Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Joan Laporta, nou president del F.C. Barcelona pocs minuts després de saber-se els resultats electorals

Vídeos Vídeos
Joan Laporta president del Barça
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Futbol (1129)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Aitor Beguiristáin Mújica (6)
David Beckham (11)
Enric Reyna (12)
Enric Llaudet (3)
Frank Rijkaard (31)
Frank De Boer (17)
Jaume Llauradó (22)
Joan Laporta (171)
Joan Gaspart (62)
Jordi Majó (4)
Jordi Casas (3)
Jordi Medina (4)
Josep Martínez-Rovira (4)
Josep Lluís Núñez (63)
Josep Maria Minguella (5)
Juan Pablo Sorín (2)
Lluís Bassat (18)
Louis Van Gaal (51)
Radomir Antic (8)
Ramon Fuster (1)
Ronaldo de Assís Moreira (42)
Rüstü Reçber (2)
Salvador Alemany (18)
Entitats Entitats
Boixos Nois (5)
Club Atlético Boca Juniors (7)
Copa Catalunya de futbol (20)
Elefant Blau (10)
Futbol Club Barcelona (971)
Juventus de Torí (23)
Manchester United (24)
Reial Club Deportiu Espanyol (194)
Società Sportiva Lazio (3)
Trofeu Joan Gamper (18)
UEFA Champions League (133)
72 lectures d'aquest article
17 impressions d'aquest article
La solució Laporta
Barça
A principi del 2003, la crisi esportiva i social del FC Barcelona va arribar a extrems mai vistos. A final de gener, quan faltaven cinc mesos per finalitzar la temporada, el primer equip de futbol era a vint punts del líder i a tres punts del descens, i ni el president, Joan Gaspart, ni l’entrenador, Louis van Gaal, gaudien de la confiança de l’afició. En un intent per redreçar la situació, Gaspart va substituir Van Gaal pel tècnic serbi Radomir Antic, alhora que es procedia al fixatge del lateral esquerre de la selecció argentina, Juan Pablo Sorín, 39 vegades internacional i titular del Mundial anterior. Sorín arribava del Lazio, on havia estat cedit pel Cruzeiro.

Aquestes accions, però, no van aconseguir aturar la crisi. Tot i que en el terreny esportiu s’aconseguiria mig salvar la temporada, la situació de la directiva era insostenible. El 3 de febrer, l’exdirectiu del club Ramon Fuster va anunciar un vot de censura al president. La junta el va rebutjar, acollint-se als estatuts del club, però l’endemà va dimitir Salvador Alemany, el sisè vicepresident del club a deixar la junta des que Gaspart havia accedit a la presidència el juliol del 2000. Finalment, Gaspart va anunciar que deixaria el càrrec a l’assemblea de compromissaris que havia de fer-se al març, i que convocaria eleccions per a final de temporada. Després d’un llarg estira-i-arronsa, es va acabar nomenant un president interí, Enric Reyna, mentre es fixaven les eleccions per al 15 de juny. Gaspart abandonava així el club, després d’una llarga trajectòria de més de vint anys com a directiu i de molts anys d’haver actuat com a mà dreta de l’anterior president, Josep Lluís Núñez.

En aquest context de dimissions i de campanya per a la nova presidència, a l’abril el Barça va ser eliminat de la Lliga de Campions en perdre per 1-2 en el partit de tornada dels quarts de final disputat al Camp Nou contra la Juventus. D’aquesta manera, els blaugranes quedaven fora de la competició per quarta temporada consecutiva, amb l’agreujant que la situació del club a la Lliga no permetia confiar a classificar-se per a la Champions de l’any següent.

El 6 de maig la junta presidida per Reyna també va dimitir i es va crear, d’acord amb els estatuts del club, una comissió gestora encarregada exclusivament de preparar les eleccions. La campanya per a la presidència del Barça es va configurar amb la presentació, el 31 de maig, de vuit precandidats, que van aportar 31.000 firmes, gairebé un terç del cens. Lluís Bassat es va endur la majoria de signatures, 9.894, seguit de Jaume Llauradó, amb 6.028, i Joan Laporta, amb 5.725. Josep Martínez-Rovira, Josep Maria Minguella i Jordi Majó també van recollir prou suport per presentar-se, mentre que les canidatures de Jordi Casas i Jordi Medina no van poder superar el llistó de 1.529 firmes establert.

Una campanya amb sis candidats era un fer insòlit i tots els entesos asseguraven que la dispersió de vot jugaria a favor del candidat més ben situat, Lluís Bassat, que el 2000 ja s’havia enfrontat a Gaspart i que apareixia com l’alternativa natural. Les enquestes que publicaven els mitjans donaven Bassat com a guanyador per una majoria aclaparadora. Però, de mica en mica, Joan Laporta, que havia encapçalat el grup de l’Elefant Blau i que en les anteriors eleccions havia anat a la candidatura de Bassat, va anar captivant l’electorat amb un estil jove i directe, amb un projecte coherent des del punt de vista econòmic, que combinava propostes trencadores, com ara no renunciar a dur publicitat a la samarreta, amb projectes engrescadors (com el possible fitxatge de David Beckham), amb un equip jove i competent, i amb una proposta catalanista desacomplexada. Els debats entre els candidats organitzats per diversos mitjans de comunicació van acabar de decantar la balança a favor de Laporta.

El 15 de juny Joan Laporta va ser proclament nou president del Barça, en aconseguir el 52,57% dels vots. Bassat va quedar segon, amb poc més del 30% dels sufragis, seguit de Jordi Majó, que no va arribar al 5%. L’índex de participació registrat en les sisenes eleccions democràtiques del club va ser del 54,72%, el més alt de la història, i això evidenciava l’interès i l’expectació que s’havien generat.

La primera decisió de Laporta va ser nomenar Txiki Begiristain com a director tècnic del Barça, fins a completar el seu equip i el seu pla directiu.

Laporta va prendre possessió del càrrec el 22 de juny, i la primera acció com a president va ser incorporar com a entrenador del club l’holandès Frank Rijkaard, que va firmar per quatre temporades. El mateix dia va ser acomiadat Radomir Antic, juntament amb el central holandès Frank de Boer. Laporta no va poder aconseguir, però, fitxar Beckham, que va preferir anar al Reial Madrid i va obligar a desfer el preacord que Laporta tenia amb el Manchester. La decepció de veure com Beckham anava a l’etern rival va quedar compensada ben aviat amb el fitxatge de Ronaldinho per cinc temporades, que es va incorporar al club el 19 de juliol del 2003. L’equip es va reforçar també amb el porter Rüstü Reçber, amb fitxatges de joves promeses del futbol europeu i amb el pas al primer equip de jugadors del planter. Semblava clar que en l’aspecte esportiu la nova junta optava per un projecte a llarg termini. Ho feia per convicció, però també per necessitat.

La caixa del club estava buida i els deutes s’havien anat acumulant. A principi d’agost, la junta presidida per Laporta va comunicar als socis i a l’afició que el dèficit acumulat era de 164 milions d’euros i va aprovar un pressupost per a la temporada següent de 162,7 milions d’euros, inferior a l’últim de l’anterior directiva. Es trencava així la dinàmica d’anar augmentant el pressupost cada any per després no complir-lo, ja que els ingressos acabaven sent inferiors als pressupostats i les despeses, superiors. La nova junta es va comprometre formalment a complir el pressupost i consolidar el dèficit zero en les finances del club.

Pocs dies després d’això, el 15 d’agost, el club va haver de lamentar la mort de l’expresident blaugrana Enric Llaudet als 86 anys. Llaudet havia estat president durant sis anys i mig (1961-1968) i era recordat per haver aconseguit la requalificació del camp de les Corts, per la seva venda per 226 milions de pessetes el 1966, que va contribuir a consolidar la situació econòmica del club, i per la creació del Trofeu Joan Gamper, també al 1966. Justament, en l’edició 2003, va ser el primer trofeu que el nou Barça va aconseguir a l’imposar-se al Camp Nou i a la tanda de penals a Boca Juniors el 22 d’agost. Quatre dies més tard, també va guanyar per 1-0 la Copa Catalunya davant l’Espanyol, en un partit celebrat al camp Municipal de Montilivi (Girona) davant de 10.000 espectadors.

En l’inici de la nova temporada, Laporta va decidir fer front als petits nuclis de seguidors violents del Barça i va proclamar una política de tolerància zero amb la violència. Això li va valer les crítiques, les amenaces i els insults dels sectors radicals del club aplegats entorn dels Boixos Nois, però va reforçar el suport del conjunt de l’afició, que veia amb bons ulls aquesta política de fermesa. En aquest terreny i en altres, els socis i seguidors van reaccionar amb un entusiame que feia anys que no es veia entre la massa social blaugrana. Així, per exemple, la iniciativa de convertir cada partit en un esdeveniment incorporant sempre una festa prèvia i la interpretació de l’himne del barça per un músic o un conjunt català dels estils més diversos, van ser vistos com l’inici d’una nova era de sintonia entre la directiva, els seguidors i el país. Una sintonia que no es va trencar malgrat que a l’inici de la lliga 2003-2004 els resultats esportius no van ser gaire engrescadors.