Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Josep M. Ballarín i Monset

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Futbol (1129)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Andrés Escobar (5)
Diego Armando Maradona (19)
Gica Hagi (3)
Hristo Stòitxkov (30)
Roberto Baggio (2)
Romário da Souza Faria (18)
Entitats Entitats
FIFA World Cup (59)
Selecció Alemanya de Futbol (13)
Selecció Anglesa de Futbol (5)
Selecció Argentina de Futbol (9)
Selecció Brasilera de Futbol (18)
Selecció Búlgara de Futbol (6)
Selecció Colombiana de Futbol (4)
Selecció de Corea del Sud de Futbol (4)
Selecció de Nigèria de Futbol (5)
Selecció d`Estats Units de Futbol (4)
Selecció Espanyola de futbol (38)
Selecció Irlandesa de Futbol (2)
Selecció Italiana de Futbol (5)
Seleció del Camerún de Futbol (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
25 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
La pilota mundial



Josep M. Ballarín i Monset

Volen que em deixi de misses i em fiqui al futbol.

El Mundial d'Itàlia havia estat el més dolent de la història.

Ara el feien a la terra d'aquelles piles de greix tan bèsties que ells en diuen futbol. El futbol decent només és jugat pels pobrics de mal barri. El Mundial no prometia gaire, i menys va donar; ha estat el Mundial més avorrit i dolent que mai hàgim sofert.

Per no haver-ne de parlar més, vaig pels clementins. El bon senyor fóra un bon entrenador del futbol americà, però el futbol civilitzat demana més que pit i cap de costella. Poc vistents, els minyons, arribats a quarts de final, foren esbandits pels italians. Ploralla a Navalcarnero.

De l'Àfrica, minyons, en venien tres. El Marroc va fer figa. Nigèria i Camerun jugaven que Déu n'hi do, tocaven bé la pilota, driblaven amb gràcia, tenien estil i un va fer el gol de bandera passejant-se tots els contraris. Però jugaven desencavallats.

El dia que entenguin com al futbol hi juguen onze, la copa anirà a l'Àfrica.

Els del petroli d'Aràbia enviaren una colla endreçadeta, entrenada tan a l'europea que jugava sense les mil i una nits. Vinguts de l'altre cap d'Àsia, els coreans se'n tornaren a casa sense repetir la gesta que va somoure Itàlia.

No sé pas què farà el futbol oriental, ací no hi valen ordinadors.

Anem per Amèrica. Déu n'hi do dels EUA. Ai, Colòmbia, apallissada pels EUA i els romanesos: quan s'esperava glòries, va tornar capcot a casa, i ja sabeu com va acabar el pobre Escobar. Tampoc Bolívia, la del bon Azcargorta, no va donar la mida. Mèxic es va engarristar fins als vuitens, els penals de Bulgària l'eixalaren. Més ai, Argentina, amb el Maradona grasset, en va fer quatre a Grècia, dos a Nigèria i adiós, muchachos que el pibe s'havia passat de drogues.

El futbol sud-americà, jugant la passa curta i el gambeteo, n'havia fet de molt belles. Ara pateix crisi d'identitat. Volent definir amb tàctiques europees, ha perdut imaginació. No saben què fer de la pilota.

Deu equips d'Europa entraren als vuitens. Alemanya juga com juga, és més bona que no sembla i va fer el seu paper, però no comptava amb els de mestre Stòitxkov. Bèlgica va arribar on podia, Suïssa fou escombrada pels clementins, Suècia va atrapar les semifinals jugant la barreja d'anglès i alemany. Romania va lluir un Hagi que ja voldríem a can Barca. Irlanda va topar amb Holanda. Holanda, que, ara per ara, juga el futbol més vibrant, es va escaguitxar.

Podríem pensar que el futbol europeu va imposar-se. I un bè negre. No juga, només cerca resultats. Sense la tensió anglesa, l'empenta alemanya, la subtilesa italiana o la creativitat holandesa, fa un futbol avar, seriós. Mai no he cregut en un joc que sigui seriós.

En tant d'avorriment, Bulgària fou glòria. Jugava com si fossin aquells aidues que feren anar de bòlit l'emperador de Viena i el soldà d'Istanbul. Pilota endavant, corre tant com puguis, xuta de patac i tornem-hi. No eren guerrillers: del Mikhaïlov a l’Ivanov eren grans jugadors, amb el bon noi de l'Stòitxkov feliç i el pelat del Lutxkov que no parava. Bulgària ens tornava al goig del pati de col•legi. Amb Itàlia, la del catenaccio, s'hi van avorrir tant que ho van deixar córrer.

Itàlia juga com ningú no podia esperar-se. La terra de les esplendors de l'art fa un futbol tan mecànic que avorreix de mort. A la rampinya, va arribar a la final; de tan garrepa, la va perdre per penals. El Baresi i el Baggio, trets del cotó fluix per jugar la darrera, van fallar els seus penals. Mamma mia, era just.

Ai, el Brasil. Vistos els altres, havia de guanyar però ho va fer sense glòria, la pilota se'ls adormia als peus. El Brasil del Pelé es perdia en el Romàrio que fa la migdiada i es desperta amb alguna jugada de mestre. A la final, la defensa italiana li havia pres la mida. I ja tenim el Brasil campió gràcies a la imbecil•litat dels penals.

Alguna li'n passa, al futbol, per arribar a tan galdoses.

Diria que l'avarícia l'ha podrit.

Però no tot: a escola, els vailets xuten la pilota.