Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El 1998 Antoni Tàpies va complir 75 anys i va continuar treballant i exposant a les principals ciutats del món

Articles dependents
Antonio Saura
Manuel Viusà
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Artistes, pintors, fotògrafs, escultors (158)
Museus, biblioteques, fires culturals, exposicions (334)
Personatges Personatges
Antoni Tàpies (39)
Max Ernst (2)
Miquel Barceló (21)
Paul Klee (5)
Entitats Entitats
Museu d`Art Contemporani de Barcelona (33)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
58 lectures d'aquest article
22 impressions d'aquest article
L'any Tàpies
Arts plàstiques
El 13 de desembre de 1998, Antoni Tàpies va fer 75 anys, en plena activitat creativa i molta feina pel davant, Tàpies va celebrar el seu aniversari amb tres exposicions a Barcelona (a les galeries Senda, Joan Prats i Toni Tàpies-Edicions T.), una de dibuixos a Madrid (a l’Antonio Machón), una altra a Los Àngeles i encara una més: una retrospectiva de la seva obra a Locarno. Tàpies era, sense dubte, el pintor català viu de més prestigi en el món.

La majoria dels quadres que es van exposar a les galeries de Barcelona els havia realitzat l’estiu de 1998 a la seva casa de Campins i, donat el gran format que presentaven algunes de les seves obres, les va repartir entre les tres galeries. Totes les obres que es van poder veure en aquesta triple exposició estaven treballades per l’artista amb matèries homogènies, amb un gran domini conceptual i tècnic, i algunes de les obres semblaven escultures pel gran volum que arribaven a tenir. Des de el més petit quadre Creus emmarcades fins a les grans superfícies de fusta Espirals, tota la seva obra posava de manifest que seguia atent a la vida, demostrant la singularitat del seu llenguatge, la seva gran capacitat per transformar matèria, objectes, signes i símbols amb la mateixa capacitat que quan havia començat feia més de cinquanta anys.

De petit Antoni Tàpies ja va mostrar una gran habilitat en el dibuix, si bé va entrar amb contacte amb el món de la pintura gairebé per casualitat, després de patir una tuberculosi que el va mantenir al llit durant dos anys (1940-42). Aquest temps li va servir per pensar, llegir i escoltar música. Passada la malaltia va estudiar quatre cursos de dret, però al 1947 va tenir la oportunitat de marxar a París amb una beca de l’Institut Francès de Barcelona

Al 1948 va ser un dels membres fundadors de Dau al Set. Les seves primeres obres, que van ser exposades al Saló d’Octubre el 1948, eren molt instintives amb poca cultura artística però amb un gran sentit de rebel•lia (eren els primers anys de dictadura e intentava atacar aquell règim tan terrible i buscar sortides). En aquestes obres, Tàpies ja va començar a utilitzar algunes de les coses que més tard caracteritzarien la seva obra, com el gruix, les rascades, les creus i el collage, poc a poc hi va anar incorporant materials com la terra, una corda, una tassa un plat. Els signes són el seu missatge les creus, la geometria, les ratlles les lletres.

Com a molts altres pintors contemporanis durant la dècada dels cinquanta París li va obrir una nova perspectiva a la seva obra allí va absorbir les influències de Max Ernst o Paul Klee.

A la dècada dels cinquantes i els seixantes ja se’l considerava un pintor consagrat i va exposar a París. Nova York, Venècia, Estocolm, Barcelona, Madrid i moltes d’altres ciutats del món. El 1958 tingué sala especial a la Biennal de Venècia i va guanyar el primer premi Carnegie entre molts d’altres. Durant els anys setantes la seva obra presentava una continuïtat, on la principal innovació van ser les referències polítiques, que li van ajudar a reforçar una imatge d’artista compromès. A la seva obra van ser nombrosos els cartells de caire cívic o reivindicatiu, incorporant també en aquesta dècada l’escultura, primer en terra cota i després en bronze . El 1990 va obrir les portes la seva Fundació que, el 1998 era visitada per 86.000 persones a l’any i representava un punt de referència cabdal de l’art contemporani .

Tàpies també va publicar articles sovint a publicacions com Destino, La Vanguardia, l’Avui, Serra d’Or...etc., a més de diversos llibres d’art i un llibre autobiogràfic Memòria personal (1977). Tàpies durant aquest més de cinquanta anys dedicats a l’art va obtenir nombrosos premis i reconeixements. El 1998, Tàpies havia acumulat una obra de més de 7.000 peces i continuava treballant. El 17 de desembre de 1998 va inaugurar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), la seva última obra Rizen, que havia estat adquirida pel Macba per a formar part de la seva col•lecció permanent. Rizen, una de les obres més emblemàtiques del Tàpies dels anys norantes, havia obtingut el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia del 1993. Un altre dels seus propers reptes seria la realització d’una exposició retrospectiva l’any 2.000 al centre Reina Sofia de Madrid

A més de la triple exposició d’Antoni Tàpies, també va ser un esdeveniment durant l’any 1998, la inauguració el 3 d’abril al Macba d’una gran exposició del pintor mallorquí Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca 1957), que es va perllongar fins el mes de juny. L’exposició va constar de dues-centes obres dels últims deu anys de producció de l’artista, que, segons els crítics, ha havia assolit una plena maduresa. La exposició Miquel Barceló 1987-1997 incorporava 90 teles, la majoria de gran format, 75 obres sobre paper- dibuixos, gouaches i aigüades, 24 llibres i carnets de viatges i 20 escultures i ceràmiques. Durant el període 1983-1987 la pintura de Barceló demostrava l’interès de l’autor per la gran tradició mediterrània, si bé ,a partir de 1987, després de fer un viatge a l’Àfrica, la seva pintura va passar a una nova etapa en la que mostrava amplis paisatges, grisos i blancs, semblats al desert i entrava en contacte amb la naturalesa i la vida, la terra, la pols, la calor, la vida quotidiana de la gent. Barceló, però seguia mantenint la seva pintura més tradicional els retrats, els bodegons . En l’exposició, un dels quadres que més va impactar el públic assistent va ser El ball de la carn (1994), una composició de més de set metres de llarg, una immensa naturals morta habitada per animals oberts en canal, vegetals i fruites que va ser adquirida per la Fundació Macba i que a partir d’aquell moment va quedar com a obra permanent al museu.