Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
El ministre Borrell supervisa l'arribada de l'aigua a Mallorca

El vaixell 'Cabo Prior' descarrega al port de Palma l'aigua no apta per el consum humà

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Agricultura, ramaderia, pesca (290)
Aigua, recursos hídrics, PHN (298)
Personatges Personatges
Bartomeu Reus (3)
Cristina Narbona (17)
Eduardo Zaplana (164)
Joan Miquel Nadal (11)
Josep Borrell (83)
Entitats Entitats
Coordinadora d`Organitzacions d`Agricultors Pagesos i Ramaders (11)
La Unió de Llauradors i Ramaders (2)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Castella-La Manxa (10)
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
Àrea Metropolitana de Barcelona (21)
Mallorca (Illes Balears) (95)
63 lectures d'aquest article
65 impressions d'aquest article
De l'Ebre a Mallorca, del Ronie a Catalunya, del Tajo al Segura
L'aigua
El 1995 els problemes de l'aigua van estar constantment presents en la vida catalana. El cas de Mallorca va ser el més espectacular donada la gran escassetat d'aigua que patia l'illa, concretament les ciutats de Palma i Calvià. Al País Valencià els dèficits d'aigua eren especialment intensos a les comarques del sud, on la sequera de la conca del Segura representava una greu pèrdua per als llauradors.
Però, a més llarg termini, tot el territori català podia patir greus problemes de falta d'aigua. Segons la Generalitat de Catalunya, el problema podia arribar a afectar l'àrea metropolitana de Barcelona a principis del segle XXI, i per buscar solucions per al futur l'Administració catalana va encetar, al mes de febrer, un estudi per avaluar la possibilitat de transvasar aigua des de la conca del Roine.

OPERACIÓ VAIXELL
A Palma de Mallorca les autoritats municipals estudiaven des de feia temps la possibilitat de construir una planta dessalinitzadora, única alternativa capaç a llarg termini de fer front al dèficit crònic d'aigua que patien la ciutat i el conjunt de l'illa. Però fins que la planta no estigués en funcionament, s'havien de prendre mesures urgents. A principis d'any es va estudiar la possibilitat de traslladar aigua de l'Ebre des del port de Tarragona en vaixell fins a Palma. El ministeri d'Obres Públiques es va comprometre a fer viable el projecte amb l'objectiu de suplir el dèficit que tenien Palma i Calvià. La iniciativa va suposar la firma d'un contracte entre els consorcis d'aigües de Tarragona i Palma.

Segons aquest contracte, Tarragona proporcionaria cada tres dies un mínim de 60.000 metres cúbics d'aigua a Palma -equivalent al 20% del consum diari de Palma i Calvià- i el consorci de l'aigua balear pagana 75 pessetes per cada metre cúbic subministrat. El subministrament per mar s'hauria de mantenir durant tres anys, fins que s'enllestissin les obres d'infraestructura necessàries per garantir la regularitat del cabal d'aigua als habitants de Palma i Calvià.
Un cop presa la decisió, el transport va ser encarregat al vaixell Móstoles, propietat de la naviliera Fernàndez Tàpies, amb una capacitat de 75.000 tones. Un cop a Palma, l'aigua es traspassaria a un vaixell cisterna, el Cabo Prior, des d'on aniria a parar a la xarxa urbana.

El 4 d'abril es va iniciar la primera càrrega, però els 30.000 metres cúbics que van arribar a Palma el dia 10 no van superar les anàlisis de qualitat que van fer els experts del consorci d'aigua de Palma. Sembla que el vaixell cisterna Cabo Prior havia estat pintat recentment i l'aigua s'havia contaminat lleument de dissolvent (94 micrograms per litre). El consorci d'aigües va decidir no distribuir l'aigua. Segons els experts, l'aigua podia servir perfectament per al regadiu de cultius, però les connexions per a aquest altre tipus de servei no estaven preparades, de manera que finalment es va optar per llençar els 30.000 metres cúbics d'aigua al mar.

El Govern Balear va assumir la responsabilitat de l'errada i va garantir que els problemes no es repetirien. No es va estalviar, però, les crítiques del govern aragonès, que sempre havia estat contrari al transvasament d'aigua de l'Ebre, i del consorci d'aigües de Tarragona. Per la seva banda, el ministre d'Obres Públiques del govern central, Josep Borrell, en va culpar el Govern Balear i es va eximir de qualsevol mena de responsabilitat en l'incident.

El 22 d'abril, el consorci d'aigües de Tarragona es va negar a portar ni un litre d'aigua més a Mallorca fins que el Govern Balear no garantís tècnicament la viabilitat del seu ús. El conseller balear d'Obres Públiques, Bartomeu Reus, va declarar que trobava "lògica" la decisió de l'alcalde de Tarragona i president del consorci de la ciutat, Joan Miquel Nadal, de no enviar més aigua, i va afegir que la solució era elegir conjuntament amb Tarragona una empresa d'anàlisis independent que informés sobre les condicions de l'aigua.

Tots els representants polítics de Mallorca van aprovar la decisió, si bé els representants d'Esquerra Unida a les illes van reiterar la seva opinió contrària a l'anomenada Operació Vaixell per resoldre els problemes d'aigua de Palma i Calvià. La naviliera, per la seva banda, amb l'objectiu de garantir la continuïtat del servei, va assumir totes les despeses de la frustrada operació del 9 d'abril i es va fer càrrec de la factura dels 30.000 metres cúbics d'aigua.

El Móstoles va fer un segon viatge dos mesos després, però llavors es van detectar altres problemes. Les bombes de Tarragona tardaven massa dies a carregar el vaixell, que, a més, no podia omplir del tot les seves bodegues perquè el calat del port de Palma no estava preparat per rebre amb prou seguretat un vaixell amb tantes tones de pes.

Mentrestant, a Mallorca l'escassetat d'aigua continuava, malgrat l'entrada en funcionament de la planta potabilitzadora de Son Tugones. Només quedaven les reserves dels pous salinitzats de Na Bruguera, i el nivell dels embassaments de Gorg Blau i Cúber era del 7%. Davant d'aquesta situació, el Govern Balear va decidir utilitzar a partir del 5 d'agost els pous salinitzats per pal·liar la mancança d'aigua. Una altra solució apuntada va ser comprar aigua als pagesos de la part forana de l'illa, però aquests no van acceptar la proposta.
La utilització dels pous salinitzats va implicar, a més, una crida ciutadana a l'estalvi d'aigua (reducció del 15%) i un abaratiment del subministrament, de tal manera que el preu del litre d'aigua va quedar al mateix nivell d'abans de I'1 de juliol, data en què es van apujar les tarifes confiant en l'èxit de l'Operació Vaixell.

Entre l'aigua obtinguda dels pous i la que s'aconseguia aportar per l'Operació vaixell, es va poder superar la forta demanda estiuenca. Els mesos de setembre i octubre hi va haver un volum de pluja superior a l'habitual, però insuficient per garantir el subministrament d'aigua, de manera que el 9 de novembre el conseller Bartomeu Reus va decidir mantenir en funcionament el transvasament marítim entre l'Ebre i Mallorca.

L'AIGUA DEL ROINE
Catalunya no tenia cap dèficit significatiu d'aigua gràcies al seu sistema d'embassaments i a la bona pluviositat dels anys anteriors. Però, de tota manera, la Generalitat de Catalunya va començar a estudiar la possibilitat de transvasar aigua des del Roine cap a Catalunya, a fi i efecte d'evitar els problemes d'abastament de l'àrea de Barcelona que podien presentar-se en els pròxims vint anys.
La Generalitat es va plantejar aquesta alternativa davant el bloqueig que havia patit l'anunciat transvasament de l'aigua de l'Ebre cap a Barcelona dins del Pla Hidrològic Nacional dissenyat pel govern de Madrid.

La Generalitat de Catalunya i les autoritats del Llenguadoc-Rosselló van encetar les converses sobre l'aigua del Roine al mes de febrer de 1995, i es van plantejar la utilització del canal d'abastament de Montpeller per fer arribar l'aigua a l'entorn de Barcelona.

Segons els estudis de viabilitat, el transvasament d'aigua del Roine tindria un cost de més de 200.000 milions de pessetes i suposaria la construcció d'una canonada de 300 quilòmetres de longitud entre Montpeller i Cardedeu, més uns quilòmetres de connexions amb els embassaments de Boadella, el Pasteral i Esponellà. L'obra permetria proveir Catalunya (àrea metropolitana de Barcelona, Maresme i comarques gironines) l'any 2012 a raó de 15 metres cúbics d'aigua per segon.

Els tècnics, a més, estudiaven dues possibilitats de traçat: o bé una canonada que correria paral·lela a la via del tren d'alta velocitat, o bé un túnel soterrat de 105 quilòmetres de longitud, que aprofitaria la inclinació natural del terreny. La Junta d'Aigües es decantava per aquesta segona solució perquè era la més econòmica, ja que no caldrien despeses addicionals d'energia elèctrica per bombar l'aigua.
El primer projecte estava pressupostat en 83.000 milions de pessetes i el segon en 63-000. Per la banda francesa, el cost de fer arribar l'aigua fins a la frontera estava xifrat en uns 150.000 milions de pessetes. El finançament previst era un 50% a càrrec de les Administracions i l'altre 50% a compte de l'explotació, amb un període màxim d'amortització de 50 anys.

L'estudi de viabilitat del projecte va ser finançat per la Unió Europea, dintre dels seus programes destinats a incrementar la cooperació transfronterera. El govern central, però, i molt especialment el ministre d'Obres Públiques, Josep Borrell, es van oposar insistentment a la possibilitat que la Generalitat fes venir aigua de França. Segons el ministeri, no calia recórrer a recursos externs per suplir les deficiències hidrològiques i, a més, el pla previst era antieconòmic, ja que els costos del transvasament de l'Ebre eren de només 50.000 milions de pessetes. Alhora, insistia en la possibilitat de fer arribar aigua de la Noguera Pallaresa. La Generalitat, segons el ministre Borrell, estava actuant "com un venedor de pàtries".

La direcció general d'Obres Hidràuliques de la Generalitat de Catalunya va recordar al ministre que les solucions proposades pel ministeri havien provocat les protestes de la comunitat aragonesa -que considerava l'Ebre un patrimoni exclusiu— i de les comunitats d'usuaris i regants de la Noguera Pallaresa -que temien perdre cabal d'aigua-, i va recalcar que, en tot cas, la Generalitat només s'havia limitat a estudiar una altra alternativa possible.

En el fons hi havia un problema polític: la possibilitat que la Generalitat de Catalunya resolgués problemes importants a través de Brussel·les, sense passar per Madrid, no era ben vista pel govern central.

LA SEQUERA
Però la posició de Josep Borrell s'explica també per la seva voluntat de resoldre els gravíssims problemes d'abastament d'aigua que patia el conjunt de l'Estat espanyol per mitjà del Pla Hidrològic Nacional. El problema era insostenible, amb nombroses poblacions andaluses patint restriccions permanents i amb uns danys al medi ambient que la secretària d'Estat de Medi Ambient, Cristina Narbona, va quantificar en 100.000 milions de pessetes anuals. A parer de Narbona, els danys principals eren els que patia el patrimoni forestal, amb la pèrdua de massa boscosa a causa dels incendis que la sequera afavoria, i sobretot la disminució de la productivitat de les terres agrícoles.

En aquest últim apartat cal destacar l'escassetat patida per les comarques del sud del País Valencià. Després de nombrosos enfrontaments entre la Generalitat Valenciana i les autoritats de Castella - la Manxa, el consell de ministres del 4 d'agost va aprovar un transvasament de 55 hectòmetres cúbics d'aigua de la conca del Tajo a la del Segura.

El president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana. va celebrar l'acord del govern afirmant que "l'aigua és de tots i s'ha d'enviar allà on faci falta". Per la seva banda, el coordinador general de la Unió de Llauradors - COAG a Alacant, Manel Cerdà, va manifestar que "l'acord del consell de ministres és positiu, però ve tard". A Castella - la Manxa la decisió va provocar una contundent protesta dels pagesos i de tots els partits polítics.