Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El president valencià, Eduardo Zaplana, amb manifestants independentistes catalans.

Joan Romero, gunayador de les primàries del PSPV

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Llengua catalana (1362)
País Valencià (525)
Països Catalans (217)
Partits polítics i entitats (1853)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Antoni Asunción (17)
Ciprià Císcar (16)
Clementina Ródenas (5)
Eduardo Zaplana (164)
Joan Romero (17)
Joan Lerma (35)
Luis Fernando Cartagena (3)
Norman Foster (13)
Santiago Grisolía (2)
Santiago Calatrava (11)
Entitats Entitats
Acadèmia Valenciana de la Llengua (52)
Consell Valencià de Cultura (10)
Esquerra Valenciana (3)
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (13)
Partit Popular de la Comunitat Valenciana (53)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Unió Valenciana (53)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
281 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
País Valencià
La llengua, una polèmica sense fi
El Partit Popular (PP) i el Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) van tancar l’any 1998 tal i com l’havien començat: enfrontats per la qüestió de la llengua, després d’haver estat molt a prop de tancar el pacte polític més important al país des de la transició democràtica.

Mai no s’havia estat tant a la vora de trobar una solució al conflicte lingüístic que des de feia més de 20 anys s’arrossegava al País Valencià com quan el 16 de setembre de 1997 populars i socialistes van acordar la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’ens encarregat de determinar la normativa lingüística i vetllar per una implantació efectiva del valencià. El pas previ a aquest important acord s’havia aconseguit el 13 de juliol anterior, quan el Consell Valencià de Cultura (CVC) -òrgan consultiu de les Corts Valencianes presidit pel científic Santiago Grisolía-, havia donat llum verda el dictamen relatiu a la llengua que el setembre del 1997 li havia encarregat el president Eduardo Zaplana.

Mentre el Consell Valencià de Cultura elaborava el seu dictamen, la “guerra” de la llengua no va conèixer treva. El mes de febrer, i a proposta del seu soci de govern Unió Valenciana (UV), el PP va deshomologar el títols de filologia catalana i valenciana. Més endavant, va consentir que UV utilitzés en els documents de les àrees de la Generalitat Valenciana que controlava, les normes de la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana (ACV) trencant amb la normativa lingüística que marcava l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) i, finalment, es va posicionar en contra d’una sentència del Tribunal Constitucional que reconeixia la validesa d’utilitzar el terme llengua catalana en l’àmbit acadèmic per referir-se al valencià.

Paral.lelament, el CVC intentava, envoltat de tenses discussions, ultimar l’encàrrec fet pel president d’emetre un dictamen “assentat tant en fonaments científics i històrics”. Els únics punts en què semblava haver-hi acord era que l’idioma havia de ser anomenat “valencià” i que se n’havia de promoure l’ús social. Les qüestions més complicades eren la definició de l’origen del valencià -i, per tant, la seva relació amb el català- i determinar quina entitat seria l’encarregada d’exercir l’autoritat en matèria lingüística. El Consell va demanar el parer de 300 organismes i entitats diferents, però finalment va ser una reunió entre Eduardo Zaplana i Joan Romero, secretari general del socialistes valencians, la que va permetre desbloquejar el dictamen.

Finalment, el 14 de juliol, el CVC va lliurar al president de la Generalitat Valenciana el dictamen sobre la llengua. La definició sobre l’origen de la llengua era la següent: “El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. L’enrevessada definició va ser rebutjada pels tres consellers que representaven a Unió Valenciana (UV) i tampoc no va satisfer els dos d’Esquerra Unida, que es van abstenir en la votació, però per raons totalment contràries a les de UV. Pel que feia a la normativa, el CVC va decidir que s’havia de basar en les Normes de Castelló, signades l’any 1932 per escriptors i entitats culturals valencianes, i que seria responsabilitat d’un nou organisme: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El 2 de setembre les Corts Valencianes van aprovar la llei de creació d’aquest organisme amb 73 vots a favor (PP, PSPV i Nova Esquerra) i 12 en contra (Unió Valenciana, Esquerra Unida i Iniciativa de Progrés).

El consens va durar ben poc. El 19 d’octubre, dos dies abans que s’hagués de votar la llista definitiva dels 21 membres de la futura acadèmia, populars i socialistes van tornar a trencar les negociacions. L’acord entra les dues formacions era imprescindible ja que els membres de l’Acadèmia havien de ser elegits amb els vots de dos terços dels diputats de les Corts. Mentre Zaplana acusava el PSPV de voler imposar tots els membres de la corporació, Romero deia que Zaplana utilitzava “la mentida com a regla i la magarrufa com a mètode” i es mantenia ferm en la validesa del “pacte de cavallers” previ a l’aprovació de la llei.

Quan es va fer pública la ruptura, Zaplana i Romero coneixien ja les enquestes electorals publicades pocs dies abans que semblaven garantir un nou triomf del PP en les eleccions a Corts Valencianes del mes de juny de 1999 i que fins i tot apuntaven la possibilitat que arribés a obtenir la majoria absoluta. Possiblement la tranquil•litat d’aquesta perspectiva feia perdre interès a Zaplana per resoldre la qüestió lingüística que era, justament, un dels pocs trumfos que Romero podria presentar davant el seu electorat.

Els socialistes valencians seguien profundament dividits després de l’accés de Joan Romero a la secretaria general del PSPV l’any anterior i de les primàries celebrades el 27 de juny que van confirmar-lo com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat Valenciana per un marge molt estret. En aquestes eleccions, Romero es va haver d’enfrontar amb l’exministre d’interior Antoni Asunción, recolzat per Esquerra Socialista i un sector de lermistes, i amb Clementina Ródenas, exalcaldessa de València, que va concórrer a les primàries amb el suport explícit de l’expresident de la Generalitat Joan Lerma i del secretari d’organització del PSOE, Ciprià Ciscar. Finalment es va imposar el secretari general, en una ajustadíssima victòria, ja que només va aconseguir el 35% de vots, enfront el 33% d’Asunción i el 32% de Ródenas. En els pocs mesos transcorreguts des de les primàries Romero encara no havia aconseguit consolidar el seu lideratge intern, i molt menys encara, transmetre un missatge nou que permetés capgirar les males perspectives electorals dels socialistes valencians. La resta de forces tampoc no tenien massa capacitat per fer d’oposició , Esquerra Unida arrossegava una profunda divisió entre els anguitistes i els representants de Nova Esquerra, mentre el nou Bloc Nacionalista Valencià, liderat per Pere Mayor, encara es trobava en fase d’organització cara a les eleccions de l’any següent.

L’absència d’una oposició efectiva a les Corts Valencians, on no era present cap dels líders socialistes, va permetre que no tinguessin gaire ressò un conjunt d’escàndols polítics que van afectar el govern Zaplana. El dia 15 de març va presentar la dimissió el conseller d’Obres Públiques de la Generalitat, Luis Fernando Cartagena, acusat de defraudar 164 milions a Hisenda. Simultàniament, esclataven dos escàndols més a Alacant: un a Dolores, on el govern valencià va oferir infraestructures a canvi que el regidors populars fessin fora de l’Ajuntament als socialistes, i un altre a Oriola, on l’alcalde del PP va ser denunciat pels seus propis regidors per un suposat delicte de suborn.

Al costat d’aquests incidents, el gran protagonisme de l’any va ser per a l’economia valenciana que durant 1998 va seguir donant mostres de la vitalitat que l’havia caracteritzat els darrers anys, refermant el seu creixement econòmic en un 3,6% i destacant un significatiu augment del consum (un 23% l’electricitat domèstica, un 15,8% la matriculació de vehicles i un 9% les importacions en béns de consum). La Generalitat Valenciana presentava un pressupost força equilibrat, el creixement del deute s’havia estabilitzat entorn del 10%, essent el ratio deute/PIB del 5%-6%, el que equivalia a un deute per habitant de prop de 100.000 pessetes. En el camp de la gestió, calia destacar l’acord signat a mitjans d’agost entre el ministeri d’Administracions Públiques i la Generalitat Valenciana segons el qual el govern valencià gestionaria a partir del 1999 totes les polítiques actives d’ocupació per mitjà del nou Servei Valencià d’Ocupació.

En el terreny de les infraestructures sobresortia la inauguració— de l’A3, la nova autovia lliure de peatge València-Madrid de 377,4 quilòmetres, que va ser inaugurada el 3 de desembre posant punt i final a unes obres que havien durat més de deu anys i l’avenç en l’estudi d’una futura línia de tren d’alta velocitat entre la capital valenciana i Madrid, una línia que la Generalitat Valenciana i la Comunitat de Madrid estaven disposades a finançar parcialment amb el concurs de la iniciativa privada. D’altra banda, el 20 de febrer es van iniciar les obres de construcció del futur parc temàtic de Terra Mítica a Benidorm (recreació de les antigues civilitzacions ibèrica, grega i romana), amb una inversió prevista de 80.000 milions de pessetes, que s’havia d’inaugurar la primavera de 1999 i hauria de crear 6.000 llocs de treball, entre directes i indirectes.

També va ser important la inauguració— el 16 d’abril a la ciutat de València de l’emblemàtic Hemisfèric, el primer dels edificis que havien de conformar la nova Ciutat de les Arts i les Ciències, degut a l’arquitecte Santiago Calatrava, que acabaria de construir-se el 1999, incorporant un palau de les arts, un museu de les ciències i un parc oceanogràfic. Per últim, el 2 de juliol es va inaugurar el Palau de Congressos dissenyat per l’arquitecte britànic Norman Foster, que ocupava una superfície de 24.252 metres quadrats, repartida en tres pisos, amb dos auditoris, una sala multiusos i una zona d’exposicions.