Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Llengua catalana (1362)
Nacionalisme català (247)
Països Catalans (217)
Personatges Personatges
Joan Fuster (19)
Josep Pla (17)
Entitats Entitats
Unió del Poble Valencià (14)
68 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
L'any en què van arxivar els Països Catalans



"És evident que no hi ha encara Països Catalans i és evident que no n'hi haurà en molts anys. Però encara es diu, també a València, bon dia. I als qui ho diuen no els fa mandra començar de zero"

Vicent Sanchis
Director del diari A VUI

Entre els conceptes que ja no passen per ser políticament correctes n'hi ha un que fins ara havia anat esvaint-se fins a quasi desaparèixer. Si ara se'n parla, és per qüestionar-lo i per criticar determinades estratègies polítiques —suposadament catastròfiques— que ens han portat on som. Més precaris que mai. Parle, és clar, dels Països Catalans, de la nació suposada que comença a Salses —on tothom parla francès— i acaba a Guardamar —la més dèbil de les fronteres d'un sud més que dèbil—, d'un costat. I que va de Fraga —en ple conficte aragoneso-català— a Maó —que sempre ha anat a la seva—, de l'altre.

No és aquesta, per als qui hi creuen, una nació fàcil. I ara menys que mai. Sí que és fàcil, però, buscar els errors en el passat recent. Sembla que ens hem equivocat en tot i que ha estat el catalanisme actiu —sobretot, al País Valencià— el responsable últim de l'anticatalanisme que ha acabat erosionant fins a empal·lidir-lo el concepte unitari. Ha estat aquest any passat l'any en què els nacionalistes valencians que es reconeixien com a catalans han decidit deixar per a temps millors el concepte i, per tant, la reivindicació. Unitat del Poble Valencià, després de tantes i tantes cites fallides amb les urnes, ha renunciat públicament als Països Catalans. Era aquesta una renúncia anunciada. I potser necessària per tornar a començar de zero. I potser estratègicament positiva, si és que es tracta de veritat de començar de zero.

A Catalunya ja fa molt de temps que la idea va passar a un segon o a un cinquè terme. La divisió autonòmica ha tingut —no ho pot negar ningú— molts avantatges. Però ja pot sumar en el saldo parcial un inconvenient de pes: tothom se n'ha cregut les fronteres tant que les altres consideracions i reivindicacions han passat a ser uns fantasmes polítics. Els polítics catalans estrictes —com es deia abans en moments d'eufòria— van començar a espantar-se davant les acusacions que els plovien de la perifèria i, amb algunes excepcions escadusseres, s'han limitat a reclamar amb precaució —i de vegades en veu baixa— la unitat de la llengua. I grà-
cies. No és estrany, doncs, que els més patidors del sud hagin decidit abdicar. Si han de ser ells, sense mitjans i a contracorrent, els qui més s'han de creure els antics dogmes, potser havia arribat el moment de deixar-ho córrer per a temps millors.

Què ens en queda, ara, dels Països Catalans? El punt de partida, de nou. Ni més, ni menys. Una de les principals ànimes inspiradores del projecte, Joan Fuster, sempre va afirmar que ell no havia escrit catecismes. Proposava una visió de les coses i esperava el contrast amb la realitat i respostes intel·ligents. El primer va arribar de manera brutal. Les segones no es van produir. Ni al nord ni al sud. Algú podia haver plantejat a les idees de Fuster contraidees ocurrents. No va ser així. A Catalunya només va haver-hi silencis o adhesions sense matisos. Al País Valencià, exabruptes o més adhesions encara. I la realitat, dura i obstinada, ella, ha acabat arramblant amb tot.

Els exabruptes, al País Valencià, van donar lloc a un anticatalanisme més fort que el catalanisme que l'havia inspirat. En un primer moment, brutal i quasi terrorista. A poc a poc, més asserenat, a mesura que anava ocupant un lloc privilegiat en l'escena política. Com sol passar sempre amb aquestes coses. Però convé no perdre de vista una altra realitat: el catalanisme valencià és responsable de l'anticatalanisme també valencià. Però sense el primer hi hauria hagut espanyolisme a seques. Si encara es poden repensar i replantejar estratègies, si encara hi ha lloc per corregir els errors, és precisament perquè n'hi ha hagut.

Ens convé aquest nou començament. I les noves idees. I que els valencians —la part més precària de tot aquest entramat encara possible— plantegen noves i distintes estratègies perquè encara siga possible allò que Josep Pla definia de manera tan diàfana. "El meu país és on dic bon dia i em responen bon dia." És evident que no hi ha encara Països Catalans. És evident que no n'hi haurà en molts anys. Però encara es diu, també a València, bon dia. I als qui ho diuen no els fa mandra començar de zero.