Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
El ministre d'Indústria, Josep Piqué, va ser el gran impulsor de la política privatitzadora del govern

Francisco González i Juan Vilallonga, presidents d'Argentaria i Telefònica, dues empreses per privatitzar

La borsa, beneficiària de les privatitzacions

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia espanyola (471)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Entitats Entitats
Aeroports espanyols i navegació aeria (96)
Argentaria (14)
Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola, S.A (40)
Correos y Telégrafos de España (6)
Enagás (4)
Endesa (76)
Gas Natural (81)
La Maquinista Terrestre i Marítima (2)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Potasas de Navarra (1)
RENFE (133)
Repsol (33)
Retevisión (11)
Seat (94)
Societat Estatal de Participació Industrial (16)
Tabacalera (8)
Telefónica (115)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
138 lectures d'aquest article
1193 impressions d'aquest article
La privatització d'empreses públiques
Indústria
Un dels conceptes més repetits pels responsables econòmics del govern del Partit Popular des de l'arribada al poder va ser la conveniència de privatitzar les empreses públiques. Les seves afirmacions partien del principi que l'Estat no havia de realitzar cap tipus d'activitat empresarial i que calia posar en mans privades totes les empreses susceptibles de ser comprades per accionistes privats. D'aquesta manera, en els diferents projectes del govern, només es preveia que continuessin sent públiques les empreses clarament deficitàries que ningú no voldria comprar. Per a aquestes empreses es plantejaven reestructuracions que haurien de conduir a la rendibilitat o a la seva liquidació progressiva.

La tendència privatitzadora no era cap novetat a l'Estat espanyol, on els últims governs socialistes havien desenvolupat també polítiques privatitzadores. La novetat se centrava més en les formes que en el fons. El PSOE privatitzava en silenci, el PP anunciava amb gran rebombori privatitzacions que trigarien anys a ser realitat.

La política privatitzadora era, de fet, una tendència general a Europa des que s'havien iniciat les privatitzacions al Regne Unit el 1979. El sector empresarial públic havia perdut pes tant a Europa com a Espanya. Així, el 1985 l'empresa pública representava a l'economia europea al voltant del 15% del total de la inversió, el valor afegit o l'ocupació, i a Espanya al voltant del 12%, mentre que el 1993 aquestes xifres havien baixat a uns valors del 9% i el 7%, respectivament.

Entre 1993 i 1995, les privatitzacions a Europa van suposar un valor alienat de més de 117.000 milions de dòlars, és a dir, més de 14 bilions de pessetes, i l'OCDE preveia que les privatitzacions en el quinquenni 1996-2000 podien suposar més de 200.000 milions de dòlars, dels quals la meitat aproximadament correspondrien al sector de les telecomunicacions.

Tot aquest procés privatitzador europeu s'havia presentat com una necessitat ineludible per garantir que les empreses dels grans sectors estratègics, en què tradicionalment dominava el capital públic, poguessin ser eficients i competitives en el mercat internacional.

Aquesta concepció que donava per fet que empresa privada era sinònim de competitivitat mentre que l'empresa pública ho era d'ineficiència, va provocar nombrosos debats. Es va posar en relleu que precisament els sectors en què tradicionalment operaven les empreses públiques eren sectors dominats per grans empreses multinacionals i que, en conseqüència, la desregulació i la privatització no suposaven més competència i més eficiència a l'economia, sinó que podien arribar a significar el pas d'un monopoli i unes regulacions públiques a un monopoli i unes regulacions privades, a mans, a més a més, d'empreses amb el centre de decisions en països estrangers.
També s'argumentava que la qüestió veritablement important no era tant si s'havien de privatitzar o no les empreses públiques, sinó de quina manera aquestes podien ser més eficaces —aconseguir una satisfacció més elevada i millor de les necessitats de la població—, més eficients —a uns costos relativament menors— i més rendibles. Des d'aquest punt de vista, calia posar l'èmfasi essencialment a incrementar la desregulació i la competència en els sectors estratègics, mentre que la gestió pública o privada de les empreses era un problema relativament menor.

L'onada privatitzadora responia a la necessitat d'equilibrar els comptes del sector públic. La tendència a la privatització de les empreses públiques responia a la necessitat de disminuir el dèficit públic.

En qualsevol cas, els processos privatitzadors eren de gran complexitat, donada la importància de les empreses a privatitzar i la diversitat de formes que podien prendre les privatitzacions. En els últims anys, s'havien utilitzat diversos mètodes: la col·locació d'accions a la borsa en el cas de les empreses més rendibles, com ara Repsol; la venda directa d'empreses per reestructurar-les, millorar-ne la tecnologia o la xarxa de distribució, com ara SEAT o La Maquinista Terrestre i Marítima, que en algun cas es va fer després d'una important aportació de fons públics; o la venda d'actius, com ara en el cas de Potasas de Navarra.

La tasca de privatitzar el sector públic espanyol era especialment complexa a causa de la diversitat de formes jurídiques de les empreses i de la seva diversitat econòmica. A grans trets, es podien diferenciar cinc grans grups d'empreses:

• Les que formaven part de l'Institut Nacional d'Hidrocarburs (INH), organitzades al voltant de dos grans grups, Repsol i Gas Natural.

• Les empreses rendibles que s'agrupaven a l'anomenat Grup Téneo, pertanyents als sectors de l'energia, el transport, l'aeroespacial, l'electrònica, els béns d'equip, etc.

• Les empreses no rendibles de l'antic INI, que s'havien agrupat en la SEPI, de sectors com la mineria, la siderúrgia, la construcció naval i la defensa, i que requerien importants subvencions per continuar funcionant.

• Les empreses que depenien de la direcció general del Patrimoni de l'Estat, com ara Telefònica, Tabacalera i Argentaria, entre altres.

• Altres ens i organismes públics entre els quals destacaven Renfe, RTVE, Correus, AENA, etc.

A diferència dels últims governs socialistes, que havien privatitzat sense una norma global harmonitzadora o un pla sistemàtic que en regulés tot el procés, el primer govern del PP va elaborar l'anomenat pla de racionalització del sector públic, que pretenia ordenar el procés privatitzador. Amb aquest pla, es preveia aconseguir uns ingressos del voltant de 700.000 milions de pesetes en els primers dos anys, venent, totalment o parcialment, les participacions en empreses com ara Telefònica, Argentaria i Endesa.

Un altre objectiu explícit del pla era privatitzar durant aquella legislatura totes les companyies públiques amb beneficis, així com eliminar la major part de les subvencions que es donaven a les no rendibles. L'objectiu final, es deia, no era el de generar ingressos per disminuir el dèficit públic, sinó el de fer més competitives i capaces d'invertir a l'exterior les empreses espanyoles. El pla preveia també que els fons obtinguts amb les privatitzacions no es destinessin directament a cobrir el dèficit, sinó a reduir l'endeutament i a finançar infraestructures, activitats que teòricament contribuïen a aquesta millora de la competitivitat de les empreses espanyoles.

A finals d'any, el govern havia ja concretat les participacions que es posarien a la venda durant el primer semestre del 1997. Es tractava de Retevisión (del 60 al 80% del capital), Telefònica (20,9%), Argentaria (21%), Repsol (10%), ENDESA (20%), Enagàs (9%) i d'altres empreses menors. Tot plegat havia de reportar a l'Estat més de mig bilió de pessetes d'ingressos.

Tanmateix, hi havia alguns dubtes sobre la possibilitat de materialitzar amb tanta rapidesa aquestes privatitzacions, ja que la necessitat de complir els criteris de convergència feia que hi hagués una important competència per col·locar les accions de les empreses públiques. Per exemple, en el camp de les telecomunicacions, l'oferta d'accions de Telefònica coincidiria pràcticament amb els esforços d'Alemanya, França i Itàlia per col·locar en el mercat una part de la propietat pública de les seves empreses.

D'altra banda, la privatització d'algunes d'aquestes empreses requeria modificacions del marc legal, que permetessin desregular i fer més competitius els corresponents mercats. Això ja s'havia iniciat en sectors com l'elèctric, amb la firma del nou protocol entre l'Administració i les companyies del sector, però estava pendent encara en un sector tan important com el de la telefonia convencional.

Més problemes presentaven encara les empreses públiques amb importants pèrdues i que necessitaven les subvencions del sector públic per continuar subsistint: les empreses del carbó, de l'acer, de la construcció naval, de defensa, Iberia i RTVE eren exemples d'aquest tipus d'empreses. Els primers intents que s'havien fet per reduir les subvencions a algunes d'aquestes empreses, com era el cas de la mineria del carbó, s'havien trobat amb una forta contestació sindical que va obligar el govern a aparcar, almenys momentàniament, els seus plans d'anar disminuint les subvencions fins a fer-les desaparèixer en pocs anys. Calia tenir en compte que la major part d'aquestes empreses ocupaven un volum important de mà d'obra i, en no pocs casos, eren una de les activitats fonamentals d'una zona, com per exemple la mineria del carbó a Astúries, la comunitat autònoma amb un índex d'atur més elevat de l'Estat espanyol i l'única on la desocupació va créixer durant l'any 96.