Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Anton Maria Espadaler

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Futbol (1129)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Francisco Buyo (2)
Helenio Herrera (5)
Johan Cruyff (68)
Entitats Entitats
Associazione Calcio Milan (24)
FIFA World Cup (59)
Futbol Club Barcelona (971)
Lliga Futbol Professional Espanyola (153)
Real Madrid Club de Futbol (194)
Reial Saragossa Club de Futbol (31)
UEFA Champions League (133)
31 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
L'any de les grans xifres



Anton M. Espadaler

La Lliga havia començat, com cada temporada, enmig dels endèmics titubeigs a què obliga una preparació física que té en compte la intervenció en un torneig com la Copa d'Europa, agreujats per una competició comprimida per mor del Mundial. S'empatava a camps d'aquells que tant col•laboren a la victòria final -Albacete-, i es deixaven anar punts que es van acabar necessitant, sense que a més afavorissin el guanyador, com va ser el cas del Lleida. I així s'anava fent a l'espera de l'esclat anual coincidint amb la primavera, que és el que permetia fer un final de temporada exemplar des de tots els punts de vista. Així havia estat en els anys anteriors, de gloriosa recordació, i així havia de succeir enguany.

Tanmateix, heus ací que a principis de gener, un Reial Madrid que anava jugant amb la mentalitat d'equip de províncies, es va presentar al Camp Nou disposat a demostrar l'eficàcia d'un plantejament que pretenia d'assegurar com a mínim un puntet per partit, i se'n va endur un cabassat amb cinc gols. La cosa va ser celebrada fins al deliri. Però cal ser un dalinià molt expert i molt entrenat per poder analitzar bé les coses en aquest estat. Tothom va pensar que allò significava la represa del camí de l'èxit, quan qui va contemplar el partit sense més passió que l'analítica hauria hagut d'acceptar que mentre el partit mantingué la disciplina no hi va haver forma humana d'acostar-se a Buyo amb cara i ulls.

Aquest resultat no va servir absolutament per a res, ja que no va significar que s'avancés d'un parell de mesos l'esmentada arrencada primaveral. Al cap de poc temps, es va esdevenir un altre resultat contundent. A Saragossa, es va perdre per una xifra inusitada, escandalosa: sis a tres. Helenio Herrera hauria dit que era un resultat de tennis. Hom reaccionà com si es trobés davant d'una debacle, d'una ensulsiada sense precedents, com una patacada delatadora de tots els mals. I tanmateix, aquest punt de vista es revelà com a erroni.

El Barca, en efecte, va rebre sis gols en un partit en què el Saragossa xutà vuit vegades. Ara bé, aquesta derrota, des que Cruyff imposà un determinat estil a l'equip que obliga la defensa a avançar-se i deixa el porter força desvalgut, estava tan escrita, com que al porter li farien més d'un gol des de mig camp. No s'havia produït abans, però havia estat a punt de succeir més de dues i tres vegades. Era, doncs, un accident i no una catàstrofe. I no un accident rar, dels que denoten manca de capacitat, sinó d'un cas fortuït previst perfectament en el guió.

D'altra banda, en aquell partit, el Barça no deixà d'anar a l'atac en cap moment, fet que indica que la mentalitat amb què es formà l'equip encara estava intacta, i que els jugadors confiaven, a desgrat dels gols rebuts, a imposar el seu joc i si no a guanyar, almenys a obtenir un resultat digne, una diferència més petita.

També això es va interpretar malament, i alshores nasqué un nou pensament i ara dramàtic, profundament desestabilitzador en el si del club: la fi d'un cicle. Per sort, es va obtenir la Lliga a l'últim instant, demostrant que no hi res que a l'enginy humà no sigui possible. Això alleujà el neguit dels futbolistes, però els va treure tota concentració i aquella addicció drogodependent a la urgència de la victòria. Així es presentaren a Atenes, on un Milan moderat en les declaracions i que s'havia estat preparant durant gairebé un mes per al partit només en va fer quatre.

Però s'havia guanyat la Lliga, l'any que ve seríem a Europa de nou, i amb aquestes i altres raons similars hom es dedicà a treure ferro a la derrota. Un altre gran error, una altra xifra mal interpretada. A Atenes el Barca va ensopegar amb els seus límits. Va demostrar la seva actual incapacitat per constituir-se en un equip de mida sèriament europea, creient que amb la dinàmica aquí traçada ja n'hi hauria prou.

I així la nova Lliga va començar amb peu tort, sense saber, és clar, en quin cicle es troben, i, el que és pitjor, sense haver après a interpretar unes xifres que malauradament s'han acostumat a ser grans.