Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
L'actualitat a l'Alguer va estar centrada en el relleu al capdavant de la sindicatura

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Països Catalans (217)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Antonello Usai (1)
Antonello Fonesu (1)
Antoni Baldino (2)
Carles Sechí (2)
Enrico Loffedo (1)
Romano Prodi (88)
Entitats Entitats
Alguer Viu (1)
Olivera (Itàlia) (17)
Refundació Comunista (Alguer) (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
L`Alguer (Sardenya, Itàlia) (25)
37 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Elecció d'un nou síndic
L'Alguer
El 7 de juny de 1998, l’exdemocratacristià Tonino Baldino, va ser elegit nou síndic (alcalde) de la ciutat sarda de l’Alguer, encapçalant la candidatura d’un conjunt de partits de centre com els Socialistes Democràtics, el Partit Popular, el Partit Sard d’Acció i la Renovació per l’Alguer que va derrotar el síndic sortint, Carles Sechi, que es presentava com el candidat de la coalició formada pel Partit Democràtic de l’Esquerra (PDS) -columna vertebral de l’Olivera italiana- i per Alguer Viu, una formació local d’esquerres i ecologista.

Les eleccions municipals eren a dues voltes, la primera es va celebrar el 24 de maig i s’hi van presentar un total de cinc aspirants i tretze partits. A banda de Baldino i Sechi, els altres candidats eren el democristià Antonello Usai, el comunista Enrico Loffedo i l’empresari turístic i candidat del Pol de les Llibertats, Antonello Fonesu. En un primer moment, Fonesu s’havia perfilat com el màxim rival de Sechi, però, a la primera volta va ser desbancant per Baldino que va obtenir el 33,9% dels vots, mentre el fins llavors síndic de l’Alguer n’obtenia el 23,6%, només uns cinc-cents vots més que Fonesu.

La derrota de Sechi, de 52 anys, que havia estat alcalde des de juny del 1994, va ser atribuïda al seu poc encert a l’hora de presentar els èxits obtinguts en la lluita pels drets socials i culturals dels algueresos durant els seus anys de mandat, al front de la coalició formada pel PDS, Alguer Viu i Refundació Comunista. Sechi s’havia destacat en la lluita contra l’atur (que arribava a taxes del 20% el 1994, quan va començar el seu mandat) i en la recuperació de la imatge de la ciutat i la conservació de l’entorn natural, promovent una racionalització urbanística que limitava, entre d’altres coses, el nombre i l’alçada de les construccions turístiques.

Precisament, aquesta política de racionalització va ser presentada pels seus opositors com un fre a l’ocupació ja que limitava el creixement del sector de la construcció a la ciutat, un dels més significatius de sempre, i dificultava l’accés dels joves al món laboral. En les seves crítiques, Fonesu, per exemple, va apostar clarament pel “sacrifici territorial i ambiental” en favor de l’ocupació, mentre Baldino defensava l’ampliació de l’oferta turística a l’Alguer com una manera de promoure el futur desenvolupament de la ciutat.

Carles Sechi havia destacat també per la seva aposta per mantenir la catalanitat de l’Alguer i incrementar els vincles culturals i turístics amb el Països Catalans. Amb aquesta intenció havia tancat un seguit d’acords amb institucions i universitats catalanes. El darrer d’aquests acords havia estat l’assolit el 2 d’abril de 1998 amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), segons el qual l’Ajuntament de l’Alguer reconeixia l’autoritat lingüística de la institució i es comprometia a difondre’n la normativa a les escoles municipals, respectant, però, la varietat dialectal algueresa, sorgida de l’ocupació catalana de Sardenya el segle XIV i del posterior aïllament lingüístic de l’àrea d’influència catalana sofert amb la dominació borbònica de l’antic regne de Nàpols, primer, i de l’estat italià, més tard. El nou síndic, Tonino Baldino, no presentava un perfil catalanista però l’endemà mateix d’accedir al càrrec es va comprometre a mantenir la política cultural i lingüística del seu predecessor.

Al 1998, dels 40.000 habitants censats de l’Alguer, gairebé la meitat coneixia el català i un 35% l’entenia perfectament, si bé només un 10,3% el parlava regularment, xifra que baixava al 5 % entre els joves de 16 a 18 anys. El marc jurídic en que es movia la llengua catalana era difícil ja que encara no havia entrat en vigor la llei de promoció de les llengües de Sardenya, que regulava l’ús oficial del sard i el català a l’Alguer i que havia estat aprovada pel govern de Romano Prodi l’11 de setembre del 1997. La llei es trobava aturada al Tribunal Constitucional italià a causa del recurs d’inconstitucionalitat que havien presentat els partits estatalistes italians contra dels dos articles que parlaven de la introducció de les llengües minoritàries a les escoles i que, a parer seu, retallaven les competències del Ministeri d’Instrucció Pública.