Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Llengua catalana (1362)
Poder judicial i jutges (405)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Joan Coromines (28)
Jordi Pujol i Soley (858)
Entitats Entitats
Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS) (24)
Conselleria d'Ensenyament (12)
Institut Joan Lluís Vives (16)
Òmnium Cultural (140)
Real Academia de la Lengua Española (37)
Tirant de Rock (1)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Tribunal Suprem de l`Estat Espanyol (223)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
35 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
La llengua: tribunals, manifestacions i manifestos



Blanca Serra i Puig

Una ullada ràpida al que ha estat el 1994 per al procés normalitzador del català permet adonar-nos que a mesura que es van establint les bases per les quals la llengua catalana ha de sortir de la seva situació de desigualtat i minorització, més es van clarificant els termes del conflicte lingüístic.

La insuficiència del punt de partida constitucional l'evidencia el fet que totes les lleis de normalització (del País Valencià, de les Balears i del Principat) es despleguen en un marc de gran precarietat i a mercè de les interpretacions que els diferents tribunals (superiors autonòmics, Suprem espanyol o Constitucional) puguin fer. Des del 1983 el Tribunal Constitucional ha emès ni més ni menys que una mitjana d'una sentència per any. I un dels fets que han marcat el 1994 ha estat la petició del Suprem que el Tribunal Constitucional estudiés la possible inconstitucionalitat de quatre articles de la llei catalana de 1983 per si de cas "atemptava contra la dignitat humana i la Declaració Universal dels Drets Humans" (s/c). Tot i que aquest tribunal ha contestat a favor de la seva constitucionalitat, la consulta ha qüestionat les mínimes condicions de supervivència de la nostra llengua; a l'empara del clima desestabilitzador que provoca la consulta, s'han congelat durant l'any tots els projectes d'ampliació de l'actual llei del Principat i han aparegut un seguit d'actuacions en forma d'accions o manifestos contra la llengua catalana, sobretot al País Valencià (maig i octubre) i al Principat (juny), fetes des de la més pura tradició intolerant espanyola; i també han proliferat les habituals querelles contra la conselleria d'Ensenyament del Principat. Hi ha un fil raonablement lògic que va des d'aquests pronunciaments i litigis fins a la carta que els académicos de la RAE han enviat al govern espanyol (novembre) reclamant mesures de protecció... per a la llengua espanyola!

La nostra societat té encara, però, capacitat de reacció; hi ha hagut indicis de desacomplexament per part dels joves (Manifest dels joves per la llengua, gener-maig) i per part del professorat (el manifest Endavant amb la immersió lingüística del Tarragonès, amb milers de signatures); la carta de la RAE ha estat contestada (manifest Per la llengua catalana, impulsat per Òmnium Cultural i subscrit per sindicats i institucions diverses). Hi ha hagut manifestacions amb milers de persones a tot el País Valencià (abril, octubre, desembre) davant l'amenaça de declarar el català matèria voluntària i d'anul·lar els minsos avenços fets en pro de la unitat del català; a les Balears estan sorgint plataformes actives (Joves per la Llengua) i campanyes que reclamen les competències d'ensenyament i que impugnen l'actuació d'un govern que deixa el català sense garanties a l'escola.

Per sort, el procés normalitzador sorgeix, sobretot, del teixit social bastant al marge de lleis i pactes: durant el 1994 el mestre Coromines ha acabat el monumental Onomasticon Cataloniae, la infraestructura de diccionaris i gramàtiques va augmentant; se succeeixen les trobades d'escoles valencianes i mallorquines; l'èxit de la transmissió televisiva dels premis Octubre demostra que l'espai comunicatiu unitari català és possible; també a partir del 1994 l'Institut Lluís Vives coordinarà totes les universitats dels Països Catalans, inclosa Andorra, que, per cert, ha parlat en català en esdevenir el membre 33 del Consell d'Europa; els títols de català ja són homologats a tots els territoris de parla catalana; els carrers de Perpinyà llueixen retolació en català, malgrat la grotesca llei Toubon de protecció del francès; tímidament treu el nas el cinema i el vídeo en català; el III Tirant de Rock continua el seu èxit al País Valencià...

I malgrat tot això, la política general de bilingüisme desigualitari en favor de l'espanyol, la incomunicació suïcida que es practica entre els Països Catalans a l'era de les autopistes de la informació i les comunicacions per satèl·lit, permetent una normalització de dues o tres velocitats, i la poca bel·ligerància en pro de la nostra llengua dels nostres governs autonòmics respecte a la política tecnològica i de comunicacions del govern espanyol i de les multinacionals, no permeten aturar ni invertir el procés de substitució social del català per l'espanyol. Aquesta realitat, que també ha estat posada de manifest per l'enquesta del CIS, malgrat les seves clares insuficiències, és tan patent que el govern Pujol i el Consell Social de la Llengua del Principat s'han decidit finalment a aprovar el Pla General de Normalització previst en la llei del 83 d'ús sovial de la llengua fins al 2004. El futur, però, és difícil de preveure perquè està íntimament lligat al nostre grau de sobirania.