Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
L'arribada de més immigrants, un factor determinant en el creixement de la demografia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Avortament (35)
Demografia, població (95)
Infància, nens(-es) (125)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Anna Cabré (3)
Entitats Entitats
Centre d'Estudis Demogràfics (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
75 lectures d'aquest article
33 impressions d'aquest article
La recuperació de la natalitat, l'assignatura pendent



"No hauríem travessat la línia de creixement zero si no s'hagués produït el que, segons la meva opinió, és l'autèntica noticia: el retrocés en el nombre de
naixements"


Anna Cabré
Directora del Centre d'Estudis demogràfics.

A Catalunya, com a Espanya, l'any 1999 ha volgut passar a la història com a exponent prototípic, gairebé com a caricatura, dels nous temps de la demografia parca i madura.

Bé, en realitat les dades demogràfiques del 1999 no es coneixeran fins ben entrat el 2000, la seva computació i publicació es demora molts mesos, ¡quina diferència amb les dades d'ocupació laboral, o amb les de preus al consum! Així doncs, el 1999 encara ens pot deparar alguna improbable sorpresa. En dubto molt.

De moment, la notícia demogràfica del 1999 és la publicació de les dades del 1998, any en què, a Catalunya, petitíssimes variacions quantitatives van produir dos destacables canvis qualitatius. El primer: que per primera vegada en moltes dècades, les defuncions van superar els naixements, i el saldo vegetatiu va ser negatiu. El segon: que l'aparent recuperació del nombre de naixements iniciada el 1996 i amplificada el 1997 no només es va aturar sinó que va marcar fins i tot un retrocés: 129 naixements menys el 1998. l\lo és gran cosa, però segons com es miri és molt.

Vegem-ho. La possibilitat d'un saldo vegetatiu negatiu estava en l'aire, s'anava rondant des de fa anys: l'envelliment de la població no pot ser eternament compensat per la millora de les probabilitats de supervivència, com ho ha estat durant molt temps, i el nombre de defuncions, així com la taxa bruta de mortalitat, estan ineluctablement abocats a l'augment. Que hi hagi més o menys morts dependrà principalment de la virulència de l'epidèmia de grip que ens afecti un any determinat i de l'evolució dels accidents laborals o de trànsit, correlat sempre mortífer de les millores d'ocupació i ingrés. La variabilitat d'aquests factors és suficient per arrossegar les defuncions per damunt o per sota de la xifra de naixements.

Però no hauríem travessat la línia del creixement zero si no s'hagués produït el que, segons la meva opinió, és l'autèntica notícia: el retrocés en el nombre de naixements. He de reconèixer que els 129 naixements de menys el 1998, quantitat menuda però de cap manera insignificant, m'estan fent ballar el cap. No és cap secret que fa anys que anuncio la recuperació de la natalitat, a Catalunya i a Espanya. Concretament, el 1987 vaig formular el pronòstic d'un augment progressiu i sostingut de la fecunditat a partir d'un moment d'inflexió que s'havia de situar entre els anys 1991 i 1995. Els fets em van donar una efímera satisfacció i el 1992 els naixements van augmentar en unes mil unitats, ¡un 2% en un sol any! Va passar en la Catalunya olímpica, però també a Madrid.

Semblava que les meves previsions anaven pel camí de complir-se, però no: el 1993 els naixements van tornar a caure, i més que ho van fer el 1994 i el 1995. Tot anava de mal borràs aquells anys: l'ocupació, l'ingrés, l'ànim dels ciutadans. No és estrany doncs que les xifres de matrimonis i de naixements s'adaptessin a la baixa davant d'aquell panorama. I va arribar per fi l'esperat canvi de tendència: lleuger augment dels nascuts el 1996, i ja un increment respectable el 1997. Semblava que ara sí, que la xifra de naixements amollaria les amarres i emprendria un ascens imparable des dels 58.000 actuals fins a com a mínim els 80.000 que més o menys correspondrien a una població de model estacionari amb les actuals característiques de volum i mortalitat a Catalunya. Tot semblava estar-hi contribuint: disminuïa la desocupació, augmentava la contractació indefinida, queien dràsticament els tipus d'interès, es disparava la construcció i l'adquisició de vivendes, florien els casaments.... Però els naixements no van augmentar. ¡Qui sap per què!

Hi ha qui invoca una mena d'efecte 2000: posats a portar nens al món, més val que siguin del segle XXI. No em sembla plausible que una cosa així ja condicionés les concepcions del 1997, que són el gruix dels naixements del 1998. Més aviat semblaria que no s'ha iniciat encara la recuperació esperada, i poc consol em brinda el sentir-me acompanyada ara en aquesta espera per altres experts que a poc a poc han anat subscrivint pronòstics semblants. S'haurà de concloure, provisionalment, que els augments del 1996 i el 1997 no van ser més que naixements endarrerits per la caiguda dels tres anys anteriors i que la verdadera recuperació encara ha de començar.
Es donen ara moltes condicions perquè aquesta recuperació es produeixi: efectius molt importants en les edats actualment centrals de la reproducció: ocupació i vivenda en franca millora, actitud més favorable a la procreació per part de les generacions més joves. I compromisos electorals de tot l'espectre polític català a favor de crear places de guarderia, abundants, i d'ajudar les famílies, de moltes maneres. Amb tot plegat, ¿augmentaran per fi els naixements? ¿Sortirà el creixement natural dels números vermells?

El segle XXI ho dirà. Fora que no ho diguin, ja abans, les dades del 1999 quan per fi apareguin.