Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Joan Becat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Euro, conversió monetària (96)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Jacques Delors (14)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
Unió Europea (1018)
39 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
La Unió Europea



Joan Becat

Any de transició. Tots ho són. Llevat de casos comptats, hi ha revolucions? Però 1994 mereix aquest qualificatiu més que d'altres, amb un regust de fi d'una època i molts indicis d'una nova etapa per la Unió Europea. A la Comissió Europea de Brussel•les s'acaba la presidència de Jacques Delors i, amb ella, una concepció voluntarista i gairebé subversiva de la construcció europea. Els Estats manaran encara més d'ara endavant, perquè difícilment es trobarà un nou president amb prestigi que els planti cara. Però es trobaran malgrat tot encotillats per les recents avançades d'Europa. Delors deixa la nova Unió Europea en estat de marxa després de la metamorfosi del 1993, ampliada, amb més petits Estats, cosa que reforça i compensa alhora el pes dels grans.

1994 va ser un any d'eleccions europees. Progressen les dretes però els socialistes europeus són sempre el primer grup. Al Parlament d'Estrasburg li vénen cada cop més ganes de jugar a l'assemblea deliberant, utilitzant l'arma del vot del pressupost anual. Després de negociacions breus i sense gaires tensions, els ciutadans de quatre Estats votaven per aprovar l'entrada dins la Unió. Tres diran que sí, Àustria, Suècia i la llunyana Finlàndia, que s'emancipava d'aquesta manera d'una tutela de Rússia disfressada de neutralitat obligada, que durava des del final de la Segona Guerra Mundial. Serà l'Europa dels quinze, i quinze són quinze.

Però Noruega va gosar dir que no, amb una circumstància agreujant: és una recidivista perquè ja havia refusat l'entrada fa dotze anys. Dins els mitjans de comunicació, els comentaris oscil•laven entre broma i escàndol: ¿com pot ser que un Estat petit i vulnerable pugui pretendre quedar gairebé sol fora de la Unió Europea? El vot va ser molt ajustat, i dins els arguments van sortir la qüestió de la pesca, el futur dels armaments comercials, la por de perdre el control de les pròpies decisions, el conjunt amanit per la seguretat que dóna l'extracció del petroli i la convicció que la Unió Europea acceptarà de pactar malgrat tot un acord comercial. Passi el que passi, durant els anys que vénen, Noruega serà un cas de laboratori a seguir de prop.

Amb l'ampliació, entren democràcies consolidades. La Unió Europea serà potser més ferma enfront dels mancaments als drets humans, perquè 1994 va ser l'any de la presidència de Grècia i, per via de conseqüència, un any més d'impotència dins els Balcans. L'escàndol es fa més banal i, per més gent, més tolerable. També la nova Unió Europea mirarà més cap a l'est, per efecte de les necessàries osmosi i autoprotecció, perquè tots els nous membres estan en contacte directe amb els Estats ex-comunistes. Són un mercat de proximitat i cal estabilitzar les seves recents evolucions, per raons de seguretat política i d'estabilitat social, tant d'un costat com de l'altre, per exemple per evitar migracions brutals. Fins ara només Alemanya tenia l'est a casa seva.

Per tant, definitivament, la Unió Europea no serà més del Sud, si és que ho va ser en algun moment. Espanya ho va veure clar ja el 1992, i va intentar desesperadament de garantir les situacions adquirides i de fer aprofundir la política social, però sense èxit. D'ara endavant caldrà compartir subvencions. França és definitivament al nord. Qui en podia dubtar? Els seus nous dirigents i les majories que els secunden accentuaran aquesta tendència. La pèrdua de pes relatiu del Mediterrani no es pot compensar per una ampliació cap al Magrib o Turquia: seria possible o desitjable?

Potser 1994 serà recordat com l'any de la consolidació de la fantàstica obertura per a la gent de les fronteres internes. El cuc és dins la poma. L'aplicació de l'Acta Única tira endavant i les fronteres s'obren sense gaires reaccions. La gent, com les empreses, s'acostumen a participar en l'economia dels països veïns i canvien d'estratègies. Per primera vegada els drets de la gent, com la feina, els títols, el domicili, l'ús dels propis diners, es garanteixen arreu d'Europa, després de ser limitats a l'Estat propi, cosa que feia de cada ciutadà europeu un estranger a gairebé tot Europa. Arreu els moviments transfronterers són més nombrosos. Cada Estat membre organitza, amb més o menys reticència, els primers vots d'estrangers a unes eleccions. Signe dels temps, la casualitat vol que siguin les europees.

Després dels grans debats dels dos anys anteriors a propòsit del Tractat de Maastricht, de la moneda única i de la necessària convergència econòmica, 1994 és l'any de la crua realitat. Pocs Estats compleixen els requisits i molts no semblen convençuts de la necessitat de fer sacrificis per aconseguir-los. Diverses monedes floten, la lliura i la lira surten de la serp monetària europea, hi ha una cascada de devaluacions. La moneda única es veu més difícil d'instal•lar o per més endavant. Paral•lelament, de manera insidiosa, s'arrela la teoria que l'Europa monetària es podria fer a dues velocitats, els que podran i els altres, que quedaran despenjats. Per primera vegada seria admetre una fractura i crear noves fronteres internes, quan fins ara només se'n treia. Com per l'ampolla mig plena o mig buida, si es veu com una manera de crear un nucli fort, una locomotora que tirarà endavant els altres vagons, es pot considerar com una solució pragmàtica, però també pot significar l'abandó d'uns principis bàsics de la construcció europea: decisions unànimes, solucions comunes i solidaritat entre els membres. Potser és un assaig de pre-adaptació a noves ampliacions vers l'Europa central i oriental, on caldrà admetre velocitats diferents.

A casa nostra la devaluació de la pesseta limita l'onada de compradors de les comarques gironines a Perpinyà. La Cerdanya viu els primers intents d'accions comunes i les primeres incomprensions de les Administracions estatals enfront d'aquest fenomen insòlit. Al cap d'un any ja ens hem acostumat a veure Andorra a l'ONU, i la seva entrada al Consell d'Europa ja no és gran notícia per a la premsa barcelonina, encara que es tracti de la consecració d'un país català per les democràcies del nostre continent. A l'UCE de Prada, vint-i-sis anys després de la seva naixença, els rectors declaren públicament que volen implicar de debò les seves universitats dins l'única universitat pancatalana. ¿Ajudaran a consolidar encara més una institució unitària o pugen dins l'únic tren que funciona? A Europa, un rere l'altre, d'Anglaterra a Suècia, passant per Grècia i Espanya, els Estats de l'EFTA han fet el mateix. Ja s'apropen els quaranta anys del Tractat de Roma. Passos comptats i transicions.