Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Centenars d'albanesos al port de Durres esperant ser evacuats en vaixell

El candidat del Partit Socialista, Fatos Nano, saluda uns dels seus seguidors abans de les eleccions

Seguidors del Partit Democràtic d'Albània mostren el seu suport al candidat a la reelecció

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alexander Meksi (1)
Bashkim Fino (2)
Enver Hoxha (1)
Fatos Nano (5)
Franz Vranitzky (4)
Leka I Zogu i Apponyi de Nagy-Apponyi (2)
Ramiz Alia (2)
Sali Berisha (17)
Entitats Entitats
Fons Monetari Internacional (136)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (38)
Parlament d`Albània (2)
Partit Democràtic albanès (3)
Partit Socialdemòcrata d'Albania (1)
Partit Socialista d'Albania (2)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Albània (35)
48 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
La revolta de les piràmides
Albània
El 1997, Albània va viure una greu crisi econòmica i social. La població albanesa, que tenia la renda per càpita més baixa d’Europa (670 dòlars anuals), va protagonitzar una revolta generalitzada que va causar més de 2.000 morts i va obligar a la intervenció de forces internacionals per pacificar el país i garantir la celebració d’unes eleccions democràtiques. La revolta va esclatar després que s’ensorressin un conjunt d’empreses financeres piramidals organitzades per grups mafiosos amb la connivència del poder que en els anys anteriors havien aconseguit atreure els minsos estalvis de la població albanesa amb la promesa de pagar uns elevadíssims interessos.

La revolta va esclatar a mitjans de gener i, després de mesos d’enfrontaments durant els quals bona part del territori albanès va quedar fora del control del govern, la intervenció de les forces de pacificació de l’OSCE i la celebració d’unes eleccions generals anticipades els dies 29 de juny i 6 de juliol de 1997 van permetre foragitar del poder el Partit Democràtic i el seu president, Sali Berisha, als que l’oposició socialista guanyadora de la convocatòria i el conjunt del poble albanès consideraven responsables del carreró sense sortida en que es trobava el país.

Però la crisi albanesa tenia arrels molt més fondes. Malgrat la seva pertinença geogràfica a Europa Albània tenia una història completament diferent a la del seus veïns. Sotmesa durant més de 500 anys al domini turc, es va mantenir, fins la proclamació de la seva independència, el 1912, lluny de qualsevol influència europea. El 1944, el partisà Enver Hoxha va implantar un règim comunista molt sever i el país va tornar a caure en l'aïllament, oscil·lant entre la influència soviètica i la xinesa. La mort de Hoxha el 1985 i la seva substitució per Ramiz Alia va produir alguns canvis com l’ingrés d'Albània a la CSCE i l'establiment de relacions diplomàtiques amb Washington i Moscou, així com l'autorització del pluripartidisme que va acompanyar la caiguda la caiguda del bloc de l'est, però, Albània continuava essent el país més pobre d’Europa , amb una indústria obsoleta, una agricultura de subsistència i unes infrastructures deficients.

A principis dels norantes, després de la desfeta de Iugoslàvia i la proclamació de la independència d’Eslovènia i Croàcia, la divisió confessional (musulmans, cristians, cristians ortodoxos) i tribal (ghegs, tosks, kosovars) dels albanesos semblava ser el factor més preocupant pel seu futur, inserida com estava entre el Kosovo albanès, dominat per la minoria sèrbia, i la Macedònia encorsetada per grecs i serbis. Però els problemes no van venir d’aquest cantó.

El successor d'Alia, Fatos Nano, va ser desplaçat del poder en els primeres eleccions lliures celebrades al país el mes de març de 1992 que van ser guanyades pel nou Partit Democràtic de Sali Berisha, que va ser nomenat president i va prometre l'occidentalització ràpida del país, propiciant la seva integració al Consell d'Europa i a l'Associació per a la Pau de l'OTAN. Aquest comportament li va valer la confiança de la comunitat internacional, que el 1993 li va concedir ajudes per valor de 2.500 milions de dòlars, a través de l’ FMI i la UE.

Durant la guerra dels Balcans, en lloc de modernitzar realment l'economia del país, Berisha va permetre que es desenvolupés una mena d’economia de l'estraperlo fonamentada en el tràfic d’armes i carburants, que va afavorir l’aparició de màfies locals emparentades amb l'administració que els donava aixopluc. Inicialment, els resultats no van ser pas desfavorables i Albània va aconseguir entre 1993 i 1995 un índex de creixement del 12%.

El 1994 la mateixes màfies que controlaven el país van recórrer, amb el vist-i-plau governamental, al sistema de les piràmides financeres per blanquejar els seus guanys i recaptar nous ingressos. La perspectiva de multiplicar el capital en pocs mesos (30% mensual, 500% anual acumulat), va animar als albanesos a cedir els seus estalvis, confiant en les promeses del propi president Berisha que apareixia públicament com l’avalador d’aquestes institucions financeres.

El maig de 1996 Berisha va convocar unes noves eleccions on el seu Partit Democràtic va obtenir 122 dels 140 escons del Parlament i davant les denúncies de frau fetes per l'oposició agrupada en el Fòrum Democràtic, Berisha va instaurar la censura de tots els mitjans de comunicació.

A principis del 1997, la piràmide financera va fer fallida total i va deixar un forat de 50.000 milions de pessetes, com a conseqüència de l’evasió dels fons obtinguts cap a Suïssa o Itàlia i el trencament de la roda de pagament d'interessos. La reacció popular va ser molt violenta, en haver perdut per aquest sistema tots els seus estalvis i propietats. Sobretot al sud del país, d’on eren el gruix d’ afectats, va iniciar-se un procés de rebel·lió que va començar amb manifestacions, va continuar amb la presa de les casernes militars i va acabar amb l’ocupació de pobles i localitats.

L'1 d'abril, els sublevats controlaven les ciutats de Valona, Himare, Tepelene, Girokastra, Delvina, Permet, Berat i Saranda, al sud i les de Fierce, Tropoje i Kukes, al nord, i havien creat un Comitè de Salvació Nacional d'Albània que controlava el 30% del territori albanès. A Tirana regnava el caos mentre al port de Durres s'aplegaven milers i milers de persones que volien fugir en vaixell a Itàlia, entre les que es trobaven les famílies d'algun membre del govern de Berisha, així com els fills d'aquest. Itàlia, per la seva banda, havia començat a posar traves a l'arribada d'albanesos, des del 1991 ja n’havia acollit més de 30.000.

Mentrestant, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) havia enviat un representant, Franz Vranitzky, per negociar amb el president Berisha una solució al conflicte. El primer ministre, Alexander Meksi va ser substituït per l'excomunista Bashkim Fino, que el 18 d'abril va anunciar la celebració de noves eleccions i l'alliberament de l'antic primer ministre comunista Fatos Nano, que havia estat empresonat el 1993, juntament amb Ramiz Alia i la vídua d’Hoxha.

Paral·lelament, el 15 d'abril va arribar a Albània un contingent internacional de 6.000 soldats, sota el control de l'OSCE, que tenien per missió restaurar l’ordre i garantir la celebració de les eleccions legislatives convocades pel 29 de juny i el 6 de juliol, mentre Berisha prometia formalment de dimitir del seu càrrec si el seu partit perdia la convocatòria.

Els resultats van ser totalment favorables al Partit Socialista d’Albània, dirigit per Fatos Nano, que va aconseguir, ja en la primera volta, 63 dels 115 escons que s'escollien pel sistema majoritari i 22 dels 40 escons adjudicats pel sistema proporcional. A la segona volta, la seva majoria va augmentar fins a un total de 118 escons, mentre el Partit Demòcrata de Berisha només n'aconseguia 24 i 13 la resta de partits i diputats no alineats.

Les eleccions van anar acompanyades d'un referèndum sobre el retorn de la monarquia al país que, d’acord amb l'OSCE, havia promogut l’hereu del tro d’Albània, Leka I d'Albània, fill del monarca Zog I d'Albània a qui els italians havien expulsat del país el 1939. L’opció monàrquica va obtenir només el 23% dels vots.

Els observadors de l'OCSE van certificar la transparència del procés electoral i va forçar la dimissió de Berisha que es va produir el 23 de juliol, el mateix dia que es constituïa el nou parlament. Al seu lloc va ser elegit el fins llavors secretari general del Partit Socialdemòcrata, Rexhep Mejdani, que va obtenir els suport de 110 dels 155 diputats de la Cambra. Mejdani, de 52 anys, matemàtic de professió i de tendència moderada, havia estat elegit a la secretaria general en el congrés de la formació de 1996 i havia fet campanya sota l’eslògan: "Estem en contra d'un rei com a president i d'un president que sigui com un rei".