Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Bomber apagant el foc

Cotxe de bombers participant en les tasques d'extinció

Voluntaris lluitant contra les flames

Articles dependents
Francesc Riocabo
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Incendis i foc (239)
Personatges Personatges
Emèrit Bono (1)
Francesc Riocabo Vàzquez (3)
Francesc Xavier Marimon (18)
Maria Eugènia Cuenca (8)
Entitats Entitats
Bombers de la Generalitat (47)
Bombers de Tarragona (1)
Guàrdia civil (196)
Parlament de Catalunya (723)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Països Catalans (124)
Austràlia (40)
Illes Balears (311)
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
Illes Galàpagos (3)
2090 lectures d'aquest article
1430 impressions d'aquest article
L'any dels focs
El 4 de juliol de 1994 va ser un dia tràgic. Aquell dia es van declarar més de cent incendis forestals des de l'Alt Empordà fins a la Vall d'Albaida. En menys d'una setmana es van cremar més de cent mil hectàrees de bosc i matolls als Països Catalans, van morir disset persones i les pèrdues econòmiques van superar els 75.000 milions de pessetes. Per una vegada el País Valencià i Catalunya van estar ben units: units en la catàstrofe.

Un estiu ressec, un vent de ponent incontrolable, uns boscos bruts i abandonats, unes línies elèctriques poc cuidades, alguns provocadors, tot plegat va desencadenar el drama. Les dotacions de bombers i els sofisticats mitjans tècnics van ser insuficients per contenir l'avenç dels focs. L'esforç de milers de voluntaris va ser impressionant però mancat d'organització i mitjans.

L'any ja va començar malament en aquest camp, perquè en plena primavera van arribar els primers senyals d'alarma. Els incendis de l'abril van afectar les comarques del sud de Catalunya, sobretot el Baix Camp, i el massís del Garraf. El foc va arrasar gairebé vuit mil hectàrees a Catalunya en vuit dies, del 6 al 13 d'abril. Durant aquest període, els Bombers de la Generalitat van fer front a un total de 348 incendis forestals. Els tres més grans van ser els del Garraf, la serra de Llaberia i Sant Martí Sarroca.

A Tarragona les tasques d'extinció dels incendis es van complicar a causa del fort vent. El foc va provocar restriccions de trànsit de vehicles pesants i articulats a l'autopista A-7 i a la carretera N-340, des de Miami Platja (Baix Camp) fins a les comarques de Castelló. El dia 8 es van declarar quatre nous incendis.

A primera hora de la tarda del dissabte 9 d'abril es va declarar un incendi a Olivella, al massís del Garraf, que va acabar devastant el Parc Natural. El foc es va desplaçar cap a la plana Novella, fins al terme municipal de Begues. La causa de l'incendi havia estat una imprudència: la crema incontrolada de rostolls. I va provocar l'evacuació de la urbanització Masferrer i el tall de la carretera C-246. Altres sinistres van afectar la Ribera d'Ebre, la Conca de Barberà, el Baix Penedès, Osona i el Berguedà.

Mentre els veïns del Parc Natural del Garraf es mobilitzaven per cooperar en l'extinció de l'incendi, les flames es descontrolaven al Baix Camp amenaçant les poblacions de Pratdip, Vandellòs, l'Hospitalet de l'Infant i Tivissa. L'incendi que va cremar quasi la meitat del Parc Natural del Garraf es va apagar el 12 d'abril, amb un balanç de prop de 5.000 hectàrees de boscos i matolls cremats. Dies després, un helicòpter sembraria de pinyons les arbredes cremades per ajudar a regenerar el massís. El 13 del mateix mes, es controlava l'últim dels grans focs de l'abril, el de la serra de Llaberia.

L'1 de juny es va declarar un incendi a l'illa de Mallorca. L'endemà altres focs començaven a Eivissa i a València. Tots tres van cremar més de 10.000 hectàrees. L'incendi més llarg va ser el d'Eivissa, que s'havia iniciat als afores de la ciutat. A finals de juny, la comarca valenciana dels Serrans va patir un tercer foc, amb què ja sumaven 6.000 hectàrees cremades de bosc al País Valencià durant aquest mes.

El 24 de juny els Bombers de la Generalitat van efectuar més de 200 sortides. La més important va ser per apagar un foc declarat a la serra de la Conreria, entre el Maresme i el Vallès Oriental, en què es van cremar deu hectàrees. Els bombers van aconseguir controlar l'incendi a mitja tarda.

L'1 i 2 de juliol es declaraven incendis a Collserola (Barcelonès) i Calders (Bages). El dia 3, els nous incendis importants es van declarar a Puigcerdà, Camarasa i Tordera. La Generalitat va demanar ajut a helicòpters francesos perquè tots els efectius ja estaven treballant en altres focs.

La primera tragèdia va arribar el 4 de juliol. Tres joves van morir calcinats a Catalunya quan es refugiaven d'un foc forestal a les coves del Salnitre de Collbató. Hi havia una vintena de focs descontrolats que van cremar més de 10.000 hectàrees. El dispositiu antiincendis es va demostrar impotent per aturar els focs. En els més importants, el del Berguedà i del Bages, dos avis van morir a Casserres a la seva masia envoltats per les flames el 5 d'aquest mes. Els ciutadans, els Ajuntaments i els partits polítics de l'oposició van criticar aferrissadament la manca de mitjans i de coordinació, i van demanar responsabilitats davant la tragèdia. Tothom mirava cap a la Generalitat, que responia, impotent, que no tenia més mitjans per controlar la gran onada d'incendis.

En poc més de 24 hores s'havien cremat més de 30.000 hectàrees. En cinc dies es van haver d'evacuar més de 6.500 persones. El 18 de juliol els perits judicials van certificar que l'incendi que s'havia declarat el 4 de juliol al Berguedà havia estat originat per la caiguda d'espurnes d'una línia elèctrica. El foc va devorar el pulmó de Catalunya. Les comarques del Berguedà i el Bages van perdre més del 50 per cent de la superfície dels seus boscos. El 7 de juliol, els consellers Maria Eugènia Cuenca i Francesc Xavier Marimon van anunciar que compareixerien davant el Parlament a petició pròpia.

Durant aquests dies de desconcert i lluita impotent, no van faltar els qui s'aprofitarien de la desgràcia aliena. Uns estafadors van recórrer les comarques afectades pels incendis demanant diners per a una suposada associació de bombers. Aquesta associació, que denominaven Unió de Bombers de Catalunya, era inexistent. La Guàrdia Civil va aconseguir detenir un implicat i alertar de l'estafa els ciutadans.

Després de cinc dies d'intensa lluita contra les flames a les comarques del Bages i el Berguedà, el 8 de juliol es van considerar controlats els incendis. Els Consells de les dues comarques van demanar la declaració de zona catastròfica.

També el País Valencià va viure un estiu catastròfic, a conseqüència d'un foc que s'enduria milers d'hectàrees de boscos i moltes vides. Des del 4 de juliol, es van declarar incendis importants als Ports de Beseit, l'Alt Millars, Requena, Navarrés i a la Vall d'Albaida, on en total es van cremar gairebé 100.000 hectàrees de bosc, una xifra sense precedents que parlava per si sola del desastre ecològic.

El 5 de juliol el foc va arribar tan a prop del poble de Millars que només es podia respirar fum, calor i l'angoixa que havia deixat la mort de sis brigadistes la matinada anterior. Tots havien mort provant de sufocar les flames que s'havien originat a Dosaigües, quan una cortina de foc i fum van encerclar els dos vehicles d'auxili on viatjaven. Dos supervivents de la brigada van quedar greument ferits. En aquells dies ja eren disset les vides que s'havien perdut en els últims incendis dels Països Catalans.

La calma als boscos va durar pocs dies. El 14 de juliol es va declarar un incendi forestal a Montcada i Reixac que va destruir una línia d'alta tensió i va deixar 22.000 vivendes del Maresme sense llum. L'endemà van aparèixer nous focs a Llagostera i el Berguedà, seguits dels de Maçanet de la Selva i Banyoles. A la Riba (Alt Camp) un incendi va causar lleus intoxicacions a diversos veïns i va estendre el pànic entre la població davant la proximitat de les flames. El foc més difícil d'apagar va ser el del municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà. Tot i que la superfície cremada d'aquest incendi era reduïda, la combustió era subterrània i anava rebrotant en diferents punts del bosc quan els bombers creien que l'havien apagat.

El 10 d'agost van aparèixer nous incendis que van cremar 9.000 hectàrees en una setmana. Aquests focs van cobrar-se la vida d'un monjo de la cartoixa de Montalegre i van quedar ferits quatre bombers en un accident de l'helicòpter de comandament dels Bombers de Tarragona. L'helicòpter havia anat a inspeccionar un incendi al terme de Vandellòs, al Baix Camp. La Generalitat va calcular les pèrdues entre 12.000 i 15.000 milions de pessetes i va aprovar mesures d'ajut a les zones afectades. En el conjunt de l'Estat espanyol els incendis havien destruït 300.000 hectàrees.

Els grans focs d'aquesta setmana d'agost es van iniciar al Montseny, la Selva, el Maresme i el Penedès. L'11 d'agost, els focs del Montseny i la Selva es van unir en un sol front i van arrasar més de 8.000 hectàrees. La situació va obligar la Generalitat a activar el nivell de gravetat 2. El mateix dia, tres incendis es van declarar al voltant de Barcelona i van causar la mort d'una persona. La simultaneïtat dels fronts va fer témer que els incendis fossin conseqüència de l'acció premeditada de piròmans.

Les altes temperatures, que van arribar als 40 graus a Tarragona, Lleida i l'interior de Barcelona, van propiciar una altra onada d'incendis forestals. Les zones afectades el 23 d'agost van ser de nou el Bages, la Selva i el Pallars Sobirà. Altres focus es van iniciar en els dies següents als boscos de la Noguera, que van ser controlats el dia 25. Altres van afectar el Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat.

Catalunya havia viscut dos mesos de catàstrofes en tots els seus punts, i quan semblava que ja havia passat el pitjor, el relleu el va prendre la Franja de Ponent. La gran tragèdia de l'incendi que es va declarar al setembre a la Terra Alta va ser la mort de quatre bombers de la Generalitat el dia 14. El camió en què viatjaven va ser envoltat per les flames en un camí forestal quan participaven en les tasques d'extinció. El foc no es podia aturar perquè el vent el revifava amb força.

Finalment, el 18 de setembre es van controlar tots els focs de les comarques de Tarragona. El cap de bombers de Tarragona, Francesc Riocabo, que havia tingut un accident d'helicòpter durant l'extinció d'un incendi a Vandellòs el 13 d'agost, moria aquella mateixa jornada després de 36 dies en estat molt greu.




El debat general sobre la prevenció i extinció d'incendis es va iniciar el 23 de setembre al Parlament de Catalunya. El ple es va acabar sense que el grup majoritari i l'oposició acostessin posicions. La Cambra catalana va aprovar, únicament amb el suport de la coalició de Convergència i Unió (CiU), una resolució on felicitava el govern català per la seva actuació en aquest camp. L'oposició (els grups del PSC, ERC, IC i PP) va mantenir la reprovació a la política antiincendis de la Generalitat. El 26 de setembre, el president del comitè de govern d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, va criticar l'actuació de CiU en el debat sobre incendis, que va titllar de "resistència numantina" davant els atacs "irresponsables" de l'oposició.

A l'última sessió del ple monogràfic sobre els incendis es van aprovar dotze propostes de resolució, que reclamaven al govern la redacció de plans d'emergència comarcal i municipal i l'obligatorietat que els propietaris que facin tales d'arbres retirin del bosc les restes no comercialitzables. Tanmateix, CiU i ERC van consensuar l'increment del nombre d'efectius aeris i negociar amb el ministeri de Defensa la utilització d'helicòpters militars i donar les ordres perquè es tallés la vegetació de les vores de les carreteres fins a una distància de cinc metres.

L'oposició va decidir crear una comissió d'estudi conjunta per analitzar les causes dels incendis i les mesures necessàries per evitar-los. Les conclusions d'aquesta comissió serien proposades al Parlament en forma de proposició no de llei.

Al País Valencià, el conseller de Medi Ambient, Emèrit Bono, va presentar el 16 de novembre un nou pla de prevenció i extinció de focs forestals per al 1995 que suposava un increment del 36,2% respecte al pressupost del 1994. Es preveia dedicar 9.000 milions de pessetes a la prevenció d'incendis i a la reforestació.

Però l'atzar va fer que el 1994 no fos l'any del foc només a la Mediterrània occidental, sinó que altres racons del món van patir catàstrofes sense precedents. Cal destacar el foc que va arrasar la rodalia de Sydney, Austràlia, iniciat el 3 de gener, i el de l'illa d'Isabela, de l'arxipèlag de les Galàpagos, que va començar l'11 d'abril.

Durant dues setmanes, el pitjor incendi del segle, el d'Austràlia, va cremar més de 600.000 hectàrees i va prococar nombroses víctimes, entre les quals hi va haver quatre morts i desenes de milers de persones que van haver de fugir dels barris perifèrics. Més de 10.000 bombers i voluntaris es van veure impotents per controlar les flames de més de cent metres d'alçada que destruïen cases, blocs de pisos i hospitals. En aquest incendi de Nova Gal•les del Sud, la superfície cremada, que comprenia les reserves forestals del Reial Parc Nacional i de les Muntanyes Blaves, era l'equivalent a la meitat de Catalunya.

L'altra gran catàstrofe provocada pel foc en el nostre planeta durant l'any 1994 va ser la de les illes Galàpagos. L'11 d'abril va començar un incendi forestal a l'illa d'Isabela, la més gran de l'arxipèlag de les Galàpagos, situada a mil quilòmetres del continent americà, a la ratlla de l'Equador. Les autoritats equatorianes van demanar l'ajuda internacional. Però aquesta es va fer esperar, tot i que els Estats Units i el Canadà havien anunciat que hi enviarien experts per estudiar què s'hi podia fer.

A principis de maig, les flames continuaven devastant l'illa d'Isabela sense que s'hagués rebut l'ajuda internacional i sense que s'hagués arribat a un acord sobre els mitjans que s'havien d'utilitzar per controlar l'incendi, que ja havia destruït 10.000 hectàrees de vegetació. Les autoritats equatorianes van assenyalar que l'incendi havia estat produït per uns visitants furtius de l'illa que havien abandonat un foc encès en una de les zones volcàniques pròximes al lloc de cria de les famoses tortugues de l'arxipèlag. Els encarregats de lluitar contra les flames van ser dos-cents militars equatorians ajudats per guardes forestals i voluntaris. Tot i que, teòricament, les illes Galàpagos eren un dels espais més protegits de la terra, en la pràctica la manca de vigilància va permetre l'incident que va provocar la catàstrofe i l'ajut internacional no va arribar.