Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Émile Cioran al seu estudi parisenc el 1981

Emmanuel Levinas amb Jean-Paul Sartre, màxims exponents de dos corrents filosòfics francesos

Articles dependents
Émile Cioran
Emmanuel Levinas
Gilles Deleuze
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Filosofia i pensament (10)
Personatges Personatges
Emil Mihai Cioran (5)
Emmanuel Levinas (4)
Gilles Deleuze (4)
Jean-Paul Sartre (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
54 lectures d'aquest article
15 impressions d'aquest article
La mort de la filosofia francesa
Durant la segona postguerra, França es va convertir en el principal focus de difusió de pensament europeu, en recollir el més representatiu de totes les tendències ideològiques del moment que buscaven una nova definició de l'humanisme en un món marcat per les confrontacions polítiques, la crisi social, la desfeta econòmica i la guerra. A França van arribar molts intel·lectuals provinents de tot arreu, i el país se'ls va fer seus, adscrivint-los a la llengua de Molière i nacionalitzant-los per sempre més.

El 1995 va ser l'any on alguns d'aquests intel·lectuals van desaparèixer. L'individualisme radical de Cioran i Deleuze i l'impuls ètic de Levinas, que creia que "la veritable filosofia és la moral", es van igualar davant la mort.

Cioran i Deleuze es van inscriure en l'ampli corrent del pensament occidental generat a les acaballes del segle XX que va ser inaugurat pel nihilisme nietzschià, continuat per l'existencialisme, glossat per la psicoanàlisi i reivindicat pels moviments contraculturals dels anys seixanta i setanta. Aquest corrent, en síntesi, representava la vida i les coses sempre en funció del que podria ser, però no es parlava del viure com una mena de maledicció que s'havia d'afrontar des d'un individualisme radical i absolut per oposar-s'hi (Friedrich Nietzsche), per parlar-ne (Jean-Paul Sartre), per sospitar (Sigmund Freud) o per subvertir-lo (Herbert Marcuse). Cioran va parlar de "l'inconvenient d'haver nascut". Deleuze, profeta de la subversió, reivindicava el desig davant la maledicció.

Levinas mai no va veure les coses així, no va pertànyer a cap escola o tendència acadèmica o extraacadèmica de pensament, i simplement va dir el que pensava, recollint allò que havia après al costat de Heidegger i Husserl i seguint la seva pròpia inspiració. Potser això era així perquè ell sí que havia patit de debò la maledicció de viure, jueu com era i emigrant lituà a la França dels anys trenta, que va passar pels camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. Levinas, al contrari dels "maudits', pensava que sí que valia la pena viure i fer-ho en companyia dels altres, entesos com a persones no torturades per la certesa de la mort, sinó per la incertesa de les expectatives socials i morals.