Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bioètica (17)
Genètica, biotecnologia i clonacions (137)
29 lectures d'aquest article
L'arribada del Neogènic



"¿Quant sexe, quants barons, quantes espècies pures optarem per conservar? I quins seran, entre nosaltres, els encarregats de decidir-ho?"



Xavier Rubert de Ventós
Filòsof i escriptor

Si un dia la sexualitat passa a ser una forma de reproducció optativa, si els barons són llavors dispensables (com ho són ja en un 85%) i si totes les espècies resulten manifestament millorables gràcies al clonatge, als creuaments genètics o a l'estabilitat mitòtica dels cromosomes artificials, quant sexe, quants barons, quantes espècies pures optarem per conservar? I quins seran, entre nosaltres, els encarregats de decidir-ho? Fins ara. Déu i les mutacions adaptatives havien fet la feina: avui ens han passat les eines.

No, encara no hi hem arribat. Però els primers indicis d'aquest horitzó han provocat ja una allau de denúncies apocalíptiques: "No la toqueu, que així és la vida." Per aquí es veu que no és veritat que volguéssim fer del nostre destí la nostra obra; més aviat desitjàvem no poder per poder desitjar-ho impunement. Per això, tan aviat com ens veiem amb aquest poder a les mans, ens apressem a dir que no estem preparats, que "no se'ns pot deixar sols". Que Déu o l'atzar potser no estan gaire bé, però que pitjor i més perillós és el meu veí, o el mercat, o fins i tot haver de fer-me coresponsable de la inevitable carnisseria en la qual estem ficats.

Que un pugui arribar a fer-se una rèplica o clon de si mateix, educat, a la vegada, per un mateix (o una rèplica del seu pare, a la qual s'encarregui de tornar-li l'educació rebuda) és una cosa que no s'afronta (i menys se soluciona) limitant-se a prohibir-ho o denunciar-ho com un atemptat a la dignitat humana. No és així com es conjura un fet que respon a profunds i perversos desitjos, és a dir, a desitjos específicament humans com ho són el de la immortalitat o el de la venjança. Un fet, a més, que canviarà la idea mateixa que tenim de la identitat, el dret o la humanitat. Per això convé discutir sobre els abusos possibles, certament, però també anticipar-ne el previsible impacte sobre els nostres costums i creences, sobre la nostra autopercepció i els nostres reflexos morals. Costums i reflexos
formats, tots, al llarg d'un extens període en el qual, des del Neolític, la distinció entre el que era donat i el que era manipulable, entre el que era natural i el que era artificial, havia aparegut com a relativament inalterable.

La domesticació de plantes i animals va provocar llavors la primera gran arrencada històrica amb el pas de la cova a la cabana, de la transhumància a l'assentament, de la pell al lli, de la pedra a la ceràmica (que permet la cocció dels aliments, la reducció de la mandíbula i l'ampliació de l'àrea cranial), de l'horda a la tribu, de l'aliment ocasional a l'horari i la dieta fixa, de la carronya a la incineració i el culte als morts. Homes i déus canviaven de pell i de poc hauria servit llavors una llei que tractés de mantenir els vells hàbits o creences limitant la reutilització de llavors ja cultivades o el volum de la cabana estabulada.

Però una cosa semblant és el que proposen avui molts filòsofs o legisladors davant aquest nou Neolític (més pròpiament Neogènic) que se'ns acosta, i en què el propi patrimoni genètic passarà a estar a les nostres mans. Hem penetrat en el nucli de l'àtom i estem avui penetrant en el nucli de la vida. Ens crèiem instal·lats al seient del darrere de la nostra identitat còsmica i biològica, i ara resulta que ens trobem al volant. Quina por, Déu meu!

Però no serveix de gaire demanar que Déu o el destí ens continuïn conduint: un nou, immens, territori es desprèn del regne de l'atzar i entra en el de la moralitat. Fins i tot els graus i les formes d'aleatorietat s'hauran d'assumir i programar a partir d'ara. Som captius de la nostra pròpia competència per la qual recreem allò que només volíem representar, o transgredim l'ordre natural que només preteníem reparar. Ara bé, respondre a tot això fent fàstics a les rèpliques humanes o anatematitzant els productes transgènics no és sinó un símptoma de la nostra por a la llibertat i la nostra recerca de la innocència perduda.