Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Anuari 1997

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
295 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
L'any del canvi



Joan Oliver
Director de l’Anuari

A l'hora de fer balanç de l'any 1996 sembla que tothom s'hagi posat d'acord per dir que ha estat l'any del canvi. Es refereixen al canvi en el govern espanyol, on, després de més de tretze anys de governs socialistes presidits per Felipe Gonzàlez, va arribar el Partit Popular de José Maria Aznar. EI relleu en la presidència del govern, que en qualsevol país del nostre entorn seria un fet ben normal, va revestir en el nostre cas unes característiques molt especials. Per primer cop en més de mig segle va accedir democràticament al govern espanyol un partit polític que no tenia cap força parlamentària a la seva dreta.

Un partit que havia fet de l'anticatalanisme un dels seus principals trets distintius. Però un partit al qual els resultats de les eleccions del 3 de març i la decisió socialista de votar contra la investidura d'Aznar van obligar a buscar e] suport dels diputats de CiU, del PNB i de CC. I gràcies a aquest pacte insòlit vam descobrir que el senyor Aznar parlava el català en la intimitat i, ves per on, el parlava al País Valencià. Vam descobrir que el PP era un partit amb ferma voluntat autonomista disposat a fer desaparèixer els governadors civils i a transferir els ports, l'Inem o el control del trànsit. Disposat també a cedir el 30% de l'IRPF i a promoure la coresponsabilitat fiscal. També va resultar que donava suport a la supressió del servei militar i a la instauració d'un exèrcit professional. I que mentre impulsava una decidida política de privatitzacions era capaç de firmar un pacte pel manteniment de les pensions amb els sindicats.

D'altra banda, l'acord entre el PP i CiU va permetre descobrir els escassos rendiments de tres anys de "pedagogia catalanista" envers el PSOE. La miraculosa conversió autonomista del PP va anar acompanyada d'un simètric canvi de posicions socialistes que es va traduir en tota mena de crítiques contra un sistema de finançament que responia a un model inicialment dissenyat pel PSC. I mentre al PSC Narcís Serra substituïa Raimon Obiols com a primer secretari, al PP de Catalunya Alberto Fernàndez prenia el relleu d'Aleix Vidal-Quadras.

També ERC va viure un canvi de lideratge amb la insòlita escissió encapçalada per Àngel Colom i l'accés de Josep-Lluís Carod-Rovíra a la secretaria general. En una tardor farcida de congressos, CDC va consolidar la renovació de la seva direcció, UDC va marcar distàncies amb el seu soci de coalició i IC es va pronunciar a favor de la confluència de les forces d'esquerres.

Les propostes de col•laboració entre els diferents partits van marcar la política catalana. De L'Olivera d'esquerres a L'Olivera nacional promoguda per Unió Democràtica, tot van ser propostes que pretenien perfilar l'horitzó del que l'oposició ja anomenava sense embuts el postpujolisme.

Al País Valencià es va viure el primer any complet de govern Zaplana. Un any en què, sota dos consellers d'Educació i Cultura diferents, es va fer evident que la política contrària a la unitat de la llengua era una estratègia ben arrelada. Un any, però, que va acabar ple d'incògnites a causa de les acusacions de corrupció contra el conseller d'Indústria, Diego Such, i de la mort de Vicent Gonzàlez Lizondo, el president de les Corts Valencianes, que havia estat expulsat pocs dies abans d'UV, el partit que garantia l'estabilitat del govern.

Tampoc no va ser un prodigi d'estabilitat el que va exhibir el Govern Balear amb el relleu de Cristòfol Soler per Jaume Matas i la constatació que, malgrat totes les inculpacions i dimissions, el poder del PP balear seguia controlat ben de prop per Gabriel Cañellas. Amb la caiguda de Soler es va posar fi a un breu període on semblava que, a les Illes, res no impedia abordar amb normalitat les qüestions lingüístiques.

A Andorra també la inestabilitat va caracteritzar un any que va acabar amb la convocatòria d'eleccions anticipades, però durant el qual es va anar consolidant la situació internacional del Principat, que va tenir els seus moments més emblemàtics en l'elecció de l'ambaixador d'Andorra com a vicepresident de la 51a Assemblea General de l'ONU i en la celebració del primer partit de futbol internacional oficial per part de la selecció andorrana.

A la Franja de Ponent, el projecte de comarcalització elaborat per la Diputació General d'Aragó va despertar les protestes de les terres aragoneses de parla catalana, que van reivindicar unitats administratives diferenciades i la cooficialitat del català, i fins i tot van amenaçar de demanar la seva incorporació a Catalunya.

Les reivindicacions nacionalistes van conèixer moments àlgids durant el 1996 a la Catalunya Nord, com a resposta a les actuacions contra la llengua i la cultura catalanes del prefecte dels Pirineus Orientals, Bernard Bonnet. Aquest ANUARI va ser protagonista involuntari de l'ofensiva, ja que la publicació d'un mapa de carreteres dels Països Catalans on no apareixia la frontera entre l'Estat espanyol i el francès va ser considerada casus belli .

No deixa de ser paradoxal que la inexistència d'una ratlla en un mapa provoqués aquesta mena de reaccions, justament quan Europa avançava decididament cap a la seva unitat, una unitat encara geogràficament limitada i encara massa centrada en els aspectes financers, però un procés cap a la unitat que semblava indeturable i que tenia ja en la desaparició física de les fronteres internes un símbol irrenunciable, símbol a què ben aviat s'havia d'afegir una moneda única.

Els esforços per complir els criteris necessaris per a l'ingrés a la moneda única van marcar les polítiques econòmiques restrictives del conjunt de països europeus. El 1996 va ser un any d'escàs creixement econòmic, però també d'una notable disminució de la inflació i dels tipus d'interès. Un any globalment positiu per als països d'Europa Occidental i encara més favorable per als Estats Units. Però un any en què, malgrat els bons indicadors econòmics, la desigualtat entre països desenvolupats i subdesenvolupats va continuar sent impressionant. Per primer cop, el 1996 l'ONU va elaborar un nou indicador del desenvolupament humà que pretenia posar en relleu les disparitats no només econòmiques sinó també d'educació, sanitat, comunicació i possibilitat de promoció social que hi havia al nostre planeta. Bona part d'aquesta informació l'hem incorporada a la nostra secció d'Estadístiques. De la seva anàlisi se'n desprèn que la humanitat té encara un llarg camí per recórrer.

L'ANUARI d'aquest any és ja el tercer que es publica, gràcies a la col•laboració de l'AVUI, la Fundació Catalunya i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, gràcies a tots aquells que l'han fet seu no només comprant-lo sinó també fent-nos arribar tota mena de suggeriments, crítiques o elogis.

Gràcies a tots ells. Gràcies també a aquells que l'any passat van perdre els nervis perquè en un mapa no hi havia una ratlla. Gràcies per haver-nos fet propaganda gratuïta i per la seva contribució involuntària a l'enfortiment de la consciència nacional a la Catalunya Nord.