Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Biografia

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Andreu Nin

Andreu Nin

Andreu Nin

Andreu Nin

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Andreu Nin (7)
Joaquim Maurín (1)
Josif Stalin (3)
Lev Trotsky (1)
Entitats Entitats
Bloc Obrer Camperol (1)
Confederació Nacional del Treball (8)
Federació Anarquista Ibèrica (2)
Federació Obrera d’Unitat Sindical (1)
Internacional Sindical Roja (1)
Partit Comunista de l’URSS (2)
Partit Obrer d´Unificació Marxista (5)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Federal Nacionalista Republicana (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
67 lectures d'aquest article
38 impressions d'aquest article
Andreu Nin
La valentia d’un revolucionari heterodox entre molts fronts




(4 de febrer de 1892, Vendrell – 22 de juny a 21 de juliol? de 1937, Alcalá de Henares?)

Roger Tugas
@rogertugas

El relat de la curta vida d’Andreu Nin és el d’un revolucionari tenaç, valent i lúcid a la recerca d’una plataforma política que li permeti avançar cap al comunisme des de posicions ortodoxes i sense vassallatges inqüestionables a cap líder extern. És potser per això que, davant l’immens reconeixement de tots els sectors de l’esquerra nacional i internacional a la seva figura i de les seves crides a unificar les lluites de les formacions revolucionàries, al final de la seva vida es va trobar entre tants fronts enemics i uns suports tan febles al costat.

Nascut el 1882 al Vendrell (Baix Penedès), de petit Nin volia ser sabater i músic com el seu pare, amic de Pau Casals, però finalment va optar per estudiar magisteri. Iniciat també en l’esperantisme i bregat en actes de lectura i debat amb persones més grans, la primera font política de la que va beure va ser del catalanisme, un pensament que ja defensava a través d’articles en revistes locals i que no l’abandonaria en tota la vida, i va protagonitzar la primera acció revolucionària als 17 anys. En plena festa major del Vendrell, va capitanejar un grup de joves que van intentar volar un pont per on havia de transitar un tren militar que reforçaria la guarnició destinada a frenar la Setmana Tràgica a Barcelona. L’acció no va reeixir i els soldats van matar un jove a trets i en van ferir uns quants més. Va ser una acció colpidora que ja feia intuir el seu futur tarannà.

Un any després, el 1910, Nin va anar a estudiar a Barcelona, un desig que feia temps que tenia, i ja el 1911 es va integrar en la seva primera organització política, la Unió Federal Nacionalista Republicana, i va arribar a ser un dels dirigents de les seves joventuts. En aquesta etapa va començar a exercir de periodista i bastir part del seu ideari com a pedagog, que passava per defensar el català a l’ensenyament i la implantació d’una educació que fomentés el canvi social. Tot i això, aviat es va sentir incòmode en el si dels federals, especialment pel ràpid gir ideològic cap a l’esquerra del jove Nin, i se’n va anar desvinculant fins optar per fer el salt cap a la federació catalana del PSOE el 1913, una formació llavors molt minoritària.

Com a militant socialista va mantenir la seva actitud heterodoxa i no va acabar d’assumir mai l’ideari del partit. Per una banda, va tenir agres discussions sobre els drets nacionals de Catalunya en un PSOE profundament centralista i, per l’altra, cada vegada més va situar-se en l’ala més esquerrana d’uns socialistes que caminaven cap a la moderació.

Quan el 1919 el PSOE va decidir no fer costat a la revolució russa i a l’URSS, tot i els intents de Nin, va optar per deixar el partit i embrancar-se en el sindicalisme, la seva altra gran passió política durant tota la vida, i va entrar a les files de la CNT. Era l’època del pistolerisme i de forts disturbis al carrer, pel que va arribar a passar set mesos a la presó, però el 1921 va formar part de la delegació llibertaria que va viatjar a Moscou per formalitzar l’entrada de la CNT a la Internacional Sindical Roja (ISR), a l’òrbita de la URSS.

Posteriorment, militants llibertaris van tombar la decisió i el sindicat en va sortir, però Nin ja no tornaria a Catalunya fins el 1930. Davant la bona impressió que va despertar als dirigents soviètics, es va quedar a la capital russa com a secretari general adjunt de la ISR i delegat del PCUS.

El 1923 va realitzar el primer anàlisi marxista del feixisme, que començava a colpejar Europa, però va cavar la seva tomba quan va decidir posicionar-se al costat de Trotsky en el conflicte que aquest mantenia amb Stalin. Aquesta discrepància oberta amb l’elit de l’URSS li fa començar a perdre pes a la ISR el 1926 i, dos anys més tard, és expulsat de l’organització sindical i del PCUS. Ja enfrontat amb l’oficialitat soviètica, va entrar a formar part del primer Buró de l’Oposició trotskista i va ser expulsat de Moscou.

El 1930 va tornar a Catalunya, on va començar a col•laborar amb la Federació Comunista Catalano-Balear del seu amic Joaquim Maurín, una entesa que es trenca l’any següent quan aquest conflueix amb el Partit Comunista Català per crear el Bloc Obrer i Camperol (BOC), de tendència separatista. Llavors, Nin impulsa l’Esquerra Comunista, tal com li reclamaven Trotsky i els altres trotskistes espanyols, per tenir un referent de l’Oposició a l’Estat. Tot i això, aquest partit assumeix el 1932 la necessitat d’avançar cap al unitat comunista i sindical i de defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya –una idea que globalment Nin va teoritzar a la seva obra més famosa, Els moviments d’emancipació nacional–. Trotski no veia clares aquestes postures i li reclamava una línia política allunyada de la realitat catalana i espanyola, pel que Nin i ell es van anar allunyant fins que el trencament va ser quasi total. Un punt clau de la divisió va ser la unificació, perseguida de feia temps per Nin, de l’Esquerra Comunista amb el BOC per crear el 1935 el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), una formació espanyola allunyada del conflicte internacional entre Stalin i Trotsky, tot i que obertament contrària a la burocratització i la tendència dictatorial de la URSS.

El POUM va participar el 1936 a les llistes del Front Popular, però renuncia a un lloc de sortida com a diputat per Terol per una confabulació del PSOE contra ell. Per contra, se centra en seguir buscant la unitat sindical a traves d’una conferència des d’on s’impulsa la Federació Obrera d’Unitat Sindical, que va aglutinar fins a 60.000 afiliats i que va erigir Nin com a secretari general.

Tanmateix, a l’inici de la guerra civil Maurín va ser empresonat i Nin va haver-lo de succeir com a secretari polític del POUM, tot i no disposar de la majoria de la direcció, que provenia del BOC. El dirigent comunista va formar part com a tal del Consell d’Economia de Catalunya, que va elaborar el pla de transformació socialista del país, i el setembre de 1936 va entrar al Govern de la Generalitat com a conseller de Justícia, des d’on va impulsar els Tribunals Populars i va aprovar altres mesures, com rebaixar la majoria d’edat als 18 anys.

El desembre, però, el POUM va ser expulsat de l’executiu per pressions del consolat de l’URSS i el seu braç polític, el PSUC, que l’acusaven de trotskista i quintacolumnista. Era l’inici d’una dura campanya estalinista contra el partit i contra Nin, de la qual la CNT s’hi va inhibir. Tot això, l’URSS no era l’únic front que pressionava Nin. Trotsky també li criticava la línia política i, a nivell intern, el pressionaven un sector menys esquerrà del POUM provinent del BOC i un altre d’esquerranista format per federacions de Barcelona i de les joventuts. El revolucionari català, que propugnava un Govern Obrer i Camperol format només per revolucionaris i que blindés les conquestes socialistes llavors en retrocés, estava enmig d’un tiroteig entre les seves diverses faccions.

La fita clau del conflicte va arribar arran dels fets de maig de 1937, quan es van produir els durs enfrontaments entre el POUM i la CNT-FAI, d’una banda, i el PSUC i ERC, de l’altre, llavors al govern de la Generalitat. En aquells aldarulls es van aixecar barricades i els primers van intentar, sense èxit, assaltar Telefónica. La formació de Nin i els anarquistes acusaven els partits del govern d’impulsar mesures contrarevolucionàries. Els estalinistes, però, van aprofitar la situació per culpar Nin i el seu partit de fomentar els disturbis en contra de la República espanyola, pel que el 15 de maig el PCE va demanar la dissolució del POUM i el 12 de juny se’n van detenir centenars de dirigents i se’n van assassinar desenes. Nin es trobava en el primer grup i va ser traslladat a Madrid en un complot dirigit pels delegats soviètics a l’Estat.

Dies de tortures a un hotel d’Alcalá de Henares no van servir perquè Nin s’autoinculpés i inculpés companys seus, pel que els soviètics van fingir un segrest per part de les forces feixistes i el van tancar en un soterrani, on van utilitzar mètodes encara més dràstics, també sense èxit. Algunes versions dels fets defensen que Nin va morir el 22 de juny, poc després del trasllat, però d’altres apunten a tot un mes més de tortures abans de l’execució. Sigui com sigui, una campanya internacional de suport en va exigir l’alliberament i fins i tot Trotsky en va subratllar la vàlua malgrat les diferències, sense massa conseqüències. El 29 d’octubre de 1938 la justícia republicana va absoldre el POUM i va negar qualsevol connexió del partit amb el feixisme, però igualment el va dissoldre en responsabilitzar-lo dels fets de maig. Nin, però, ja feia mesos que havia mort, culpable de ser un revolucionari heterodox i enfrontat el mateix temps al feixisme i al comunisme soviètic.