Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Articles dependents
Fernando Lara
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Futbol (1129)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Àngel María Villar (12)
Branko Brnovic (1)
Jean-Marc Bosman (4)
Jesús Samper (1)
Joan Gaspart (62)
José Luis Cuervas (1)
Julio Salinas (2)
Miquel Àngel Nadal (11)
Robert Prosinečki - Prosinecki (5)
Sergio Ángel Berti (1)
Entitats Entitats
Albacete Balompié S.A.D. (6)
Athletic de Bilbao (35)
Atlètic de Madrid CF - Atletico de Madrid (54)
BM Valladolid (4)
Club Deportivo Tenerife (6)
Consell Superior d´Esports (14)
Copa de la UEFA (44)
Copa del Rei de Futbol (102)
Deportivo de la Coruña (38)
Eurocopa de Futbol (23)
Federació Internacional de Futbol (39)
Futbol Club Barcelona (971)
Lliga Futbol Professional Espanyola (153)
Rayo Vallecano S.A.D. (11)
Real Betis Balompié (24)
Real Club Celta de Vigo (16)
Real Madrid Club de Futbol (194)
Real Oviedo (5)
Real Racing Club de Santander (16)
Recopa d`Europa de Futbol (15)
Reial Club Deportiu Espanyol (194)
Reial Federació Espanyola de Futbol (27)
Reial Saragossa Club de Futbol (31)
Reial Societat (21)
S.D. Compostel·la (5)
Selecció Espanyola de futbol (38)
Sevilla Fútbol Club (42)
Sporting de Gijón (12)
Tribunal de Justícia de la Unió Europea (21)
UEFA (28)
UEFA Champions League (133)
Unió Europea (1018)
Unión Deportiva Salamanca (3)
València Club de Futbol (79)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
Estat Espanyol (1908)
42 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
La Lliga dels 22
La temporada de futbol de Primera Divisió 1995-1996 serà recordada com la Lliga del canvi. D'una banda, l'aplicació de les diverses innovacions tècniques, decretades pel comitè executiu de la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA), va significar un canvi sensible en les principals categories del futbol espanyol respecte a les anteriors temporades. Aquestes modificacions van estar destinades, a priori, a afavorir l'espectacle i als equips que practicaven un futbol més ofensiu. Les normes decretades van ser una prolongació d'anteriors canvis establerts per l'organisme de la FIFA.

Els tres punts per cada victòria van significar, sens dubte, el canvi més rellevant respecte a la temporada anterior. Es va pretendre eliminar totes aquelles tàctiques que, pensant només en l'empat, es preocupaven més de destruir que de buscar la porteria de l'oponent. Però tant a Itàlia com a Anglaterra, on ja s'havien aplicat els tres punts, l'experiència no havia satisfet les expectatives creades. Si bé alguns equips van buscar el gol amb més ímpetu, van ser molts els entrenadors que van preferir assegurar l'empat que no prendre riscos que poguessin comportar una derrota. D'altra banda, aquest sistema de puntuació va començar a crear una diferència numèrica més gran entre els equips en la classificació, així com un constant augment i disminució d'aquesta distància.

Les innovacions no es van acabar aquí. A partir de la temporada 1995-96, es va començar a aplicar la regla dels tres canvis per equip durant el partit, amb independència de la demarcació del jugador dins del terreny de joc, a diferència d'anys anteriors, en què només es podien substituir dos jugadors de camp més el porter. D'aquesta forma, l'entrenador va veure ampliada la seva capacitat de decisió durant els noranta minuts de joc. A més, cada equip podia inscriure cinc estrangers en l'acta del partit (per quatre la temporada anterior), encara que només tres podien jugar simultàniament.

La novetat més atractiva i vistosa per a l'espectador va ser que cada jugador havia de portar la inscripció del seu nom a la samarreta i el mateix dorsal durant tota la temporada. D'aquesta forma es van poder començar a veure estrelles del firmament futbolístic amb dorsals fins llavors inusuals en ells. Així vam poder veure, per exemple, Robert Prosinecki o Sergio Ángel Berti amb el 21, Julio Salinas amb el 18, Miquel Àngel Nadal i Branko Brnovic amb el 20, des de l'inici del partit, cosa que, al principi, va resultar impactant per a l'espectador.

Semblava que amb les noves normes, el món del futbol havia experimentat ja totes les revolucions possibles, però a finals d'any, el 15 de desembre de 1995, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va emetre una sentència sobre l'anomenat cas Bosrman que considerava incompatible amb la legislació comunitària sobre la llibertat de circulació de persones el sistema de traspassos entre clubs i jugadors de futbol professional. Els jutges comunitaris consideraven també il·legal la normativa que limitava el nombre de jugadors dels països de la Unió Europea que poden saltar al camp. Per ells, els jugadors comunitaris havien de ser tractats exactament igual que els jugadors nacionals. Això implicava una profunda revolució de la normativa vigent, i fins i tot podia arribar a qüestionar el concepte de selecció nacional.

Tot havia començat el 1990 amb la demanda presentada pel jugador belga Jean-Marc Bosrman després que el seu traspàs al Dunkerque fracassés per la falta d'acord econòmic entre aquest club i el Lieja.

Així que es va conèixer la sentència, la FIFA va expressar la seva "més profunda decepció" i va avisar que aquesta decisió posava en qüestió tota l'estructura del futbol europeu. De moment, els clubs de la Lliga espanyola no van utilitzar la possibilitat que els oferia la sentència comunitària d'alinear més de 3 estrangers simultàniament, però era clar que la Lliga 96/97 viuria una nova revolució.

L'EMBOLIC DELS 22
De moment, al llarg del 1995, si alguna cosa va fer el futbol espanyol va ser precisament separar-se d'Europa. La Unió Europea de Futbol Associació (UEFA) havia recomanat reduir, de 20 a 18, el nombre d'equips participants en la Primera Divisió de les Lligues europees. Les Lligues més importants del continent (Itàlia, Alemanya i Anglaterra) ja s'havien adaptat a la normativa i la UEFA havia anunciat que la reducció seria obligatòria la temporada 1997-98.
En aquest context, la Lliga de Futbol Professional (LFP) va prendre la decisió exactament contrària: ampliar la màxima categoria del futbol espanyol fins a 22 clubs durant les temporades 1995/96 i 1996/97. A més, la decisió adoptada per la LFP va crear un conflicte entre la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i la UEFA amb vista al calendari internacional, que establiria aquest organisme a partir de la temporada 1996-97, amb l'obligació de ser seguit per tots els clubs europeus, i en cas contrari la UEFA es reservava el dret d'excloure tots o una part dels equips de les Lligues infractores de les competicions organitzades per aquest organisme (Copa de Campions, Recopa d'Europa i Copa de la UEFA).

ORIGEN DEL CONFLICTE
L'1 d'agost, la Lliga de Futbol Professional va decidir excloure el Sevilla Futbol Club i el Reial Club Celta de Vigo de la Primera Divisió. La decisió va ser comunicada pel secretari general de la LFP, Jesús Samper, en una roda de premsa que va sorprendre a tothom. La negligència dels directius del consell d'administració del Sevilla i el Celta en el moment de presentar els avals exigits per la llei de l'esport dins del termini establert, unit a la precipitació de LFP enviant els clubs implicats (Sevilla i Celta) a Segona Divisió B, sense que aquests poguessin presentar cap mena de recurs, i alhora "invitant" l'Albacete Balompié i el Reial Valladolid -clubs de Segona Divisió A que havien perdut la categoria la temporada anterior- a formar part de la Primera Divisió, va desembocar en un conflicte a dues bandes.

Per una part, el Sevilla i el Celta defensaven el seu de dret de mantenir el que havien aconseguit sobre el terreny de joc. Els dos clubs argumentaven que un simple error burocràtic no era prou falta per invalidar els mèrits esportius. Per l'altra, els clubs beneficiats, l'Albacete i el Valladolid, exigien que s'apliqués la llei i que s'assumissin totes les conseqüències derivades del seu incompliment.

Les aficions dels clubs implicats en el descens van convocar diverses manifestacions, seguides majoritàriament per les ciutats de Vigo i Sevilla. També les principals personalitats polítiques d'Andalusia i Galícia van exigir públicament la permanència dels clubs en la màxima categoria del futbol espanyol.

L'afer va passar a mans del Consell Superior d'Esports (CSD). Es va permetre que els quatre clubs implicats presentessin els recursos i les al·legacions corresponents, però es va deixar clar que la decisió final respondria exclusivament a l'aplicació estricta de la llei, fossin quines fossin les conseqüències que se'n derivessin, i que es prendria amb independència de les possibles pressions que poguessin efectuar tant els dirigents dels clubs com d'altres institucions.

Un cop presentats tots els documents necessaris, i després d'haver-los estudiat amb deteniment, el CSD se'n va rentar les mans: es va declarar incompetent i va traspassar la decisió a la LFP, això sí, recomanant-li que convoqués una assemblea extraordinària per aprovar una Lliga formada per 22 equips. L'únic que havia quedat clar era que l'Albacete i el Valladolid eren definitivament equips de Primera Divisió.

La Lliga de Futbol Professional tenia l'última paraula. De la decisió que es prengués en depenia el futur del Sevilla i el Celta. Es va convocar l'assemblea el dia 16 d'agost. Els clubs integrants de la LFP (els de Primera Divisió -excepte Sevilla i Celta- i els de Segona Divisió A) van votar majoritàriament a favor de la reinserció dels dos clubs a la màxima categoria. L'assemblea va ser considerada un autèntic escàndol, tant per la seva organització com per la seva forma de procedir en la resolució final. Una intervenció decisiva del vicepresident del Futbol Club Barcelona Joan Gaspart va precedir la votació, que es va fer a mà alçada. Finalment va quedar aprovat que hi hagués 22 equips a la Primera Divisió durant les temporades 1995-96 i 1996-97.

Però va sorgir un nou conflicte entre la RFEF i la resolució presa per la LFP. Àngel Maria Villar, president de la RFEF, va declarar que l'organització que presideix no estava disposada a acatar la decisió final de la LFP, basant-se en tres punts: el calendari (que perjudicava els interessos de la selecció espanyola), el conflicte amb la UEFA de cara a la temporada 1996-97, i el fet que la resolució no havia estat consultada amb la RFEF —tal com mana l'article 41 de la llei de l'esport—. Villar va amenaçar de presentar un recurs al CSD en cas que la LFP no convoqués una altra assemblea general per rectificar la Lliga de 22 equips de cara a la temporada 1996-97. Va ser convocada el dia 24 d'agost, i la LFP hi va desestimar, per 38 vots a favor, cap en contra i 4 abstencions, la petició de la RFEF. Moments després, Àngel Villar va comunicar que la RFEF acatava, en benefici del futbol espanyol, la decisió presa en l'assemblea.


SITUACIÓ FINAL

Les respectives aficions del Sevilla i el Celta van celebrar amb entusiasme la més gran victòria aconseguida pels dos clubs fins aleshores, una victòria que, sorprenentment, s'havia produït en els despatxos. A més, van demanar la dimissió en bloc dels consells d'administració dels seus respectius clubs, que feien responsables del conflicte. L'únic que va dimitir de forma immediata va ser el president del Sevilla, José Luis Cuervas, que ja havia presentat la dimissió en el moment de saber-se la decisió de la LFP d'excloure el Sevilla de la Primera Divisió.

D'aquesta manera, la Primera Divisió del futbol espanyol en la temporada que va arrencar el 3 de setembre de 1995, per acabar el 26 de maig de 1996, va quedar formada pels següents equips: Albacete, Ath. Bilbao, At. Madrid, Barcelona, Espanyol, Salamanca, Mérida, Tenerife, Oviedo, Sevilla, Betis, València, Compostel·la, Valladolid, Celta, Reial Societat, Reial Madrid, Saragossa, Racing de Santander, Rayo Vallecano, Sporting de Gijón i Deportivo de la Corunya.

En una temporada en què s'havia de jugar l'Eurocopa d'Anglaterra i on, per tant, la Lliga havia d'acabar abans de finals de maig, calia encabir-hi doncs 42 jornades de Lliga i les eliminatòries de la Copa del Rei, tot respectant el calendari de les competicions europees i els compromisos de la selecció. La solució va ser jugar alguns dimecres jornades de Lliga, reduir les vacances dels jugadors i anul·lar dos compromisos amistosos de la selecció espanyola.

El més perjudicats van ser els equips considerats grans, que tenien compromisos europeus i una bona de jugadors internacionals en les seves plantilles. També va representar un seriós problema per a la selecció espanyola, que partia en desavantatge respecte a les d'altres països on les Lligues eren menys llargues i, per tant, el calendari els permetia preparar-se més bé i arribar a la fase final de l'Eurocopa havent patit un desgast físic menor.