Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Canvis en la retenció de l'IRPF

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia espanyola (471)
Impostos, taxes (173)
Partits polítics i entitats (1853)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política espanyola (900)
Entitats Entitats
Coalició Canària (99)
Convergència i Unió (1824)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
63 lectures d'aquest article
1354 impressions d'aquest article
La reforma de l'impost sobre la renda
Fiscalitat
El 26 de novembre de 1998, el Congrés dels Diputats va aprovar el text definitiu del nou impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) que entraria en vigor l’1 de gener i que hauria de permetre als contribuents un estalvi de 538.000 milions de pessetes, segons els càlculs del Govern. El Partit Popular, Convergència i Unió, i Coalició Canària van votar a favor del nou IRPF mentre l’oposició d’esquerres va votar en contra i el Partit Nacionalista Basc es va abstenir argumentant que la llei no afectava ni el País Basc ni Navarra.

Els defensors del nou impost van insistir sobre tot en què per primer des de la transició es reduïa la càrrega impositiva que havien de suportar els ciutadans i també en què el nou impost era socialment més just perquè feia que els contribuents només tributessin pels ingressos que els quedaven després de fer front a les despeses necessàries per a viure. Aquest conjunt de despeses es recollien en un nou concepte, el "mínim vital", que teòricament incloïa totes les despeses generals del contribuent i la seva família: alimentació, vestits, lloguers, despeses escolars, sanitàries, etc.. El “mínim vital” no s’aplicava de la mateixa manera a tots els declarants sinó que tenia en compte el nombre de descendents i ascendents a càrrec del contribuent i, també, donava un tractament específic a les persones amb alguna disminució. Per als qui donaven suport al nou IRPF aquest era un dels aspectes més destacats de la reforma i la que li donava un caràcter socialment avançat.

L’oposició d’esquerres, en canvi, considerava que el fet que el “mínim vital” es descomptés dels ingressos bruts abans de determinar la base imposable sobre la que es calculava l'impost (just a l'inrevés de com es feia anteriorment que era restar de la quota liquidable una sèrie de deduccions que ara desapareixien) era "regressiva" perquè no tenia en compte el nivell de renda i trencava la progressivitat de la tarifa, tot facilitant un major estalvi a la quota a pagar quant més gran era el nivell d'ingressos del contribuent. El caràcter regressiu de la reforma també quedava demostrat, segons l’oposició, perquè es reduïa més el tipus màxim de l’impost, del 52 al 48%; que no pas el mínim, que passava del 20 al 18%.

Però la gran discussió política sobre el nou IRPF es va centrar en la disminució dels ingressos públics que suposaria. Pels defensors de l’impost un descens de recaptació d'uns 500.000 milions de pessetes actuaria com a impulsor del creixement econòmic i seria beneficiós pel conjunt de l’economia. L'oposició denunciava, en canvi, que la pèrdua de recaptació acabaria posant en perill l'estat del benestar i forçaria al govern o bé a retallar prestacions o bé a incrementar els impostos indirectes que, per naturalesa, no tenen caràcter progressiu.

Pel que fa al contingut tècnic del nou IRPF, la principal novetat era la fixació d'una tarifa amb sis trams, amb un tipus mínim del 18% i un tipus màxim del 48% que s'aplicaven des de la primera pesseta. Anteriorment hi havia vuit trams amb un tipus mínim del 20% i màxim del 56%. És a dir, els contribuents situats en els extrems es beneficiaran d'una reducció del 10% en el cas de les rendes més baixes i del 14% en el de les més altes, només com a conseqüència del canvi de tarifes.

Per a les rendes del treball es va establir l'obligació de declarar a partir de 3.500.000 pessetes. Desapareixien les deduccions de la quota liquidable i se substituïen per una deducció sobre la base imposable segons el nivell de renda: 500.000 pessetes per les rendes inferiors a 1.350.000 pessetes; de 375.000 a 500.000 pessetes per les rendes entre 1.350.000 i 2.000.000 de pessetes; 375.000 pessetes per les rendes superiors als 2.000.000 de pessetes. Les deduccions eren superiors en cas de discapacitats i hi podia haver una deducció addicional per despeses de defensa jurídica, fins a 50.000 pessetes. Anteriorment es restava un 5% del sou brut de la base imposable amb un límit de 250.000 pessetes i es deduïen 27.000 pessetes de la quota liquidable.

D'altra banda, s’establia un nou sistema per calcular les retencions a compte, que baixaven més que la tarifa (un 17,5%) amb l’objectiu de reduir el nombre de declaracions amb dret a devolució i evitar que la majoria de ciutadans haguessin d’avançar diners a la hisenda pública. Per afinar més les retencions, se substituïen les taules lineals anteriorment en vigor i s’obligava a les empreses a calcular una minideclaració de renda de cada treballador per tal de descomptar dels ingressos bruts una quantitat més ajustada al que finalment li correspondria pagar a cadascú.

En el cas de les rendes del capital es va suprimir la reducció general de 29.000 pessetes i es va mantenir la retenció general del 25% sobre interessos i dividends. Els rendiments del capital obtinguts en menys de dos anys tributarien per la tarifa general i la resta es podrien reduir en un 30% abans de sumar-los a les rendes de l'exercici. Anteriorment totes les rendes del capital tributaven a la tarifa general. En el cas dels dividends es mantenia la deducció per doble imposició i s’establia que els fons d'inversió invertits en paradisos fiscals haurien de tributar cada any com si el contribuent es vengués la participació. D'altra banda, s'eliminava l’exempció per reinversió de les plusvàlues obtingudes per la venda dels actius empresarials, però es permetia diferir-ne la tributació.

Pel que fa a les assegurances de vida a més de set anys passarien a tributar per un 40% de la prestació quan es cobressin en una única vegada però s'aplicarien coeficients reductors quan es cobressin en forma de renda. D'altra banda, es va fixar una reducció important sobre els interessos obtinguts amb dipòsits bancaris de més de dos anys de durada; això podria provocar el desenvolupament de nous productes financers amb dipòsits a més de dos anys.

Alguns dels canvis més importants es produïren en el camp de l'habitatge que ja deixava de ser considerat més com a generador de presumptes rendes i, per tant, desapareixia l’obligació de declarar com a ingrés un determinat percentatge del valor cadastral de l'habitatge en propietat. A més, desapareixia la deducció per lloguers i es modificava la desgravació per la compra de l'habitatge habitual que només desgravaria de la quota liquidable. Aquesta deducció passava a ser del 25% per a les primeres 750.000 pessetes invertides, més un altre 15% per a les següents 750.000, durant els dos primers anys. A partir del tercer any, les deduccions de les primeres 750.000 pessetes passaven a ser del 20% i es mantenia el 15% per a les segones. Tanmateix, es preveien compensacions per a les persones que varen comprar l'habitatge abans del 30 d'abril de 1998 si en sortissin perjudicades. Anteriorment, hi havia una deducció en la quota liquidable del 15% del capital destinat a la compra d'habitatge; els interessos per hipoteca es restaven de la base imposable; i s'havia d'imputar com a renda el 2% o el 1,1% del valor de l'habitatge.

Un altre canvi molt important es va produir en les deduccions generals de l'impost. Per començar es va establir un mínim vital per tal que el contribuent tributés segons la seva renda disponible després d’atendre les despeses que es consideraven inevitables per al manteniment personal i de la família. S’establia una deducció general de 550.000 pessetes (650.000 pels més grans de 65 anys i de 850.000 a 1.150.000 per a les persones discapacitades). També hi havia deduccions de 200.000 pessetes pel primer i el segon fills menors de 25 anys i de 300.000 pessetes per al tercer i successius, a més de 25.000 si els fills tenien entre 3 i 16 anys o 50.000 si son menors de tres anys; anteriorment. Anteriorment, aquestes deduccions eren de 25.000 pessetes pel primer fill, de 35.000 pessetes pel segon i de 50.000 pessetes pel tercer i successius. Es va establir també una deducció per cònjuge de 550.000 pessetes en el cas de declaració conjunta. Hi havia també una deducció addicional de 100.000 per ascendent a càrrec i de 300.000 a 600.000 per discapacitat a càrrec; anteriorment, aquestes deduccions eren de entre 16.500 i 32.900 pessetes en el primer cas i de 56.000 pessetes en el segon. Finalment en el nou IRPF van desaparèixer les deduccions per despeses de malaltia que anteriorment podien arribar fins a un 15% del total de les mateixes.

Algunes altres novetats van ser que no es podia partir el període impositiu per matrimoni o divorci; que desapareixien totes les deduccions de la quota liquidable, excepte les ja esmentades per habitatge, dividends, les de caràcter empresarial o els donatius, i que les pensions de manutenció de fills en cas de separació tributarien al marge de la resta d'ingressos.

Els experts tendien a dir que el nou impost discriminava a favor de les rendes del treball i de les pensions, tant per l'augment de les deduccions sobre la base imposable com per la simplificació de les obligacions formals per a aquest tips de renda, tot i que aquestes rendes continuarien aportant la major part de la recaptació de l'impost.