Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Mahmud Abbas, cap del govern palestí amb Ariel Sharon, primer ministre d'Israel

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Partits polítics i entitats (1853)
Pau i resolució de conflictes (406)
Poder executiu i governs (1139)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Amir Peretz (2)
Ariel Sharon (211)
Benjamin Netanyahu (64)
George W. Bush (404)
Iàsser Arafat (288)
James Wolfensohn (4)
Mahmud Abbas (82)
Shimon Peres (81)
Tzachi Hanegbi (3)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Autoritat Nacional Palestina (180)
Jihad Islàmica (81)
Likud (Israel) (37)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Laborista d´Israel (21)
24 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
L’any de l’evacuació de Gaza
Orient Mitjà
El 2005 va començar a l’Orient Mitjà amb l’esperança de recuperar l´anomenat Full de Ruta després de la mort de Iàsser Arafat el novembre de 2004 i l’elecció del seu successor a la presidència de l’ANP, Mahmud Abbas, àlies Abu Mazen, en els comicis celebrats el 9 de gener. Abbas va guanyar amb el 62% dels vots, i va rebre les felicitacions d’Israel i també de la Unió Europea, Rússia, els Estats Units i Nacions Unides, l’anomenat Quartet impulsor de les negociacions per a la pacificació de Palestina. Des la seva arribada a la presidència palestina, el principal problema de Mahmud Abbas no va ser Israel, sinó les organitzacions armades palestines, que mai no van reconèixer la seva autoritat. Això ja va quedar demostrat al febrer, quan per aconseguir una treva, va haver de recórrer a la mediació d’Egipte durant la celebració de la cimera de Xarm al-Xeikh amb Israel. Llavors, Egipte va amenaçar Hamàs de retirar-li el suport si no declarava un alto-el-foc, juntament amb la Jihad Islàmica, fins a la celebració de les legislatives previstes per al 25 de gener del 2006. Ambdues organitzacions, però, no van aguantar gaire temps la treva inicialment compromesa. Després d’alguns atacs infructuosos amb míssils de fabricació casolana contra enclavaments israelians, a principis d’octubre, van assassinar tres colons a Cisjordània. També van atacar la policia palestina a Gaza, un cop ja completada l’evacuació israeliana de la franja el 12 de setembre de 2005.

Justament, l’evacuació israeliana de Gaza va ser la gran iniciativa duta a terme pel govern d’Ariel Sharon durant l’any, en un intent de demostrar a la comunitat palestina i també a la internacional la versemblança de la seva aposta per obtenir una definitiva concòrdia a la regió. Un any després del seu disseny, l’evacuació de Gaza va convertir-se en el fet més destacat de l’Orient Mitjà durant l’any, juntament amb la retirada de les tropes sirianes del Líban.

Després de ser aprovada pel Parlament israelià, i malgrat la dimissió de l’expremier Benjamin Netanyahu del govern per desmarcar-se de Sharon cara a les properes generals, i de les protestes dels 9.000 colons de Gaza i dels ortodoxos jueus, va quedar suficientment clara la voluntat del primer ministre israelià de completar la desconnexió de Gaza. Els mateixos palestins, que havien considerat la iniciativa com un nou parany d’Israel, van haver de reconèixer la l’eliminació dels 21 assentaments jueus i la delimitació de fronteres que seguiria entre l’Estat d’Israel i la franja de Gaza, de titularitat exclusivament palestina, tret del control del seu espai aeri.

Al setembre Abbas va decretar el caire públic dels terrenys i propietats abandonats pels colons jueus, i la construcció en aquests paratges de diferents instal·lacions i equipaments comunitaris, que havien rebut un ajut de 14 milions de dòlars per part dels Estats Units. Hamàs i la Jihad van quedar inicialment desplaçades del procés, si bé amb el pas de les setmanes van assolir el protagonisme en organitzar saqueigs i robatoris als indrets i les sinagogues abandonades pels colons. Justament, aquest fet va crear una forta divisió interna a Israel, després que els ortodoxos plantegessin una oposició sistemàtica, a la qual també va donar suport una part del partit Likud governant.

En tot cas, amb el pas de les setmanes, aquesta oposició interna va anar decreixent. Netanyahu no va aconseguir que el seu partit convoqués eleccions primàries, en un intent de treure-li el lideratge a Sharon. Aquest, per la seva banda, va aconseguir demostrar que el fet que el seu govern anomenés desconnexió a allò que la majoria de mitjans de comunicació internacionals n’hi deien evacuació no era casual. La iniciativa d’abandonar Gaza formava part de l’estratègia “defensiva” que Israel practicava des de feia anys. Abandonar Gaza era per a Sharon el complement del mur de separació que estava construint entre Israel i Cisjordània. El primer ministre israelià tractava de separar israelians i palestins, facultant la independència d’aquests territoris -total, com a Gaza, o relativa, com a Cisjordània, on Israel només tenia previst d’abandonar 4 assentaments- per tal que cadascú assumís les seves responsabilitats. Israel ja no pretenia que la sort dels palestins fos cosa seva, com havien dictaminat fins llavors Nacions Unides, i semblava haver arribat a la conclusió que permetre la independència de part de Palestina era la millor garantia de seguretat. Que la convivència entre els dos estats fos pacífica o no dependria, segons Sharon, dels mateixos palestins i de la comunitat internacional que els donava suport.

Paradoxalment, amb l’operació de Gaza, Ariel Sharon, que sempre havia estat titllat de bel·licista, apareixia com l’impulsor d’una de les més importants iniciatives de pacificació en el conflicte palestino-israelià, només superada per la que havia impulsat en el seu dia Isaac Rabin en pro del reconeixement d’un futur estat palestí, que li va costar la vida a mans d’un fanàtic ortodox israelià el 1995. Per això no era estrany que cap al setembre a Israel circulessin rumors d’un possible assassinat de Sharon a mans d’algun altre fanàtic. Un dels arguments emprats pels radicals israelians contra la desconnexió de Gaza, a banda del mal moral i material que patien els colons obligats a abandonar les seves propietats, feia referència a l’abandonament el 1982 -quan Sharon era ministre de Defensa- de l’enclavament de Yamit, a la península del Sinaí, en el marc de l’acord de pau amb Egipte del 1979. Per aquests sectors, Israel no havia tornat a ser la mateixa des d’aquella evacuació, que relacionaven directament amb l’assassinat de Rabin el 1995. En aquest sentit, els serveis de seguretat d’Israel -Shin Bet-, havien advertit Sharon del perill d’un atemptat contra la seva persona o, fins i tot, contra la mesquita d’Omar, a Jerusalem. Pel ministre de Seguretat israelià, Tsaji Hanegbi, això podia crear una situació de guerra encesa que ja ningú no podria aturar, i que Hanegbi va qualificar de “tercera guerra mundial”. Tot això, sumat al pressupòsit que la retirada havia de portar molt de caos a la zona –amb possibles atacs amb míssils contra territori israelià-, estava creixent a la societat israeliana una sensació d’urgència i d’amenaça.

A la banda palestina la tensió va créixer, igualment, quan,el 8 d’octubre vuit organitzacions armades reunides a Gaza van fer pública la seva voluntat de no deposar les armes i de seguir la lluita contra l’ocupació israeliana. Quinze dies després, Israel va assassinar un dirigent de la Jihad i un acompanyant seu de les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa en un control a Tulkarem. Aquests enfrontaments i la proximitat d’eleccions a tots dos territoris, van acabar refredant les relacions entre els dirigents palestins i israelians, malgrat que les negociacions per a qüestions concretes havien permès assolir un acord sobre el pas fronterer de Rafah, entre Gaza i Egipte, per a facilitar el lliure trànsit de palestins i ajudar a donar a l’empobrida franja un pol de desenvolupament econòmic sostenible.

L’impasse general en què es trobaven les relacions Israel i l´ANP va motivar el president nord-americà, George Bush, a rebre Abu Mazen a Washington el 20 d’octubre per rellançar el full de ruta, exigir el desarmament de Hamàs i la Jihad, i escoltar les queixes de l’ANP sobre alliberament de presos palestins i retirada de forces israelianes d’algunes poblacions cisjordanes, on s´havia iniciat un procés d’evacuació equivalent al realitzat a Gaza. Bush va oferir també més finançament a l’ANP a través de la missió de l’enviat especial del Quartet format pels Estats Units, Rússia, la Unió Europea i Nacions Unides, Jim Wolfensohn, per desenvolupar l’economia dels territoris palestins. El president nord-americà va anunciar així mateix el nomenament d’un nou coordinador per a ajudar Abu Mazen i l’ANP a enfortir les estructures de seguretat i impedir els atacs terroristes, però sempre insistint en la necessitat d’acabar amb el terrorisme el més aviat possible. Per la seva banda, Abu Mazen es va declarar enemic del terrorisme, tot recalcant, però, la seva posició favorable a la integració de Hamàs en el procés democràtic previst, a causa de la gran popularitat que l’organització tenia entre la població per les tasques d’assistència social que realitzava.

La trobada de Washington va resultar determinant en la reconstrucció del procés de pau, al admetre Sharon la possibilitat que Hamàs es pogués presentar a les eleccions legislatives del gener del 2006, sempre que abandonés les armes primer. En aquest punt, a finals d’octubre, una acció suïcida de la Jihad en territori israelià va tornar a posar en perill el procés, sobretot després que Israel contestés amb l’assassinat d’un dels seus dirigents més significats a Cisjordània.

A finals d’any, però, les divergències sorgides al si del Likud i del laborisme israelià pel tema de Gaza i per la nova política de negociació impulsada per Sharon van determinar importants canvis en l’escenari polític. Primer, el 19 de novembre, Amir Peretz va substituir Shimon Peres al capdavant del Partit Laborista i va decidir trencar la coalició de govern amb el Likud. La manca de majories determinà tot seguit que Sharon s’avingués a avançar les eleccions legislatives el 28 de març del 2006 alhora que abandonava el seu partit de sempre, el Likud, i anunciava la formació d’un nou partit amb què concórrer a la cita electoral, el partit Kadima, en el qual s’hi va integrar també Peres.

En acabar l’any, tot quedava pendent de les eleccions palestines del gener i les israelianes del març. Els seus resultats serien determinants per veure si era possible un nou avanç en el llarguíssim procés de pau a la regió.