Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Manuel Vázquez Montalbán

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escàndols polítics (441)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Baltasar Garzón (233)
Felipe González (226)
Javier De la Rosa (44)
Jordi Pujol i Soley (858)
Luis Roldán (47)
Mario Conde (51)
Ventura Pérez Marino (4)
Entitats Entitats
Banc d`Espanya (121)
Banesto (48)
Convergència i Unió (1824)
Exposició Universal de Sevilla 1992 (1)
Grupo Prisa (25)
Grupos Antiterroristas de Liberación (33)
Izquierda Unida (222)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
Suresnes (França) (3)
31 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
La pujolització d'Espanya



Manuel Vázquez Montalbán

El 1994 va començar el 1993. Acostuma a passar. Un any és un període temporal imaginari situat entre dues línies igualment imaginàries, i el 1994 seria inexplicable sense tenir en compte l'expropiació de Banesto després del Nadal del 1993. Durant el 1994 s'ha accentuat la crisi de credibilitat del partit en el poder convergentment amb la crisi de credibilitat sobre el procés de la modernització d'Espanya. Després d'aquelles apoteosis teatralitzades que van ser els Jocs Olímpics i l'Expo de Sevilla, la dura realitat de les insuficiències estructurals de l'economia espanyola per suportar sense greus fallides l'acoblament europeu ha estat el paisatge de fons de la decepció generalitzada, estimulada en primer pla per la caiguda del somni de la prosperitat fàcil i pel reguitzell d'escàndols econòmics, ètics, polítics ascendents que es diuen Mario Conde, De la Rosa, Roldán, el GAL. Les eleccions europees de 1994 van marcar la tendència ascendent del PP i la descendent del PSOE, i el PSOE s'hauria vist obligat a convocar elecccions generals anticipades si no hagués tingut el suport decidit dels vots parlamentaris de Convergència i Unió. No hi ha bé que per mal no vingui. En el clima de deteriorament institucional generalizat, el suport de CIU al PSOE potser haurà servit per frenar la crisi econòmica, però ha creat greus efectes primaris i secundaris en la consciència social.

El protagonisme simbòlic de la vida política espanyola l'han perdut progressivament Felipe González i el PSOE, i l'han assumit Jordi Pujol i els catalans. La debilitat electoral del PSOE demostrada en les eleccions europees i ratificada per constants sondejos d'opinió ha estimulat l'atac de l'oposició de la dreta i de l'esquerra, amb objectius diferents però coincidents. El PP tractaria de recuperar el poder que la dreta espanyola amb prou feines ha perdut des del pleistocè, i Izquierda Unida aspira a ser l'esquerra real i possible que ha crescut sobre les ruïnes del PSOE de Suresnes, que considera un partit de proveta construït a la mesura de les claus secretes de la Transició. L'acció d’acoso y derribo del PP i IU contra el PSOE ha xocat una vegada i una altra amb el pujolisme com a ferm aliat i ha comptat durant el 1994 amb el suport d'una part del poder mediàtic madrileny, ja sigui per les seves afinitats amb el PP, ja sigui per problemes d'hegemonia mediàtica que encoratgen las lluites entre el grup Prisa (El País-Polanco) i gairebé tots els altres. El grup de Polanco i Jordi Pujol com a aliats del felipisme s'han convertit en enemics fonamentals, en una prova de força que persistiria el primer trimestre de 1995 i que només es decantarà després del resultat de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig.

Si la persecució mediàtica pot tenir raons de lluita pel mercat, les campanyes antipujolistes han creat greus derivacions de ruptura de les normes de convivència entre els diferents pobles d'Espanya. A partir d'una sèrie de tòpics preexistents plasmats en la frase de Fernández Flórez "Catalunya és l'única metròpoli que es vol separar de les colònies", el suport pujolista al felipisme s'ha interpretat com una interessada operació de tràfic d'influències a favor d'un poble tan fenici como el català. D'aquí que l'atac al pujolisme s'hagi convertit en un atac als catalans, un bumerang màgic perquè no hi ha res que pugui reforçar tant el pujolisme a Catalunya com la identificació exterior entre pujolisme i catalanitat. Tenint en compte que el territori electoral del pujolisme és Catalunya, enfortir indirectament la seva instal·lació aquí augmenta la seva capacitat d'actuar com a aliat de qualsevol partit estatal que ho necessiti; avui el PSOE, demà el PP.

La política espanyola s'ha caracteritzat doncs per una notable variant del projecte regeneracionista de Cambó de catalanitzar Espanya, i s'ha limitat a pujolitzar-la, amb seqüeles inquietants sobre la capacitat de cohabitació entre les diferents comunitats autònomes i, cosa encara més greu, entre la gent. El suport pujolista al felipisme ha estat estimulat pels centres de decisió del poder econòmic català, espanyol i internacional, a l'espera que es concreti el projecte del Partit Popular i de cara a impedir la temptació d'una aliança entre el PSOE i Izquierda Unida, preconitzada majoritàriament per les bases de cada una de les formacions. Els escàndols econòmics culminats el 1994 (Banc d'Espanya, Mario Conde, De la Rosa), les dissonàncies entre el poder executiu i el judicial (actuacions dels jutges Garzón i Pérez Marino, l'acorralament progressiu dels polítics del PSOE responsables de la política interior), l'esquinçament ètic provocat per tot el que té a veure amb el GAL i el suposat terrorisme d'Estat democràtic, van enllestir el 1994 en un clima de naufragi col·lectiu i de rumors sobre una possible detenció de Roldán que tampoc donaria els efectes relaxants esperats. I com a antídot per a tant de mareig col·lectiu, la ferma aposta del pujolisme per allargar l'agonia del felipisme a l'espera de temps millors per usar la llei del divorci, mentre s'estupiditza la satisfacció dels catalans i creix un sentiment anticatalanista a tot Espanya del qual participen igualment la població socialista, socis obligats a contracor, i els altres, que atribueixen totes les seves misèries a l'enemic interior: el perill català.