen havia d’estar llest abans del 6 de maig, cosa que no va ser possible, ja que l’obtenció del desitjat consens va requerir perllongar els treballs de la ponència fins el mes de novembre.

La nova llei tenia la finalitat de reforçar l’ús del català en les administracions, la justícia, els registres i notaries, l’ensenyament secundari, les universitats, i les empreses. La proposta de la conselleria de Cultura també preveia l’establiment de quotes d’emissió en català als operadors de televisió, ja existents o futurs, i a la distribució de cinema, vídeo i espectacles, en general.

Els punts més discutits de la llei van ser l’obligatorietat que les empreses atenguessin en català els clients que així ho demanessin, l’etiquetatge en català, l’establiment de quotes als mitjans de comunicació de concessió pública i, en general, la possibilitat que fossin sancionades les persones físiques o jurídiques que no complissin la nova llei.

Les posicions defensades pels diferents partits van anar-se desgranant al llarg de l’any alhora que sorgien diversos grups de pressió que alimentaven la polèmica a través dels mitjans de comunicació. El més destacat d’aquests grups va ser l’anomenat Foro Babel, integrat per 90 persones entre les que destacaven Anna María Moix, Terenci Moix, Eugenio Trias, Juan Marsé, Iván Tubau, Xavier Sardà, Rosa Maria Sardà, Félix de Azua, Albert Boadella, Victòria Camps, Josep María Carandell, Rosa Regàs o Eduardo Mendoza. El Foro Babel va publicar dos manifestos, el 29 d’abril i el 26 de setembre, en els que es deia que la nova llei atacava el bilingüisme, l’acusava de vulnerar “l'actual ordre constitucional i estatutari", parlava del seu caràcter "xenòfob i reaccionari" i destacava la "imposició coactiva" que es feia de la llengua catalana.

Un altre dels principals focus d’oposició a la llei va ser la Federació de Cases Regionals i Provincials de Catalunya (FECAC) i la Confederació d’Entitats Culturals Regionals a Catalunya que consideraven que la nova normativa lingüística atacava els drets dels catalans castellanoparlants. Amb la FECAC, la tensió va arribar al seu punt àlgid quan el seu president, Francisco García Prieto, va declarar “persona non grata” al conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya i va aconsellar-li que no posés els peus a la Feria de Abril de Can Zam. Finalment, el conseller Joan Maria Pujals va visitar la fira i va ser cordialment rebut per García Prieto, que el 21 de maig va anunciar formalment l’acceptació de la nova llei tot i no estar-hi d’acord.

Pel que feia a les institucions que van expressar el seu suport a la nova legislació lingüística, sobresortia l’editorial conjunt dels bisbats de Girona, Vic, Tarragona i Solsona que es va publicar en el Full Dominical del diumenge 20 d’abril, on es parlava del dret a “exigir” que els castellanoparlants “aprenguin la nostra llengua com nosaltres hem hagut d’aprendre la seva”.

Òmnium Cultural va ser una de les entitats més actives en la defensa de la necessitat d’una nova llei d’ús del català i de que aquesta incorporés un règim sancionador propi. El mes d’abril es va constituir una Plataforma per la Llengua, integrada per les joventuts d'ERC, CDC i UGT i el Bloc d'Estudiants Independentistes i fins a 140 entitats més, que van criticar les postures del Foro Babel, qualificant els seus integrants d’"hereus intel•lectuals del franquisme”. El mes de setembre els representants de la Plataforma van entregar un escrit al Parlament reivindicant el caràcter de “llengua comuna” del català a Catalunya i la necessitat que el coneixement de la llengua pròpia de Catalunya fos un deure legal i no només un dret.

En mig d’aquest clima, els diferents partits van anar decantant les seves posicions. El Partit Popular es va mostrar molt crític amb les posicions del govern des d’un primer moment i es va oposar radicalment al concepte de “disponibilitat lingüística”, a l’establiment de quotes i a qualsevol tipus de sancions que es puguessin aplicar.

El PSC, que el 5 de febrer havia aconseguit que el Parlament de Catalunya aprovés una proposició de llei obligant les televisions i ràdios de Catalunya a emetre un 25% de la seva programació musical en català, també es va mostrar crític en el mateix sentit que el PP però va mantenir una posició més ambigua. El seu secretari d'acció política i electoral Josep Maria Sala va considerar la llei com una mostra “d’imprudència i inconsciència” per part del conseller de Cultura, Joan María Pujals, i el director general de Política Lingüística, Lluís Jou, als que acusava de posar en perill la convivència a Catalunya. En canvi els representants del PSC a la ponència conjunta, Joaquim Nadal i Antoni Dalmau, van buscar en tot moment solucions de consens.

La posició d’ ERC va anar decantant-se cap el “no” a mesura que avançaven els treballs de la ponència i es feia evident que per a CiU era prioritari arribar a un acord amb el PSC. Esquerra defensava, entre d’altres coses, que la nova llei especifiqués el deure dels ciutadans de conèixer el català i no només el dret i que s’establís un mínim del 25% de les exhibicions de cinema en català, així com que s’exigís un més gran ús del català a les empreses a través dels convenis laborals, que s’ampliés la immersió lingüística a la formació universitària i que qualsevol unitat administrativa de la Generalitat sigués apta per rebre i tramitar denúncies contra la llei.

Iniciativa per Catalunya va manifestar des d’un primer moment la seva voluntat d’arribar a un consens a partir del reconeixement de la situació d’inferioritat en que es trobava el català i proposava que es creés la figura del Defensor dels Drets Lingüístics de les persones de Catalunya i que hi hagués un article on s'especifiquessin els drets lingüístics dels treballadors.

El Partit per la Independència va ser un dels que més va insistir en el deure de conèixer el català i va fer particular pressió sobre el tema de l’etiquetatge en català, malgrat els advertiments fets per la Comissió Europea sobre la possible il•legalitat de la mesura.

Els treballs d’elaboració de la llei van quedar desbloquejats el 8 de novembre quan Jordi Pujol i Narcís Serra van segellar l’acord entre els dos principals grups de la cambra catalana. Sis dies més tard, el PI se sumava al consens incorporant al redactat el “deure genèric de conèixer el català que tenien tots els ciutadans de Catalunya”. El 17 de novembre, ho va fer Iniciativa per Catalunya (IC-EV), després de l’acceptació del principi de suficiència de recursos i la posada en marxa de mesures de desenvolupament del català en el món laboral.

En canvi, les reunions mantingudes entre el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i els líders d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, el 19 de novembre, i del PP, Josep Curto, un dia més tard, no van resultar gens profitoses, en no aconseguir impedir el vot contrari d’aquests formacions. ERC va votar en contra de la llei perquè considerava que no modificava en profunditat la situació de subordinació que patia el català a Catalunya, mentre que el PP ho va decidir perquè considerava que la nova llei era discriminatòria per als catalans castellanoparlants.

La nova llei, que entraria en vigor a principis de 1998, regulava l'ús del català a l'ensenyament obligatori i postobligatori, a la justícia i al món del dret, garantia una més gran presència del català als mitjans de comunicació audiovisuals i al cinema i promovia l'ús del català a les empreses i en l'etiquetatge. Segons la llei, els ciutadans tenien dret a ser atesos en català a l'Administració de l'Estat i a la de Justícia i a tramitar en català els documents públics i els contractes amb entitats financeres i companyies d'assegurances. El text també obligava a les empreses de serveis públics a garantir la presència de la llengua catalana en les seves comunicacions externes i que tots els establiments oberts al públic puguessin atendre els seus clients tant en castellà com en català. La llei no incorporava un règim sancionador propi, però remetia a l’establert en d’altres lleis com ara l’estatut del consumidor.

Però a l’any 1997 no només es va avançar en la protecció del català a Catalunya, sinó que també es van registrar iniciatives importants a d’altres territoris de parla catalana com les Illes Balears o l’Alguer, a més de diferents mesures institucionals aprovades a l’Aragó i la Catalunya Nord.

El 18 de febrer de 1997 el govern balear va promulgar un decret que regulava l’ús del català i el castellà en l’ensenyament en una proporció del 50% i va començar a aplicar el decret aprovat el desembre de l’any anterior que exigia el coneixement del català per a accedir a una plaça de funcionari. L’11 de setembre de 1997 va ser aprovada a Itàlia la llei regional sobre promoció i valoració de les llengües sarda i catalana que hauria de ser aplicada a partir de l’u de gener del 1998.

El 6 de novembre de 1997 el ple de les Corts d’Aragó va aprovar amb l’abstenció del Partit Popular un dictamen de la comissió especial de llengües, creada a les Corts aragoneses el mes de setembre de l’any anterior, que reconeixia la realitat trilingüe de la comunitat d’Aragó i designava pel seu nom el castellà, el català i l’aragonès o fabla. El dictamen va ser defensat en català, per primer cop en la història des que el 1982 es van reinstaurar les Corts d’Aragó. També a Andorra es van iniciar els treballs per a la elaboració d’una nova normativa lingüística que afavorís l’ús social del català.

Els avenços en el reconeixement institucional de la realitat catalana van tenir també la seva expressió a la Catalunya Nord amb la revisió del cadastre de Perpinyà impulsat per l’Ajuntament de la ciutat, que va normalitzar ortogràficament els topònims catalans, i va promoure el mes d’abril l’estrena de la primera pel·lícula en català de la història de la ciutat, El perquè de tot plegat de Ventura Pons.

Al País Valencià, si bé el govern de la Generalitat Valenciana continuava defensant posicions contràries a la unitat de la llengua, la decisió presa el mes de setembre per les Corts Valencianes de sotmetre’s al dictamen que sobre la unitat de la llengua emetés el Consell Valencià de Cultura, semblava obrir una nova etapa, en la que la búsqueda del consens s’imposés sobre la manipulació política.